Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

El cel per assaltar és la Moncloa

Podem ha reaccionat a les crítiques d'una manera que es diferencia molt poc del que és costum en els vells partits

No tinc cap mena de dubte respecte a algunes de les motivacions que expliquen la ferocitat dels atacs que estan rebent des de fa setmanes els líders de Podem. Per descomptat que la primera motivació és de tipus reactiu. La possibilitat que aquesta nova força política irrompi en ajuntaments, parlaments autonòmics i Congrés de Diputats, i que obtingui, segons les enquestes, un magnífic resultat, ha posat nervioses no només les formacions tradicionals –les que componen el que alguns denominen l'statu quo (i que va més enllà, com deixa clar el cas de Catalunya, del bipartidisme PP-PSOE)– sinó també algunes de les seves terminals mediàtiques.

Al costat d'aquest element, no caldria descartar la importància d'un altre, que a alguns ens remunta a èpoques passades. Concretament, a aquella intervenció parlamentària de Miquel Roca, amb motiu de l'escàndol pels dubtosos negocis a Andalusia del germà del llavors vicepresident del govern de Felipe González. “Sr. Guerra, a vostè, molta gent li tenia ganes”, li va etzibar el líder de CiU, no sense part de raó. Doncs bé, es podria dir que ara també no eren pocs els que semblaven que els la tenien jurada als dirigents de la nova formació, tan espavilats i insolents en les seves intervencions televisives inicials. Encara recordo les paraules insidioses justament d'Iñigo Errejón!, quan un representant del PSOE intentava que les crítiques als diferents partits polítics no desemboquessin en un desqualificador totum revolutum en el qual no quedés canya (política) dreta, excepte la formació de Pablo Iglesias: “Vostès poden dir que són diferents, però els detenen junts”.

En tot cas, i més enllà de la importància real de les acusacions rebudes pels fundadors de Podem (xavalla, en comparació a d'altres escàndols als quals ens havíem acabat acostumant), potser el més significatiu sigui la manera en què aquesta formació hi ha respost. Una manera que en molt poc es diferencia del que és costum en els vells partits. De la negació inicial al tancament de files passant per la teoria de la conspiració, no sembla que ens trobem davant el que es pot esperar en els qui anuncien l'adveniment d'una nova forma de fer política.

Aturem-nos, en concret, en l'argument, inequívocament victimista, segons el qual ser atacats per segons qui (El Mundo, el PP, La Razón, la COPE...) constituiria la millor prova de la pròpia innocència. Com si el sol fet de rebre un atac injust d'alguna manera exculpés automàticament i del tot la víctima. És obvi que un pot ser objecte d'una agressió desproporcionada, utilitzada amb les intencions més perverses, però que disposi d'un cert fonament in re. En aquest cas, té molt sentit que es pugui reclamar l'oportuna rendició de comptes. Negar una obvietat així és comportar-se com aquella tertuliana cavernícola que vociferava al seu interlocutor, crític amb la línia oficial de l'AVT: “No t'enganyis, les víctimes sempre tenen raó!”.

Al marge de la necessària dosi d'autocrítica exigible als que aspiren a ser representants públics, s'ha trobat a faltar per part dels líders atacats una reflexió sobre les condicions que han fet possible que el debat hagi acabat per plantejar-se en els termes en els quals avui s'està fent: de denúncia de dubtosos comportaments personals, per dir-ho resumidament.

I és que, en efecte, estem davant d'una de les conseqüències d'utilitzar la categoria d'exemplaritat com a arma llancívola amb la qual desqualificar l'adversari polític. En el fons, en aquesta es basa una de les més profundes contradiccions que travessa la nova formació. Podem, des del convenciment d'estar del costat de la immensa majoria (existeix un concepte més abraçador que el de gent?), considera, d'una banda, que l'objectiu d'assaltar el cel de la Moncloa per posar-lo al servei d'una magnitud tan oceànica justifica qualsevol tipus de mitjans (abunden les declaracions de Pablo Iglesias en aquest sentit), però, per una altra, expulsa del tauler polític, desautoritzant-les moralment, la pràctica totalitat de forces amb el retret del seu poc exemplar condició de casta, i. e., de no ser “gent decent” (Monedero dixit).

Aquest plantejament li va resultar d'enorme eficàcia a Podem fins a un cert moment (mentre va poder mantenir una aparença gairebé angèlica), i es troba en l'origen del seu espectacular èxit inicial. Els seus atacs a la casta, com quedava meridianament clar en la rèplica d'Errejón esmentada, no matisaven, amb pinzell fi, que anaven dirigits tan sols a aquells que no busquen l'interès comú sinó el propi, com ara alguns simpatitzants d'aquesta formació s'apressen, nerviosos, a reinterpretar. Eren brotxades tosques i sumàries que desqualificaven completament la resta de partits, per més d'esquerres que poguessin ser, esquitxant en la desqualificació tots els seus militants (excepte els que acceptessin sumar-se al projecte de Podem). Potser és en aquesta profunda contradicció entre maquiavel·lisme banal i moralisme inconseqüent on es troba una de les claus explicatives del que li està començant a passar a Podem.

Manuel Cruz és catedràtic de Filosofia Contemporània a la Universitat de Barcelona.