L’inconvenient de Podem
Si es verifiquen les acusacions, implicarà que el partit no pot satisfer els estàndards que ells mateixos havien fixat
És cert que la reacció dels partits tradicionals –sobretot pel que fa al PP– a fenòmens com Podem està sent sinistra. L'estratègia consisteix bàsicament a demostrar que, en el fons, Podem és com ells. No resulta precisament edificador que aquests partits invoquin el reflex dels seus propis mals en Podem per salvar-se. Com si la imatge especular del desastre propi projectada en el nou i enlluernador adversari absolgués d'aquest mateix desastre. El missatge sembla ser el següent: “Ells [Podem] fan en realitat tanta pudor com nosaltres; així que tu, votant, queda't amb nosaltres”. Una manera de pensar com a mínim desconcertant (encara que és de suposar que no necessàriament eximeix de rèdit electoral, en cas contrari no es veu per què insistirien en aquesta estratègia).
L'anterior, no obstant això, no exclou que en aquest embull de dirigents polítics esquitxats per irregularitats de diferent naturalesa –que, amb la irrupció de Podem, ja sembla copejar també la universitat, institució que, fins ara i a diferència de la política, la banca i la judicatura, havia quedat al marge del desprestigi i la desafecció ciutadana– els que en surten o n'haurien de sortir més malparats són els de Podem. Al cap i a la fi, a Podem s'han arrogat exclusivament i amb gran zel el discurs de la puresa moral, el de la severitat inexorable amb l'error.
Per això, en la hipòtesi que es verifiquessin les acusacions abocades contra els dirigents de Podem –sobretot les que tenen a veure amb Juan Carlos Monedero; les que concerneixen a Errejón semblen menys greus–, els seus errors serien més reprotxables que els que puguin cometre els dirigents del PP o del PSOE. Aquests últims mai no s'han presentat com a paradigmes de la moralitat o la legalitat. Un podria pensar que encara que en algun moment s'haguessin presentat com a tals tothom va donar per fet que així era o que almenys així hauria de ser. Això, malgrat pecar d'optimisme o fins i tot d'ingenuïtat, és cert, però la raó de ser d'aquests partits no és la puresa moral ni el compliment rigorosament de la legalitat. La de Podem, en canvi, sí. I aquí rau la diferència.
Potser la puresa moral i la legalitat estricta no constitueixen les úniques raons que expliquen i en justifiquen l'existència, però són, per descomptat, dues de les raons fundacionals del grup. Caure en l'error que s'imputa al contrari és doblement nociu: no només és dolent en si mateix cometre l'error, sinó que, a més, en cometre'l es perd la legitimitat que atorgava el fet d'haver allargat el braç per identificar aquells que s'equivocaven.
Els integrants de Podem diuen ser víctimes d'una caça de bruixes per part del Govern i dels seus mitjans afins. Algunes dades –sense anar més lluny les sorprenents intervencions del ministre Montoro sobre aquest tema– semblen indicar que hi ha una ferotgia particular a l'hora d'investigar en els afers fiscals i administratius dels membres de Podem per part del Govern. Aquest tipus d'indagacions aparentment ad hoc resulten inquietants en el si d'un Estat de dret. En aquest punt Podem té tota la raó. Però això no és incompatible amb què algunes de les acusacions puguin ser veritat. I, sobretot, no els absol en cas que efectivament no es poguessin falsejar aquestes acusacions.
Res de tot això no diu res de bo sobre els partits tradicionals ni del Govern. Però el que és rellevant en la tessitura actual és que diu coses particularment dolentes de Podem. Quin és l'inconvenient? Podem –hi insisteixo: si es verifiquen les acusacions– no pot satisfer els estàndards que ells mateixos s'havien fixat. En condicions normals, això hauria de resultar demolidor per a un projecte polític semblant, la raó de ser del qual consisteix a fer el que els altres no són capaços de fer. Però a tenor de les enquestes sembla no resultar demolidor, sinó més aviat al contrari.
No sé gaire bé quina explicació exacta pot tenir aquest fet. Probablement constitueixi una explicació massa austera pensar que aquesta immunitat davant la desafecció ciutadana i el desprestigi social rauen únicament i exclusiva en l'efecte novetat. Potser una explicació més complexa consisteix a pensar que Podem encara no és –o almenys no és percebut així– un subjecte polític en sentit ple. Per aquest motiu, el que afecta les organitzacions polítiques, els partits polítics tradicionals, no afecta Podem. Potser Podem encara és percebut com la simple canalització social del malestar ciutadà. Dit d'una altra manera: potser Podem encara és més a prop del 15-M que de Syriza.
No estic dient que no pugui guanyar les properes eleccions generals. Pot guanyar-les, per descomptat. Només suggereixo que els membres de Podem continuen sent, en bona mesura, els hàbils tertulians que traslladen el malestar social als platons televisius. Per això els mecanismes que perjudiquen i fins i tot enfonsen els partits polítics els passin pel costat.
Pau Luque és investigador a l'Institut d'Investigacions Filosòfiques de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic.
