Selecciona Edició
Connecta’t

Marsé, amb la porta oberta

Una voluminosa i detalladíssima biografia viatja a la llavor literària i personal de l'autor d''Últimas tardes con Teresa'

L'escriptor Juan Marsé el gener passat a Barcelona després de la publicació de 'Noticias felices en aviones de papel'.
L'escriptor Juan Marsé el gener passat a Barcelona després de la publicació de 'Noticias felices en aviones de papel'. EL PAÍS

Sí, Juan Marsé va ser un nen adoptat. Però el transvasament familiar no es va produir en l'atzarós viatge en taxi en què el conductor que acabava d'enviduar després de néixer el seu fill l'oferia a la desgraciada parella que acaba de perdre el seu; no, va ser menys poètic, més sec i amb un punt una mica còmic vist el pensament polític del futur escriptor: és probable que el marit de la parella que el va adoptar i que els el va portar ràpidament després d'anar-lo a buscar a casa d'un familiar hagués conegut el progenitor de Marsé abans de la Guerra Civil als entorns de l'independentista i combatiu Estat Català. Així ho va voler relatar la mare adoptiva al nen Marsé, de manera que alimentava, sense saber-ho, la seva innata vocació narrativa.

Ho revela, entre centenars de detalls, l'historiador i escriptor Josep Maria Cuenca a Mientras llega la felicidad (Anagrama), voluminosa i detallista biografia sobre Marsé de voluntat anglosaxona i regust barroc que, fruit de sis anys de feina i d'entrevistes i bibliografia infinites, deixa clares tres coses: potser només som infància, la voluntat pot moltes coses i, parafrasejant Rilke i gairebé tota l'obra del mateix novel·lista, “Qui parla de victòries? Resistir ho és tot”. Alguns bocins de la vida de Marsé semblen reafirmar-ho.

Tant el pare biològic com l'adoptiu eren propers a l'independentista Estat Català; potser això 'va vacunar' el futur escriptor davant el nacionalisme

Independentisme i bona vida. Domingo Faneca era un paio feliç, tranquil, independentista, militant d'Estat Català, que el 1926 s'havia casat amb Rosa Roca, tots dos al servei d'una bona família de Barcelona on ell feia de xofer. El 1927 va néixer la seva primera filla, la Carmen, i el 9 de gener del 1933, a la mateixa torre de Sarrià, a les 11 de la nit, ho feia Juan Domingo Antonio Faneca Roca. Complicacions en el part van fer que la mare morís l'1 de febrer. Mingo ho va tenir clar: després d'enterrar la dona a Montjuïc (no va pagar el nínxol i el cos va acabar a la fossa comuna), va passar la filla al cunyat i el nen el va donar al matrimoni Pep Marsé i Alberta Carbó, tots dos de Tarragona, que havien perdut una criatura. El més probable és que els dos homes s'haguessin conegut als entorns d'Estat Català, amb el qual simpatitzava en Pep. Hi havia un denominador comú important: en Pep era despreocupat, una mica fanfarró, faldiller, amb tendència a la beguda, idealista (va ser empresonat al buc Uruguay quan van tenir lloc els Fets d’Octubre del 1934). Va ser un “comecuras”, com el va batejar (i acabaria heretant) Marsé, i un antifranquista acèrrim: l'escriptor recorda haver plorat en veure el seu pare fer el mateix quan des de la balconada contemplaven l'entrada de les tropes rebels a Barcelona el 26 de gener del 1939. Amb problemes amb la justícia fins al 1954 (va passar per la presó per un delicte d'estafa gens clar), li va reconèixer els seus dots de seducció, però va admirar més la figura de la seva mare, sacrificada en grau extrem. Pel pare biològic, Marsé mai no ha sentit res especial: vol i aconsegueix, aparentment, oblidar-lo. Sap que es va casar amb una anarquista de la FAI de les de cartutxera i pistola, de qui es va separar als anys 60, i que va portar una vida erràtica. Només l'ha vist dues vegades en la seva vida: el 1941, quan va fer la seva primera comunió (de la qual recorda l'acte gairebé ofensiu en què li va donar “uns dinerets”) i quan es va casar la seva germana biològica, el 1949: la mà del pare amb prou feines gosa veure's per sobre de la espatlla del fill, separada i distant, en l'única foto junts.

La ‘fada’ Crusat. La infància de Marsé van ser gairebé cinc anys a l'Arcàdia de Sant Jaume dels Domenys, a la casa dels avis paterns, refugi d'una duríssima primera postguerra impossible de superar alimentàriament a Barcelona amb els seus pares. Granotes, banys als safareigs, partits de futbol jugant de porter (emulant Camus i Nabokov) i un pardal mort abatut a perdigonades per ell i pel qual sent uns remordiments que el converteixen en un malson inesborrable per a Marsé, que espera les visites de la seva mare perquè li porti còmics (El Coyote, Flash Gordon, El guerrero del antifaz…). La lectura li causa una gran impressió, com la del cinema, que descobreix a la població propera de l'Arboç, amb el gran Doctor Jekyll y Mr. Hyde de Mamoulian.

Vostè ha nascut amb l'instint de com s'escriu, el de crear una atmosfera", li va dir Paulina Crusat, la dona que el va orientar en els seus inicis literaris

Ja al barceloní barri de Gràcia, més o menys el dels seus llibres i personatges, com demostra Cuenca, la misèria pressiona tant que, per més que és el protegit de la seva mare Berta, ella es veu obligada a treure'l de l'escola d'un mestre ultracatòlic i posar-lo a treballar als 13 anys d'aprenent en un taller de joieria, de manera que el desmarca així també del teatre i el ping-pong que practicava a la parròquia propera. Marsé, lector ja de Verne, Wallace o Salgari i amb un cert bagatge fílmic gràcies al fet que pot colar-se als cinemes del barri perquè el seu pare hi treballa com a netejador i desratitzador municipal, s'estrena en la literatura sobre els 15 anys: una petita llibreta (Diario o lo que salga: 1947-1948), un relat a llapis en un altre quadern sobre uns gitanos entrevistats a Sant Jaume dels Domenys; un monòleg del 1950: He ido a la parroquia... Marsé, ja embrionari, avança Cuenca: to i visió pessimista, tendència a la descripció física dels personatges…

La justícia poètica existeix: una anciana a la qual cuida la seva mare i que sap que el fill de la Berta escriu, li diu que la seva filla, Paulina Crusat, és crítica i escriptora i viu a Sevilla, que potser li pot donar algun consell. El 15 de gener del 1957 Marsé va rebre resposta, la primera de les cartes que tant l'ajudarien com a escriptor i, en part, com a persona. El jove que, en solitari, havia llegit El Quijote als 17 anys al Park Güell, o Zweig, el Hemingway contista o el seu predilecte Pío Baroja i que durant el servei militar a Ceuta ja tenia 130 pàgines d'una novel·la (l'embrió del seu debut: Encerrados con un solo juguete) se sincerarà amb els anys a aquesta dona més gran que ell i experta en la vida i en la literatura. Es definia “bastant gandul”, amb “escassa capacitat d'afecte extern”, amb ganes d'èxit “per la meva família: sóc adoptiu i no vull defraudar-los en res”; admirador de la seva sacrificada mare, per la qual pateix moltíssim… I a aquesta dona li deixarà traslluir la seva impaciència i insatisfacció permanents. I ella li va aconsellar des de lectures i contactes de revistes com Ínsula fins al fet que es presentés al premi Nadal. I li llegia esborranys i li parlava amb tota franquesa: “Vostè ha nascut amb l'instint de com s'escriu, el de crear una atmosfera”, si bé “el seu punt feble és la invenció”. I li va dir de Seix Barral i de Biblioteca Breve, capitals per al futur Marsé, que el 1959 va guanyar el premi Sésamo pel relat Nada para morir. Amb un bon olfacte, Crusat havia detectat que la vida privada de Marsé “literàriament era una mina” i el va obligar a “jugar amb els seus personatges en la imaginació”. Ell era conscient que, potser sense tenir preparació, havia de llegir com un posseït i havia de “refiar-se de l'instint”. Aquesta Vanessa Redgrave, com la defineix avui recordant l'única vegada que es van veure el 1958, li va ser de gran ajuda. La correspondència es va truncar a principis dels agitats anys 70.

L'home bilingüe. Un fantasma recorre la biografia de Marsé: la seva relació amb la llengua i la cultura catalanes. Tant la família adoptiva com la natural de Juan Marsé van tenir el català com a llengua materna. Menys a l'escola, Marsé parlava de petit en català. Un dels primers autors que va llegir va ser Alfons Maseras (Sota el cel de París) i entre les primeres patums que va visitar hi havia l'educat però escèptic amb ell Salvador Espriu (va escriure a Crusat: “Probablement no farà mai res”; tampoc li agradava el relat Nada para morir). Però la seva educació literària va ser en castellà: “Em resulta més còmode i, per descomptat, m'hi expresso millor; no conec prou bé el català per escriure-hi”, es va sincerar amb Crusat el 1960, a qui va fer partícip que li semblava veure una maniobra per “caçar-me i convidar-me a tornar a la cleda” en una petició per traduir al català el conte del premi Sésamo per part del grup editorial d'Albertí, “format majoritàriament per separatistes i altres coses rares”. No era una obsessió particular; si de cas, col·lectiva: pocs anys després, Montserrat Roig voldria entrevistar-se amb ell per saber “amb certesa, a quina cultura pertanyia”. Crític amb la burgesia catalana i amb el nacionalisme ja des d'Últimas tardes con Teresa i La oscura historia de la prima Montse, passant per El amante bilingüe, potser per això el 1985 va ser dels pocs noms que el llavors conseller de Cultura de la Generalitat, Joan Rigol, va admetre en privat que no podria incloure en el famós Pacte Cultural “perquè els meus em devoraran”. El zenit d'aquesta poca sintonia va ser el 2007, quan la literatura catalana va ser la convidada d'honor a la Fira de Frankfurt i es va demanar des del Govern als grans autors catalans en llengua castellana que hi anessin per donar suport a les lletres en català. “Anar-hi de teloner em sembla el súmmum”, va respondre llavors.

El 1985, el conseller de Cultura de la Generalitat Joan Rigol admetia en privat que no podia incloure l'escriptor al famós Pacte Cultural “perquè els meus em devoraran”

Fa tot just dos anys va rebutjar la possibilitat que la Generalitat li retés un homenatge pels seus 80 anys, com el va sondejar l'actual conseller Ferran Mascarell. De la mateixa manera que havia matisat de manera contundent el 2008 al ministre de Cultura, César Antonio Molina, segons el qual l'autor de Si te dicen que caí destacava per defensar la llengua espanyola a Catalunya. Marsé va admetre llavors que el 1996 va donar suport al Foro Babel, que si les circumstàncies personals i històriques que va viure haguessin estat unes altres potser hauria escrit la seva obra en llengua catalana. Ell ha portat el bilingüisme amb total normalitat: amb Gabriel Ferrater i Carlos Barral parlaven en català; quan es dirigeixen a Jaime Gil de Biedma, tots en castellà. A casa, amb els anys, a la seva filla Berta, s'hi ha dirigit sempre en castellà; al seu fill Sacha, en català, i amb l'esposa i mare, tots en castellà.

Un fantasma recorre tota la seva biografia: la seva relació amb la llengua i la cultura catalanes

El repòs del guerrer. Marsé té una trajectòria carregada de duels dialèctics sense pèls a la llengua: des dels germans Juan i Luis Goytisolo per la polèmica de la concessió del Biblioteca Breve per Últimas tardes con Teresa fins a Francisco Umbral (el de la “prosa sonall”), passant per Baltasar Porcel (paradigma, a parer seu, de l'intel·lectual arribista comprat pel poder), sense oblidar els seus sistemàtics clatellots a la majoria dels qui han adaptat les seves obres al cinema (“em compren els drets cinematogràfics, no la meva opinió”, resumeix). Però, sense perdre empenta, sembla més assossegat. Es nota “certa tendència al descoratjament i a tancar-se en si mateix”, resumeix Cuenca, en particular després de llegir el seu diari inèdit del 2004. “Ha anat perdent curiositat i desenganxant-se de l'actualitat”, diu la seva metgessa i amiga de la família, Teresa Porquet. La seva esposa, Joaquina, afirma: “En Juan amb prou feines surt de casa; l'única cosa que fa és llegir, escriure i veure la tele”. Afecten, és clar, els anys i els famosos doble bypass del cor del 1985 i el 1999. “Crec de debò que no em queda gaire temps per a filigranes (i perquè sento molt a prop la fi de les meves neurones)”, va escriure mentre enllestia la novel·lització del guió Canciones de amor en Lolita’s Club. Però ell mateix es desmentia el febrer del 2011 amb Caligrafía de los sueños, la seva tretzena novel·la i potser la més autobiogràfica. I ja tancat el llibre de Cuenca, no fa ni dos mesos apareixia Noticias felices en aviones de papel, història extreta d'una altra novel·la que està escrivint ara mateix. La dedicatòria d'aquella novel·la, per cert, ho diu tot de Marsé: “A la memòria de Paulina Crusat, que em va obrir la porta”.