Selecciona Edició
Connecta’t

“Una sola rosa és totes les roses”

Un sentiment de buit silent i enorme omple la capella ardent de Rosa Novell

Rosa Novell, l'any 2000 interpretant 'La nit de Molly Bloom'. Ampliar foto
Rosa Novell, l'any 2000 interpretant 'La nit de Molly Bloom'.

Fins i tot el mar va optar pel seu blau més grisenc, com si no volgués ni aparèixer en la llunyania: dormia tranquil i serè. Un xiuxiueig molt llunyà, els cotxes. Sí, la natura es va acomodar a com havia estat Rosa Novell darrerament, abans troiana d'Eurípides, Fedra, Molly Bloom... Però en el seu adéu ahir a la capella ardent del tanatori de Sant Gervasi, a la part alta de Barcelona, tot era lent, silenciós. Era el contrapunt del que s'havia patit fins al desenllaç final de l'actriu i directora teatral divendres, morta als 61 anys. “Darrerament ha estat difícil... que descansi ja és el millor”, amb prou feines va articular el seu company Eduardo Mendoza, afable rere el seu rostre cansat, a qui només entre els més íntims se li va escapar: “No m'esperava que, després de tant temps apropant-me al que era inevitable, m'afectés ara tant”. Ho deia com disculpant-se, fent l'escriptor fins i tot més humà.

Entre les veus quedes dels petits grupuscles que s'anaven formant es repetia el paper de Mendoza, atent a una dona de caràcter que va haver d'acostumar-se a la foscor i al ritme lent i a ensopegar i a trencar coses sense voler. “Ha estat afectuós i atent amb ella amb totes les forces; la Rosa va canviar molt des que la va conèixer; això és la força de l'amor”, comentava Núria Amat. L'escriptora va ser de les primeres que va conèixer la relació de tots dos i per això sap les afliccions i preocupacions de l'actriu: “Curiosa aquesta Catalunya: ara l'enalteix però alguns sabem les vegades que et trucava per explicar-te que no tenia feina”. Aquests moments d'atur forçós la van haver de marcar perquè el conseller de Cultura de la Generalitat, Ferran Mascarell, ho va treure indirectament a col·lació: “Vam tenir una conversa fa ja uns 20 anys i em va dir que recordés que la feina dels actors era molt fràgil, que han d'estar pendents d'un telèfon que ha de sonar per tenir un paper; li dec una mica la filosofia del que crec que ha de ser la meva feina en l'administració: crear una xarxa d'oportunitats. Aquesta idea és seva”, va dir amb un punt de melangia.

“Treballar fins al final li va anar bé: li va fer treure la bèstia de gran actriu”, diu Queco Novell

Sí, hi imperava un sentiment de buit enorme, que companys de professió de l'actriu com l'Aina Clotet o l'Eduard Farelo van traduir marxant del tanatori sense ser vistos; en Mingu Ràfols va resumir l'estat d'ànim: “Els amics ens quedem amb la pena íntima”, deia assenyalant-se el pit. “Va ser una gran activista cultural, he vingut per respecte i admiració; el problema és que hi acudim cada vegada més sovint, aquí”, constatava un discret Eduard Fernández. Sí, una diva del teatre, lloc que només va deixar quan el cos es va negar a obeir-la. “No, no, fer L’última trobada al Romea amb l'Abel Folk li va anar molt bé: va treure de nou la bèstia de gran actriu de dins i li va fer recobrar sentit a la seva vida en el tram final; al principi tenia por, clar, recordo que em deia: ‘És que l'Abel em va a fer caminar i tal’, però ho va superar ràpid”, recordava el seu germà, el periodista i també actor Queco Novell; ahir, esclar, hi no va haver doble funció de Polònia. El musical al Poliorama. Una pausa forçosa que explicava la presència de bona part dels actors assidus a la productora Minoria Absoluta: Fermí Fernández, Bruno Oro...

La faceta d'actriu també anava en boca de tothom. Dins i lluny del tanatori. “Sempre anava més enllà, no es conformava amb el treball convencional d'interpretació”, va recordar per a aquest diari Sergi Belbel, informa Jacinto Antón. “Des del primer dia d'assajos ja havia fet una anàlisi de l'obra i del seu paper; això li venia dels seus estudis, era una lletraferida. Sempre hi afegia el punt de vista intel·lectual, això la situava molt per sobre del nivell mitjà d'actors i actrius d'aquí, la qual cosa de vegades la feia xocar amb el seu entorn. I hi havia la passió, clar. Passió i saviesa, aquesta era la Rosa”. I afegeix charme. “Era coqueta també i sabia conjugar amb molta picardia la seva gran intel·ligència amb dosi de frivolitat. Seductora, glamorosa. Es va prendre com una cosa personal el que va dir aquell conseller de Cultura que no hi havia glamur en l'escena catalana. I és veritat que ella n'era, de glamurosa. La seva mort ens priva també d'una gran directora. Com amb l'Anna Lizaran, s'han truncat dues grans carreres. Se'n van en plenitud total. Això ens priva d'actrius que podrien haver estat noves Núria Espert”. Per Hermann Bonnin, “era una de les actrius amb personalitat més forta que he conegut, i la vaig conèixer molt aviat, perquè vaig ser professor seu a l'Institut del Teatre”. L'actor i director va recalcar “la dimensió humana” de Novell, “una dona alhora fràgil i forta”.

Entre els amics es repetia que darrerament el paper d'Eduardo Mendoza havia estat difícil

Aquesta faceta de lletraferida i l'ofici del company escriptor explicaven al tanatori des de la presència de gent del món de la gastronomia (Rosa Gil, de Casa Leopoldo, on se'ls podia veure amb assiduïtat), a l'art (Frederic Amat), el cinema (la seva amiga Isona Passola, que estrenarà un documental sobre l'experiència de Novell amb la ceguesa) i de la literatura, esclar: des d'agents literaris (Gloria Gutiérrez, de l'agència Carmen Balcells, de què Mendoza forma part) a Miquel de Palol (“Ens coneixíem des dels 20 anys: vam estudiar junts i ja llavors era dinamita pura; l'estiu passat vam estar a la platja i es va banyar i va menjar sota una pineda; Eduardo diu que li va confessar que va ser dels millors dies de la seva última etapa”), passant per Elena Ramírez i Pere Gimferrer. Més que vist, el poeta va deixar la seva petjada al llibre de condolences, recordant versos de Malherbe (Mais doble ela était du monde où els plus belles choses / Ont li pire destin, / Et rose doble ela a vécu ce que vivent els roses, / L’espace d’un matin), que amb la seva pròpia prosa poètica va tancar: “Com deia Rilke, una sola rosa és totes les roses i aquesta rosa és la irreemplaçable, la perfecció. El meu amor i dolor”.

Fora, un rellotge tocava, esmorteïdes, les hores. Un ocell va cantar dues vegades.

MÉS INFORMACIÓ