Selecciona Edició
Connecta’t
EL PROCÉS ÉS UNA GRAN TERTÚLIA / 13

Xavier Bru de Sala, l’intel·lectual de tota la vida

Ha surfejat els canvis polítics a Catalunya tot mantenint-se a la seva talaia. El seu paper és el de l’independentista realista

Bru de Sala, entrevistat a 8tv.
Bru de Sala, entrevistat a 8tv.

Xavier Bru de Sala habita el món institucional i mediàtic català des que tinc ús de raó. Sis anys abans de néixer un servidor, Bru de Sala ja havia guanyat el premi Carles Riba de Poesia (1972). Quan vaig fer deu anys, va ser nomenat director general de Promoció Cultural de la Generalitat (1988), que és un dels càrrecs públics amb més mariachis tocant-te serenates. Va ser vuit anys assessor cultural de la Cambra de Comerç de Barcelona –un càrrec que no existeix excepte en moments molt puntuals–, fins que el tripartit el va nomenar primer president del CoNCA. Bru de Sala ha surfejat els canvis polítics a Catalunya tot mantenint-se a la seva talaia. El seu paper d’opinador del procés és el de l’independentista realista.

Bru de Sala deu molts èxits institucionals a CiU però ha tingut prou pes com a opinador per ser reconegut durant el tripartit i sobretot per mantenir una veu pròpia en el moment actual. És un dels columnistes estrella d'El Periódico i és tertulià de Catalunya Ràdio. Des d’aquests dos mitjans s’ha fet un fart d’insistir que el 27-S té cada cop menys de plebiscitari i que la legitimitat de l’independentisme només quedarà clara davant el món si la independència guanya en vots, no diputats. A l’eufòria post 9-N ell va reaccionar advertint que encara calien entre 200.000 i 500.000 vots més per garantir la victòria de l’independentisme. El 20 de febrer passat admetia en un article a El Periódico que, al seu parer, “la majoria dels catalans prefereixen avui un nou pacte de tipus federal-confederal”. Bru de Sala vinculava aquesta opinió a un concepte seu, l’independentisme reversible, en referència al sobiranisme moderat d’Unió i d’Iniciativa, però també al de la majoria pragmàtica de la població.

Culpa de Junqueras

A la ràdio no té recança de referir-se a la tercera via com una opció fantasma

Bru de Sala participa en les tertúlies d’El matí de Catalunya Ràdio amb un grau més de rauxa separatista. A la ràdio no té recança de referir-se a la tercera via com una opció fantasma; a El Periódico prefereix apuntar que segurament no apareixerà fins que la independència no sigui una amenaça real per a l’Estat. A Catalunya Ràdio és més moderat en les paraules que empra per criticar les divisions entre CiU i ERC, divisions que bàsicament serien culpa d’ERC. Bru de Sala va vaticinar el 15 d’octubre del 2014 que no aconseguirien pactar una llista unitària, per a les plebiscitàries d’enguany, perquè Junqueras no volia sotmetre’s al lideratge de Mas. Joan B. Culla va respondre que avançar això era massa agosarat, però el temps va donar la raó a Bru de Sala. A El Periódico, les seves teories sobre el paper de Junqueras són més concises, potser perquè el públic és un altre. El 10 de gener va publicar l’article "L’error de Junqueras" en què va escriure: “Esquerra, a contrapeu, haurà d'enfrontar l'independentisme d'esquerres de Junqueras a l'independentisme transversal de Mas. Mas, campió de la unitat. Junqueras, el que la distorsiona. Per si fos poc, Mas presenta un camí dilatat i negociat, i Junqueras, una independència exprés que espanta fins i tot el més abrandat dels pensionistes. Si al capdavall, la suma de les llistes no suma prou, ¿a qui s'atribuiran les culpes? ¡A Junqueras!”.

La independència grega

Bru de Sala actua a les tertúlies amb la seguretat de qui hi ha estat durant anys. El 18 de febrer, Mònica Terribas va preguntar si Grècia acabarà sortint de l’euro; Bru de Sala va ser el primer de la taula a respondre: “Més aviat que tard. Hi ha hagut un canvi de paradigma. La Grècia moderna és fruit d’unes campanyes intensíssimes dels grans romàntics i d’una ensarronada dels russos que els van fer aixecar contra els turcs i els van deixar a l’estacada. I al final són independents per una casualitat perquè, en un golf que hi he estat vàries vegades, els britànics van ensorrar la flota turca i no en va quedar res. En anglès la batalla es diu Navarino, en grec Piros o alguna cosa així... Si no fos per l’armada britànica encara serien una colònia turca”. Són els anys de tertulià que concedeixen a un escriptor aquesta capacitat per analitzar la geopolítica mundial com si l’hagués viscut en primera persona encara que en realitat potser només es tracta d’una setmana de vacances pel Peloponesi en un veler llogat.

La cita del taxista

Hi ha un clan de tertulians catalans tan veterans que no tenen recança a introduir la seva experiència ciutadana en el debat públic com si fossin vivències d’allò més interessants. Josep Curto, Joan B. Culla, Lluis Foix, Rahola, Manolo Milián Mestre i Bru de Sala són referents d’aquest grup. Un recurs habitual d’aquest tertulià experimentat és citar les seves converses amb taxistes. Taxistes que els porten a l’estació de l’AVE o a l’aeroport. Citar taxistes, en periodisme, és un recurs tan vist, tan pobre, que només te’l guardes per a situacions de molta emergència. Bru de Sala no és periodista i potser per això, l’11 de febrer passat, a la tertúlia de Catalunya Ràdio, va gosar inaugurar una nova dimensió de “converses amb el taxista”, que és citar un taxista sense que hagis parlat amb ell. En un moment del debat va sorgir el tema de les eleccions andaluses i la possible victòria d’un altre partit que no sigui el PSOE. Bru de Sala va recordar “un taxista andalús que va dir que fa molts anys que robem els mateixos i que ara els tocava a ells”. Quan Terribas li va demanar quin taxista li havia dit això, Bru de Sala va aclarir que eren unes declaracions d’un taxista andalús a un diputat català. El taxista andalús anònim del diputat català anònim com a argument per a una tertúlia: això només està a l’abast dels opinadors més consolidats.

MÉS INFORMACIÓ