Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA

Art i mentida

Tot català que vulgui fer una novel·la hauria de llegir ‘La decadència de la mentida’, de Wilde

Oscar Wilde.
Oscar Wilde.

Oscar Wilde va dir en més d’una ocasió que havia posat el talent a la seva obra però havia reservat el geni per a la seva vida. Un nombre interminable d’anècdotes que se li atribueixen donen fe d’aquest lema, i avui ja ningú no discuteix que va ser un dels homes més enginyosos del seu temps —juntament amb Bernard Shaw?—, un autor dramàtic de primeríssima fila —que va veure com queien de la cartellera totes les seves obres al moment que va començar a ser jutjat per sodomia—, un novel·lista escàs, però amb idees, i un poeta —llevat de la producció escrita des de la presó— tirant a fluix. Ens hem descuidat d’un aspecte de la seva obra: l’assaig. Com tot gran humorista —en el sentit que van donar a l’humor els humanistes de Roma, al Renaixement, que és una cosa molt seriosa—, Wilde va escriure una sèrie d’assaigs prodigiosos, carregats del common sense que sempre ha caracteritzat l’assaig anglès, fàcils de llegir, amb idees intel·ligents baldament siguin paradoxals, i un estil, com sempre en ell, net, penetrant i lluminós. Aquest és el cas, per exemple, de La decadència de la mentida, traducció de Pau Cañigueral (Barcelona, Quaderns Crema, 2014).

Wilde, com tots els autors del final del període victorià, va educar-se, literàriament parlant, a l’escola del realisme tirant a anglicà, benpensant, prudent, auster i purità; però va dir: “Com a mètode, el realisme és un fracàs absolut”. Tenia darrere seu —tinguéssim els catalans almenys això als segles XVIII i XIX!— figures d’enorme importància, com ara Jane Austen, les germanes Brontë, George Eliot, Thackeray i Dickens, només per dir-ne uns quants, però el seu talent no va poder acomodar-se a aquesta tradició. Format en aquest deixant sens dubte fastuós, però tan geni a la vida com llest a l’hora de fer literatura, Wilde va desbordar els paràmetres de la gran novel·la victoriana i la dels que serien eduardians per escriure una obra que, en termes generals, ha de ser qualificada d’innovadora en molts sentits. Més a la vora de si mateix, Wilde tenia una literatura fin-de-siècle i una pintura simbolista que, si res més no, van elevar una proposta viva, descarada i voluptuosa a les pàgines de l’art: ell mateix, com és sabut, s’ornava amb un crisantem al trau de la jaqueta per donar a entendre que, almenys en matèria d’arts plàstiques, havia après moltes coses de Rushkin i de Dante Gabriel Rossetti. El molestava, sobretot, aquesta tendència del realisme, més encara del naturalisme, a dir sempre la veritat sobre les coses i la vida — “A Shakespeare li agrada massa beure directament de la Vida”, diu— i per això va escriure aquest assaig esplèndid, en què es preua la imaginació —en la línia de Wordsworth, que és l’únic poeta romàntic que apreciava—, el bell estil —el de Salambó, de Flaubert, per exemple, novel·la absurda sobre una guerra menor dels cartaginesos, que s’aguanta solament per la força del llenguatge— i, en definitiva, la mentida, la bellesa i l’artificialitat: “La vida imita l’art”, i no a la inversa. Com si no en tingués prou amb aquesta afirmació, el llibret encara afirma que fins i tot la naturalesa imita l’art: perquè a Londres la boira no va fer-se del tot patent, escriu, fins que se’n va parlar a la literatura!

Execrava gairebé tothom —en especial Henry James, que, com Proust, dedica desenes de pàgines a analitzar naturalment un estat d’ànim; però també Balzac, i encara més Zola—, i admirava el Flaubert que ja hem dit, George Meredith i els autors d’obres com Henry Esmond i El vescomte de Bragelone.

Potser va exagerar; però és que tot, a la seva vida, va ser exageració, posat, artifici, estètica i desvergonyiment. Sigui com vulgui, tot autor català que es proposi d’escriure una novel·la farà bé de llegir aquest opuscle, no fos cas que li agafés per tornar a explicar-nos els fets de 1714 o les deliqüescències sentimentals de quan era adolescent, matèria només digna d’un psicoanalista. Ars longa, vita brevis, van dir els romans; Wilde va construir una obra pensant que la seva vida seria llarga i que a l’art no se li podia demanar, a les seves altures històriques, que perdurés com els tràgics de Grècia.

Oscar Wilde.