Selecciona Edició
Connecta’t
EDITORIAL

Interessos domèstics

Atenes i Madrid han d'abandonar l'escalada retòrica sobre el rescat europeu de Grècia

El Govern espanyol va ser un dels més exigents de l'Eurogrup en la negociació amb el nou Executiu grec sobre les condicions de la prolongació del segon rescat. Va obrar així en bona mesura per contrarestar el contagi polític domèstic provinent de Syriza, i de pas, per situar el debat en un concurs de rigor que posés distància amb la visita de Mariano Rajoy a Atenes durant la campanya electoral en suport del Govern sortint.

Eren motius poc òptims per sustentar una defensa ponderada dels interessos espanyols en joc. Tampoc no va ser gaire elegant enarborar el suport financer d'aquest país a Grècia –en recursos directes, poc més de 6.000 milions, que només comptant les garanties arriben gairebé als 26.000 quan Espanya va ser objecte d'una solidaritat molt superior de l'eurozona: el sostre de 100.000 milions de préstec per finançar el rescat bancari.

Tan escassa altura va ser multiplicada per la inacceptable acusació d'Atenes segons la qual Madrid hauria conspirat, juntament amb Lisboa, per intentar enderrocar el Govern d'Alexis Tsipras. Aquesta mena d'al·legats poden servir com a excusa al mercat polític domèstic quan s'aconsegueixen resultats minsos en una negociació, com l'esmentada entre Atenes i la Unió Europea, que es plantejava com a brillant, i al capdavall no ho va ser gaire. Però en cap cas són justificables. Els governs europeus plantegen les seves posicions, s'enfronten i s'alien entre si i, finalment, arriben a acords... però no es dediquen a fer-se caure els uns als altres. La inexperiència del nouvingut no és excusa suficient perquè encara no hagi après aquesta regla bàsica d'urbanitat de la UE.

Això no obsta perquè la dúplica de la rèplica hagi estat desafortunada, per part d'un país com el nostre, amb més profunda cultura comunitària actual. Ni el ministre d'Economia hauria d'haver-se precipitat a avançar xifres sobre un tercer pla de rescat (quan el país afectat travessa dificultats de liquiditat), ni el president del Govern espanyol hauria d'haver vehiculat una protesta formal davant Brussel·les. N'hi hauria hagut prou amb emprar una mica d'ironia, fins i tot de generositat dialèctica: són els millors antídots contra les malapteses alienes que busquen un enfrontament inútil i innecessari.

Tret que es vulgui alimentar aquesta pugna per interessos estrictament domèstics, de caràcter preelectoral: dimensionar l'esquerra radical emparentada amb Atenes davant la socialdemocràcia. Però aquests usos de la política europea en benefici del tacticisme intern acabarien perjudicant els interessos nacionals representats pel Govern que els prodiga. No sorprèn, doncs, que la millora en la trajectòria econòmica no aconsegueixi traduir-se en més influència d'Espanya a la UE, superada per països més novells al club, com Polònia.

Encara que discrepin, fins i tot fortament, ni Atenes ni Madrid han de prosseguir aquesta escalada infantil.