Selecciona Edició
Connecta’t
LA QUARTA PÀGINA

Existeix el nacionalisme espanyol?

La Constitució defineix nació com un conjunt de ciutadans iguals en drets, sense connotacions identitàries. Gairebé ningú rebutja avui la seva estructura territorial, no hi ha perill de centralisme

Existeix el nacionalisme espanyol?

El meu vell i estimat amic Luis Feduchi em va retreure fa uns mesos que en els meus articles només parlés del nacionalisme català i molt poc, o gens, de l'espanyol. Li vaig prometre escriure sobre el tema. Aquí tens l'article, Luis.

Aclarim el punt de partida. Nacionalisme deriva de nació, però no de qualsevol concepte de nació, sinó, almenys en el context europeu modern, d'un específic: del concepte de nació identitària (o cultural), molt diferent del de nació jurídica (o política).

Sense entrar en disquisicions complexes, entenem per nació identitària aquella comunitat en què el vincle d'unió entre les persones que la componen es basa en un sentiment de pertinença a causa de compartir certs trets peculiars que condicionen o determinen la seva personalitat individual. Aquests trets, de naturalesa més o menys objectiva, solen ser una llengua, una religió, una raça, un passat històric comú, una cultura, un territori o uns costums arrelats. Es considera que aquests trets —tots, alguns o només un d'ells— confereixen una identitat col·lectiva nacional que genera un corrent d'afecte mutu i de solidaritat entre els seus membres, capaç de crear una societat diferenciada respecte del seu entorn.

Molt diferent és el concepte de nació jurídica (també anomenada nació política). Des d'aquesta perspectiva, la nació està formada per un conjunt de persones lliures i iguals en drets, és a dir, per ciutadans, que resideixen en un determinat territori i que tenen com a vincle d'unió una Constitució elaborada i aprovada per ells mateixos o pels seus representants. La seva funció consisteix a delimitar l'àmbit de llibertat d'aquests ciutadans mitjançant normes jurídiques i garantir-lo mitjançant òrgans institucionals. A aquest conjunt de normes i òrgans l'anomenem Estat de dret i, si assegura la llibertat igual de tots, li afegim els qualificatius de democràtic i social.

Per tant, els dos conceptes són molt diferents. En un cas, el vincle d'unió deriva de determinats trets naturals o culturals; en un altre cas, de valors —llibertat i igualtat— assegurats jurídicament mitjançant normes de conducta o d'organització. Són incompatibles tots dos tipus de nació? No necessàriament. Només seran incompatibles si es considera que la identitat nacional, una construcció ideològica derivada dels trets que hem dit abans, determina, condiciona i, en definitiva, limita, la llibertat igual dels individus.

Dir d’algú que és antiespanyol, anticatalà o antibasc és una perspectiva excloent

El nacionalisme identitari és democràticament legítim, ja que està emparat per la llibertat de pensament, però deixa de ser-ho quan s'imposa com a obligatori. És llavors quan se l'acostuma a denominar nacionalisme excloent, contrari al pluralisme ideològic, imprescindible a tot Estat democràtic. Quan en temps de Franco es deia que algú era antiespanyol, o en temps democràtics es titlla alguns de ser anticatalans o antibascos (o antiespanyols), s'està parlant des d'aquesta perspectiva excloent. És tan legítim, des d'un punt de vista democràtic, ser nacionalista com no ser-ho. Però negar aquesta última alternativa, sostenir que cal ser “nacionalista d'alguna nació”, no és conforme amb els principis i valors democràtics. Així doncs, el nacionalisme deriva de la idea de nació identitària, no de la idea de nació jurídica, perquè aquesta, precisament, es basa en els valors universals que inspiren l'Estat democràtic de dret.

Establerts aquests pressupòsits, contestem la pregunta formulada al títol: existeix el nacionalisme espanyol? Naturalment que sí. Amb tota legitimitat democràtica, molts ciutadans d'aquest país són nacionalistes espanyols. Ara bé, el nacionalisme espanyol és avui predominant en la societat, en el món cultural i en el sistema jurídic i polític? En tot el segle passat, i en bona part de l'anterior, tant el debat social com l'intel·lectual va estar molt centrat en aquesta qüestió. Així mateix, l'acció política de l'Estat, un Estat molt centralitzat, va intentar “nacionalitzar” els espanyols, imbuir-los d'una ideologia nacionalista identitària. La influència del nacionalisme espanyol va ser, llavors, molt predominant.

En la dreta conservadora, des dels temps de Cánovas i, especialment, a causa de la potent influència de Menéndez Pelayo, el nacionalisme espanyol es basava en la religió catòlica, en la monarquia i en una determinada versió de la història. És el que vulgarment s'anomena nacionalcatolicisme. Aquesta tendència, amb moltes variants, seguirà predominant fins al final del franquisme. Maura, Vázquez de Mella, la CEDA, el segon Maeztu, Acción Española o Calvo Serer són, entre molts altres, prova d'això.

D'altra banda, els corrents liberals i progressistes també seran nacionalistes: en versions laiques, republicanes i romàntiques, però totes molt preocupades per determinar l'essència d'Espanya, el seu origen històric o el caràcter dels espanyols. Giner de los Ríos, la generació del 98, Altamira, Menéndez Pidal, Madariaga, Américo Castro, Sánchez de Albornoz o el Laín Entralgo postfalangista estarien en aquesta línia, també molt diversa i en general obstinada a reduir Espanya a Castella. Ortega i Azaña passen per diverses etapes, totes, en més o menys mesura, amb aquest mateix biaix. També molts socialistes (De los Ríos, Araquistain, Prieto) es poden incloure en aquest grup.

A diferència de la bona part de la UE, Espanya no té partits ultres o antiimmigració

Resultat: Espanya, la idea nacionalista identitària d'Espanya, dominava el debat i l'Estat centralista —amb la relativa excepció de la II República— romania sa i estalvi. Per tot això, per donar mil voltes al “ser” d'Espanya, Juan Marichal es va referir a l'obsessiva “introspecció històrica espanyola”. De no nacionalistes n'hi va haver pocs, van aparèixer al final d'aquesta època i van ser molt variats: amb prou feines trobem Francisco Ayala, Gonzalo Fernández de la Mora o Julio Caro Baroja.

Però això va començar a canviar cap als anys seixanta i, definitivament, a partir de l'aprovació de la Constitució del 1978. Allà es va definir una concepció de nació espanyola en sentit jurídic, entesa com a poble espanyol, com a conjunt de ciutadans espanyols iguals en drets, sense connotacions identitàries. Espanya era considerada com un Estat social i democràtic de dret, la sobirania nacional residia en el poble, en el poder constituent, i la unitat era compatible amb l'autonomia política de les nacionalitats i regions. Aquesta estructura territorial, la de l'Espanya de les autonomies, gairebé ningú la rebutja avui, no hi ha perill de tornar a l'Estat centralista.

Però, a més de descentralitzar-se internament, Espanya també es va obrir cap a l'exterior amb l'entrada a la UE, en anar transferint incessantment competències a Brussel·les, entre les quals fins i tot la d'emetre moneda. D'altra banda, la forta immigració dels últims quinze anys no ha donat lloc a un nacionalisme xenòfob espanyol, no hi ha partits d'extrema dreta, ni antieuropeus ni antiimmigració, com passa a la majoria d'Estats de la UE.

Com va dir Santos Juliá al final del seu llibre Historias de las dos Españas, “quan es parla el llenguatge de la democràcia resulta, més que incòmode, ridícul, remuntar-se als orígens eterns de la nació, a la grandesa del passat, a les guerres contra invasors i traïdors; no té sentit parlar d'unitat de cultura, d'identitats pròpies, d'essències catòliques; els relats de decadència, mort i resurrecció, les disquisicions d'Espanya com a problema o Espanya sense problema es converteixen en curiositats de temps passats. El llenguatge de la democràcia parla de Constitució, de drets i llibertats individuals, de separació i equilibri de poders i, entre espanyols, d'integració en el món occidental, de ser com els europeus…”.

Això és el que va passar a Espanya, a excepció de Catalunya, el País Basc i, en molta menys mesura, Galícia i alguna altra comunitat. Hi ha nacionalisme espanyol? Sens dubte, hi ha nacionalistes espanyols, de tendències molt diferents, però amb poca influència política, social i cultural. Si continuem per aquest camí, i es rectifica en les comunitats citades, potser arribem a aquella situació ideal desitjada per Harold Laswell, un clàssic de la ciència política: “Nació feliç, sens dubte, la que no té cap pensament sobre ella mateixa”.

No sé si hi estaràs d'acord, estimat Luis. En tot cas, parlem aviat.

Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional.