Selecciona Edició
Connecta’t
EDITORIAL

Lliçó de Juncker

Les elevades taxes de desocupació a Espanya i Grècia demostren que la crisi encara persisteix

El president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, acaba de donar una lliçó de realisme que s'hauria d'entendre més enllà de la divisió convencional entre partidaris de l'estabilitat i defensors de les polítiques expansives. Lluny d'acceptar, com proclamen els més optimistes (entre els quals hi ha els Governs del nord d'Europa i alguns del sud) que la crisi ha acabat, Juncker recorda –en una entrevista que publica aquest dimecres EL PAÍS– que Espanya i Grècia encara tenen elevades taxes d'atur; i que per sostenir que les dificultats ja han passat primer s'ha d'aconseguir que la desocupació descendeixi als nivells normals, que bé es poden considerar els anteriors a la crisi. Juncker proposa una visió de la situació econòmica menys atenta a l'estabilitat (finances públiques) que al benestar dels ciutadans europeus.

Juncker, que aquest dimecres visita Madrid, posa el dit en diverses nafres que no per conegudes resulten menys ignorades. La primera és que la sortida de la crisi (recuperació plena) s'aconseguirà quan els avantatges del creixement beneficiïn una majoria de ciutadans; la segona, que encara existeix una Europa damnificada per la crisi que es pot sentir ofesa per un optimisme explícit només aplicable en determinats països o sectors; i, finalment, la tercera, que les polítiques d'estabilitat han estat necessàries, però que ara són insuficients. O es fa alguna cosa per elevar l'ocupació de qualitat –com el pla d'inversions de 315.000 milions proposat pel mateix president de la Comissió, ben intencionat encara que curt en termes financers– o es corre el risc que una crisi parcial enquistada trenqui l'estabilitat política europea.

Segurament és casualitat que l'anàlisi de Juncker coincideixi amb la difusió de les estadístiques d'atur registrat a Espanya durant el mes de febrer, que corroboren, fil per randa, el seu discurs. D'una banda, el mercat laboral ha tornat a l'esperançador (encara que lenta) camí de disminució de la desocupació i de l'augment d'afiliats a la Seguretat Social (el mes passat hi havia 13.538 aturats menys i 96.909 ocupacions més); després del mal parèntesi del gener, ressorgeix l'expectativa que la creació de llocs de treball s'acceleri en els mesos propers.

Però aquesta perspectiva té un revés que cal diagnosticar i resoldre. L'ocupació que es genera és precària; encara hi ha gairebé 5,5 milions d'aturats (estadística EPA) per als quals el final de la recessió és una presumpció teòrica. I en aquestes xifres malviuen col·lectius les esperances laborals dels quals són misèrrimes; s'ha de pensar en l'atur juvenil o en el molt més greu, el que afecta els més grans de 45 anys, descartats per obtenir una ocupació en el futur immediat. Si a això s'hi afegeix una taxa de cobertura de la desocupació que descendeix a velocitat de vertigen (ja està en el 57%) s'ha de concloure que la injecció de realitat de Juncker s'hauria d'entendre com un punt de partida per moderar la inflexibilitat fiscal i aplicar, encara que sigui selectivament, polítiques d'estímul de la demanda i l'ocupació.