Selecciona Edició
Connecta’t
nou espectacle del tricicle

El Tricicle, 35 anys amb molt per explicar però sense res a dir

El grup català ho celebra amb el seu espectacle ‘Bits’ a Madrid

D'esquerra a dreta, Paco Mir, Joan Gràcia i Carles Sans, membres del grup Tricicle, al teatre Compac Gran Vía, a Madrid.
D'esquerra a dreta, Paco Mir, Joan Gràcia i Carles Sans, membres del grup Tricicle, al teatre Compac Gran Vía, a Madrid.

Entre els poemes visuals de Joan Brossa i l'"Un, dos, tres, responda otra vez", de Chicho Ibáñez Serrador, hi ha un llarg camí d'aparença antípoda amb un vèrtex que pot plasmar-se en una paraula: El Tricicle. Hi ha una explicació. “Ens havíem apuntat al festival de Sitges i allà, apartats en una carpa, segur que no ens va veure ni Déu”. Fins que un dia va aparèixer per allà Brossa amb altres intel·lectuals: “Es va fixar en nosaltres, el va entusiasmar el que fèiem i van acabar donant-nos un accèssit”, recorda Carles Sans, amb l'ajuda de Paco Mir i Joan Gràcia. Va ser fa gairebé 35 anys, els mateixos que fa que campen per aquí –ara, durant dos mesos a Madrid, al Compac Gran Vía, amb el seu espectacle Bits sense dir ni ase ni bèstia, més enllà d'uns quants sons guturals, per tot el món.

Llavors, a finals dels setanta, quan calia passar la gorra o acontentar-se amb 1.000 pessetes per barba cada nit, exploraven el teatre mímic però no majoritari, sinó alternatiu. En els seus orígens feien espectacles de carrer, en festes majors, places de poble o destinat a petites tribus de minories. Fins que els va trucar a la porta Chicho Ibáñez i els va convidar a presentar-se amb el que volguessin al programa que llavors veia tot Espanya.

En aquesta època, les xarxes socials desvetllen tot en el moment i han danyat bastant l'efecte sorpresa”

No sabem el que queda en la memòria dels qui els van conèixer als circuits off o mentre es començava a parlar d'ells en teatres com el Villarroel. Però el que resulta innegable és que aquella aproximació gestual a Julio Iglesias al ritme de "Soy un truhán, soy un señor" es va fixar en la memòria dels 22 milions d'espanyols que cada divendres es quedaven enganxats mirant el concurs de l'Un, dos, tres.

Aquell va ser el seu salt instantani a la fama i la introducció massiva a un món suggerent dibuixat amb ganyotes, humor i amb colors amables i un traç matemàtic en diverses dimensions. La marca Tricicle: tan inclassificable, tan espontàniament portadora de felicitat, absurd que provoca rialles i mirall quotidià. Fins avui el seu estil ha perdurat omplint teatres a força d'una bona tirallonga d'espectacles com Manicomic, Slastic, Exit, Terrrific, Entretres, Sit, Garrick o ara Bits.

I això és mèrit d'un respecte a tres bandes: “Complicat perquè en el nostre codi hi ha regles que no es poden trencar: no podem emetre paraules, la tensió ha de portar a un riure constant, com una música que no pari, i no fem mai res amb què algun de nosaltres no s'hi trobi a gust”, comenta Gràcia. “Ho solucionem amb llargues discussions creatives, però a mesura que passen els anys, tenim menys paciència. La gent es creu que ha de ser molt divertit veure'ns assajar, però és avorrit de collons, la veritat”.

Les idees parteixen de situacions de carrer, complicitats entre amics: “D'aquest copet de colze que dónes a algú quan alguna cosa et fa gràcia, per exemple”, explica Carles Sans. De vegades comencen dibuixant-ho, revela Paco Mir. Cada vegada costa més encaixar ritmes, cops d'efecte, l'explosiu relat dels gags, en definitiva. “En aquesta època, les xarxes socials ho revelen tot en el moment i s'han carregat bastant l'efecte sorpresa”, asseguren. “Però cada vegada observem, malgrat tot, una espècie de forta voluntat interior en els nostres espectadors oberta a riure”.

Sí, hi ha molt de la ‘Pantera Rosa’ en nosaltres”, assegura Paco Mir.

Amb Brossa van tornar a coincidir-hi més endavant. “A Exit vam voler fer un sketch sobre el fregolisme, un art que té a veure amb l'actuació a tota velocitat. Sabíem que a ell l'entusiasmava i vam anar a visitar-lo. Recordo que vam entrar a casa seva i vam trepitjar una muntanya de papers. Ens va dir: crec que tinc alguna cosa per aquí. I d'un racó va treure un feix de carpetes. Vivia enmig d'un desordre perfectament controlat dins del seu propi caos”, recorda Mir.

També recorda el gest d'incredulitat d'alguns dels seus primers admiradors des que van aparèixer en pantalla: “Saps què? Eren alguns d'aquells que deien que no miraven la tele, però que casualment, devien passar pel menjador el dia que sortíem”.

El públic es va massificar, les fronteres es van obrir. Van començar a triomfar a Itàlia, a França, per tot Europa… Van saber treure profit d'un llenguatge universal del conte sense paraules i l'acció sense exclamacions. El seu idioma: el cos, la cara, una rica escola que ha begut de Marcel Marceau –“ens el ficaven en vena a la classe”, afirmen–, però també de Chaplin, de Buster Keaton, Lubitsch, Billy Wilder, Cary Grant, confessen, o els dibuixos animats: “Sí, hi ha molt de la Pantera Rosa en nosaltres”, assegura Mir.

Referències, curiositats que els anaven construint sense adonar-se com a actors encomanats al gest i l'alfabet de les seves articulacions en ple moviment. No havien pensat ser còmics: “Jo estudiava Dret”, afirma Sans, “en Joan es dedicava a la banca i en Paco s'havia ficat a Belles Arts”.

Amb el temps van construir un estil propi, tan especial, tan complex en la seva directa senzillesa, que amb prou feines ha creat escola més enllà de la que identifiquen en els madrilenys del grup Yllana. Són amos d'un camp que desenvolupen amb mestratge i gairebé sense hereus: “I més ara, que en l'humor s'ha implantat i domina el monòleg…”.

En això i en la resta, el Tricicle segueix sense tenir res a dir, però molt per explicar.