Més ombres que llums

L'evolució positiva d'alguns indicadors i les previsions moderadament optimistes s'han unit a les necessitats electorals i estan creant un estrany ambient de sortida de la crisi, que té avantatges i perills. La reflexió següent intenta ajudar que els missatges siguin el més objectius possible.

1. Algunes llums. El creixement del PIB espanyol ha estat positiu, i moltes previsions el situen per sobre del 2% aquest any. La prima de risc del deute espanyol ha aconseguit valors molt baixos en relació amb els últims anys, una cosa molt important per a un país molt endeutat. El preu del cru s'ha reduït molt, cosa també bona per a un país que encara necessita importar molta energia. El valor de l'euro ha caigut respecte al dòlar i facilita les exportacions…

2. Algunes ombres. El deute públic espanyol ja arriba al 100% del PIB, i cada any segueix creixent a causa del dèficit pressupostari. El dèficit per compte corrent segueix augmentant. L'atur segueix situat a la zona del 24% i les previsions de reducció són molt llargues. El PIB encara no ha tornat als valors anteriors a la crisi. El risc de pobresa ha pujat fins al 27% de la població, i el coeficient de Gini, que mesura la desigualtat, s'ha incrementat en quatre punts…

3. Diagnòstic. Les dades diuen que estem en una situació millor que temps enrere, però no la podem qualificar de bona i, encara menys, d'estable. No és un got mig ple o mig buit; crec sincerament que és un got que s'està començant a omplir, però que segueix estant molt buit i a molta gent no li arriba l'aigua… Raons per pensar això:

Per què no és bona la situació? Crec que en aquests últims anys s'ha resolt un gran problema del sistema financer (que podria haver enfonsat l'economia), però això s'ha aconseguit amb un esforç molt important i molt mal repartit. Les mesures que s'han pres han deprimit l'economia, han reduït el consum, han retallat els serveis públics, han augmentat l'atur i el dèficit públic i han perjudicat sobretot la part més feble de la població. Segurament tornaran temps millors; però segons com tornin, podrien no permetre recuperar alguns dels estralls ocorreguts.

Per què no és estable? Perquè algunes de les bases de la millora són incontrolables (cru, dòlar…). I sobretot perquè ataquem més els símptomes que les causes. Les nostres dificultats no han estat causades per la crisi. Al contrari, la crisi ha estat causada per l'evolució de la nostra economia a partir dels anys noranta del segle passat que va provocar uns desajustaments que no es van voler, o no es van poder, corregir. En cito uns quants:

• Una economia basada excessivament en l'especulació, la construcció i els serveis de poc valor afegit és una economia de baixa productivitat. Els increments de renda i de riquesa provenien de sectors poc competitius i alguns eren purament financers, és a dir, ficticis. Els canvis fiscals van ser una incitació a l'especulació, més que a la producció de valor mitjançant el treball.
• La globalització dels vuitanta i els noranta va canviar les regles de joc de la competitivitat internacional. En molts casos, en lloc de sostenir i modernitzar el nostre sector industrial (amb coneixements i amb tecnologia) en vam permetre la reducció i la substitució per serveis. (durant uns anys va desaparèixer el Ministeri d'Indústria).
• La pèrdua real de poder adquisitiu es va dissimular, i aparentment es va invertir, amb el recurs a l'endeutament per al consum i amb l'“efecte riquesa” (sensació de riquesa a causa de l'augment fictici del valor de l'habitatge, principal propietat de les classes mitjanes), fenòmens que van permetre mantenir el consum i desincentivar l'estalvi.
• La globalització va suposar l'entrada al mercat mundial de mes de 1.000 milions de nous consumidors, que van convertir en escassos molts productes naturals, fins llavors abundants. No es va entendre que l'eficiència en la seva utilització i la necessitat de reutilització eren una nova exigència que havia de substituir l'obsolescència programada.
• Des dels setanta, Espanya va anar construint uns serveis públics moderns i un Estat del benestar semblant al d'altres països europeus. També va anar modernitzant el sistema fiscal, incrementant la recaptació i augmentant l'efecte redistributiu. Des de les últimes dècades va seguir augmentant la despesa en serveis (necessaris) i en inversions (més discutibles: AVE, aeroports), però mantenint una pressió fiscal molt per sota de la dels països de la UE a causa del frau fiscal. Els comptes no quadren. Fins i tot Grècia té una pressió fiscal major!

4. Conclusió.  Mentre no s'afrontin amb valentia i rigor aquests reptes no s'hauran eliminat les causes de la crisi. Per tant, es pot parlar de certes millores que infonen esperança i un cert optimisme. Però és temerari anunciar la sortida de la crisi, assegurar grans creacions d'ocupació, i prometre baixades d'impostos. Tot i que mai tornarem a la situació del 2007, podem millorar bastant l'actual; si actuem amb responsabilitat i sense demagògia, podem tornar als nivells de benestar i d'equitat de fa un parell de dècades.

Joan Majó és enginyer i exministre.