Selecciona Edició
Connecta’t
PERFIL

Júnior, un aconseguidor amb ànima de polític

Retrat de Jordi Pujol Ferrusola, l'home de personalitat aclaparadora que hauria pogut succeir l'expresident català però va acabar gestionant l'herència de l'avi

Jordi Pujol Ferrussola al Parlament.
Jordi Pujol Ferrussola al Parlament.

Un tro va fer estremir dilluns el Parlament de Catalunya. Jordi Pujol Ferrusola, el fosc, l'home que encarna els vicis atribuïts a la família, va sortir a la llum amb una energia devastadora i un ímpetu desconegut, en un intent per desconstruir el que va anomenar “el mite”. Les seves quatre hores de compareixença a la comissió d'investigació sobre el frau van noquejar els diputats i van revelar el que Júnior no és però hauria pogut ser: un animal polític astut, voraç i a estones brillant.

El primogènit, de 56 anys, es va definir com un “dinamitzador econòmic”, un tipus fet a si mateix, “independent” i bolcat en negocis privats per mig món, sempre lluny del fangar de l'administració i les adjudicacions públiques. Però té la passió del pare a la sang i no ho va ocultar: “A mi m'agrada molt la política”. Aquest no va ser, tanmateix, el camí que l'expresident de la Generalitat havia traçat per a ell.

“En Jordi té una frustració amb aquest tema. Ell es veia en política, li encantaria ser diputat, o senador”, explica un amic amb el qual comparteix temps i aficions. “En Josep [Pujol Ferrusola, tercer dels set germans] em va explicar que un dia el pare els va reunir i els va dir que l'Oriol [exdiputat de CiU i cinquè de la nissaga] era el que es dedicaria a la política”, afegeix. “Hi ha un fet que marca la seva vida, i no sé si és que li encarreguen ocupar-se dels diners de la família, però fa que es passi al costat fosc”, explica una persona amb la qual ha mantingut una relació molt propera, i que també demana l'anonimat.

Júnior va ser militant de base de Convergència Democràtica de Catalunya, el partit fundat pel seu pare. Però el seu cursus honorum es va quedar aquí. La seva missió seria tutelar els interessos, especialment els econòmics, del clan, i se'l va formar per a aquesta escomesa. Va estudiar Econòmiques a la Universitat Autònoma de Barcelona i, durant la carrera, el seu pare el “va enviar” al Banc de Girona “per aprendre la mecànica bancària”. Quan va acabar, amb 25 anys, va entrar a treballar en una empresa d'adobat de pells. Aquí va començar la seva vocació internacional, venent pells en mercats emergents, com l'asiàtic.

Té una frustració; ell es veia en política, li encantaria ser diputat

A principis dels anys 90, amb Pujol pare en l'apogeu del seu poder a Catalunya, es va fer càrrec del secret més ben guardat de la família, el que fet i fet l'ha conduït al precipici: va gestionar el suposat llegat de l'avi Florenci a Andorra, que els Pujol han mantingut més de 30 anys ocult a Hisenda. El primogènit també està imputat per l'Audiència Nacional per blanqueig de capitals i frau fiscal. La Policia sospita dels seus negocis milionaris —els que va detallar prolixament al Parlament— i creu que, en realitat, eren engrunes a canvi de l'adjudicació d'obra pública de la Generalitat.

La relació entre el pare i el seu hereu ha estat peculiar, marcada per certa tensió competitiva: “Quan els he vist junts, m'ha fet l'efecte que qui portava la veu cantant era el fill”, detalla una persona propera a ell. El seu amic coincideix: “És l'únic de la família que aixeca la veu al pare”. Ell mateix va detallar episodis de la seva infància i joventut a la cambra catalana, com quan Florenci el portava d'excursió per Barcelona i li explicava “els fets econòmics” i “qui era qui”. “Amb el meu avi tenia una relació molt especial, la que el meu pare no va tenir amb ell i segurament jo tampoc vaig tenir amb el meu pare”.

Amb els seus sis germans, “la relació és pobra, no es veu que facin vida en comú”, afirma una dona del seu entorn. “És una figura d'autoritat, però contestada”. Va ser en Jordi, afegeix, qui va imposar la idea que el seu pare havia de confessar el passat 25 de juliol de 2014, malgrat que “alguns germans no hi estaven d'acord”, detalla aquesta mateixa font. Té tres fills de la seva exdona, tots majors d'edat, als quals “tampoc no veu massa”: Mercè, Jordi i Núria. La més gran està casada a Mèxic i li ha donat el seu primer nét; el mitjà també és economista. La seva exdona, Mercè Gironès (també imputada) viatja sovint a veure'ls sense ell. No tenen massa relació. “És molt d'anar a la seva”, confessa el seu amic.

Els diputats van interpretar el desplegament dialèctic de Júnior —amb les seves declamacions i silencis, mostrant un gran domini escènic— com un exercici de comunicació política i rentat d'imatge. Els qui el coneixen, tant partidaris com detractors, discrepen d'això: “Estava natural, com és ell”; diu una font. “Si no ho explica tot no es queda tranquil”, insisteix un amic que el va animar a parlar a la comissió convençut que es “menjaria amb patates” els polítics amb la seva eloqüència i la seva presència aclaparadora.

És l'únic de la família que li aixeca la veu al pare

Apassionat, a estones visceral, el fill gran de Jordi Pujol i Marta Ferrusola té “una personalitat que no deixa indiferent a ningú”. Una persona del seu entorn el descriu com “un paio solitari” i un home “dur, difícil, desconfiat” però que alhora “sap tenir un comportament exquisit quan fa falta”. La seva impulsivitat la va viure a la seva pell Jordi Puig, germà del conseller català Felip Puig, amb el qual va compartir despatx. Un dia, sense previ avís, Júnior li va dir que no volia ningú a l'oficina i el va convidar a recollir les seves coses. D'aquests rampells són testimonis els seus amics: “És una mica impulsiu, però fidel amb els seus amics”.

Entre el seu cercle d'íntims, Júnior va citar sense rubor el president de la Generalitat, Artur Mas. Va dir d'ell que el considera un “molt bon amic” perquè comparteixen una “intimitat intel·lectual i espiritual”. I va afegir que sap que, quan el necessiti, “agafarà el telèfon”. Mas havia negat aquesta química, i les fonts properes avalen aquesta tesi. “Si són amics, són amics molt estranys. Sempre l'he sentit parlar de Mas com si fos un gestor gris, amb el qual Catalunya no va enlloc”. Un amic del primogènit argumenta que fins i tot l'ha sentit anomenar “ximple” al president català.

Lleial o interessat, el cas és que Pujol Ferrusola sap fer servir els ganivets quan convé. Al Parlament va tirar d'ironia: “Tots som homes del Renaixement”, va etzibar als diputats que qüestionaven la seva capacitat per emprendre negocis de tota mena sense tenir ni idea de cap. Els va retreure, indirectament, que no haguessin llegit la seva declaració davant del jutge Ruz. I fins i tot es va comparar amb la televisiva Belén Esteban per afirmar que, com ella, no té comptes a paradisos fiscals, sinó que és el seu banc (el BBVA) el que opera allà amb els seus diners (uns vuit milions d'euros). “És un altre tret del seu caràcter, fer servir el 'doncs mira que tu' davant les coses que li passen”.

“Genera empatia, però si algú se li entravessa pot elevar el to. És com un gos labrador, ho fa sense mala fe. Després li passa”, fa ressaltar un company de fatigues. Una altra font propera interpreta el seu temperament com una via de fuita la “la pressió d'haver de fer la feina bruta” de la família. Victoria Álvarez, la seva cèlebre examant, el va acusar de ser un “obscè” i un home “agressiu” en l'entrevista amb la líder del PP català, Alicia Sánchez Camacho. El va lloar, en canvi, com a company de llit. Álvarez és l'aixeta que va trobar la policia per actuar contra els Pujol i la seva denúncia —va citar bosses amb bitllets de 500 euros que, suposadament, portava d'Andorra— va provocar l'inici de la investigació sobre el primogènit. “Malgrat tot, mai no li he sentit dir una mala paraula d'ella”.

Els amics destaquen el seu caràcter impetuós: “És molt d'anar a la seva”

Aquesta faceta, la de les seves relacions personals, és de les més controvertides. “No és un playboy, com es diu”, afirma un amic. Altres fonts assenyalen que les dones són la seva perdició. Però tots coincideixen que, quan inicia una relació, fa a la seva parella “partícip de les seves coses, dels seus viatges... de tot”. Una de les llegendes que se li atribueixen és que porta una vida boja, desenfrenada. Els seus coneguts, per bé o per malament, ho neguen. “A la nit, el trobes al sofà de casa seva. És un paio súper discret. Té la mateixa escúter des de fa deu anys”.

Enfront de l'etiqueta de sibarita, els seus amics defensen que és un “home auster”. “Li agraden els cotxes de luxe i tenir una casa de puta mare a la Cerdanya, però és capaç de dormir en un refugi de muntanya incòmode”. Júnior té una casa rústica al poble de Bolvir —al Pirineu català, a menys d'hora amb cotxe d'Andorra— una mansió de 1.000 metres quadrats a Pedralbes —el barri de Messi o d'Urdangarin, entre d'altres— i cotxes antics —Ferrari, Jaguar, Mercedes— que va desgranar amb delit al Parlament. “Li encanten els cotxes, pot estar parlant durant hores, els persegueix per mig món i té un mecànic que l'ajuda a trobar peces”. “És un home d'acció: li agrada esquiar, escalar...”, insisteixen aquestes fonts. Va sovint al gimnàs i conserva un bon estat físic i una robustesa que l'ajuden a transmetre energia. “Costa quedar amb ell, perquè viatja molt” i prefereix, diuen els seus coneguts, “el contacte en persona”.

Júnior no és aliè a les esbombades arrels cristianes de la família. Amb 24 anys va afirmar, en una entrevista a EL PAÍS —una de les poques, si no l'única, que consta a les hemeroteques— que anava cada diumenge a missa. “Ara no crec que ho faci”, somriu una font, “però segueix fent obres de caritat i filantropia; va donar diners, per exemple, per restaurar el campanar de la basílica de la Mercè”, a la Barceloneta, el barri mariner de Barcelona. També ha ajudat, a través de l'esport, a afermar el concepte de Països Catalans. “Posava gent en contacte i buscava finançament per l'USAP”, l'equip de rugbi de Perpinyà, en l'anomenada Catalunya Nord.

El rugbi va ser la seva gran passió juvenil. “No era un jugador brillant, però sí conscienciós i bon company. Al camp era valent”, rememora un company de la categoria absoluta del Barça amb el qual va guanyar, el 1983, la Copa del Rei. “Per ser fill de qui era, els altres equips el buscaven. Un dia, contra la Santboiana, li van obrir el cap del front a la coroneta”, recorda entre riallades. Al més gran dels Pujol li van fer 75 punts de sutura. “No es va arronsar. Estic segur que, si es talla els cabells al zero, encara se li veu la cremallera”.

Jordi i Marta, els seus pares, “no anaven gairebé mai a veure'l”. Al camp, solia ocupar la posició de mitjà melé; o sigui, dirigia la massa d'homes que arremeten uns contra uns altres, abraçats, però sense entrar-hi. Malgrat tot, l'excompany no creu que tingués dots de lideratge. “És la típica persona a la qual ningú li havia portat mai la contrària. No era tant un líder com una persona acostumada a manar”. Al Parlament, va accentuar la seva imatge de llop solitari: “No sóc capaç de dirigir gent”.

Encara que s'apuntava amb normalitat a l'anomenat “tercer partit” —el moment de compartir bromes i cerveses amb els altres jugadors— Júnior “tenia el seu grupet, en el qual manava”. “Menyspreava els que li ballaven l'aigua als ulls”, recorda. Alguns d'aquests “pilotes”, recorda, van començar com a mossos i van acabar tenint càrrecs de responsabilitat a la Generalitat i en importants empreses privades. Fa tres anys, es van retrobar gairebé tots en un pub irlandès de Barcelona.

Com Àngel Guimerà a Terra Baixa, Jordi Pujol Ferrusola distingeix amb claredat els conceptes “a dalt” i “a baix”. I, sobretot, sap on es troba ell. Al Parlament, va dir que va ser destinat per Convergència “allà baix” —en al·lusió al casc antic de Barcelona-—- i va afirmar que és important crear indústria a l'Àfrica perquè “no pugin” i “es guanyin la vida allà”. Aquest classisme gairebé innat, propi de qui ha vist la vida des de la zona alta de Barcelona i s'ha mogut en els cercles de poder, el va percebre també el periodista que el va entrevistar el 1983. És veí de Singuerlín, un barri de l'extraradi d'una ciutat de l'extraradi: “Em va dir: 'tu ets de Santa Coloma, no? Doncs allà és on haurien de construir-se camps de rugbi. Així tots els quinquis canalitzarien l'agressivitat en l'esport i hi hauria menys delinqüència”.