Selecciona Edició
Connecta’t

El lladre de banderes

Miquel Buch és el prototip de la Convergència que ve, independentista i socialdemòcrata.

Està fent la mili dels alcaldes al Consistori de Premià de Mar i a la presidència de l’ACM.

L'alcalde de Premià de Mar, Miquel Buch.
L'alcalde de Premià de Mar, Miquel Buch.

Miquel Buch és el prototip de la Convergència que ve: independentista i socialdemòcrata, malgrat que, avui, la prioritat sobiranista deixi en segon pla les prioritats ideològiques. Va entrar en política just quan el seu partit pactava amb el PP de José Maria Aznar. No va fer la mili dels militars però està fent la mili dels alcaldes al consistori de Premià de Mar i a la presidència de l’Associació Catalana de Municipis (ACM). Li agrada pensar que les revolucions poden començar als ajuntaments; per si de cas, hi ha posat el seu granet de sorra sent el motor de la mobilització dels ajuntaments catalans a favor del dret a decidir. El president Mas sap que pot comptar amb ell per cobrir-li les espatlles amb la força del municipalisme; ell sap que la primera obligació d’un alcalde és la de no treure’s el barret institucional si no és imprescindible. “Els partits poden dir missa, però jo represento el meu poble abans que res”.

A l’Ajuntament de Premià de Mar no hi oneja oficialment la bandera espanyola des de fa més de vint anys. Durant dos anys seguits, a la vigília del 12 d’octubre, la bandera del balcó va ser arrencada del pal per dos desconeguts, dipositada curosament a la bústia de Correus de la mateixa plaça de l’Ajuntament. Ja no la van posar mai més, ni tan sols en van comprar cap altra de nova. Un dels lladres en missió patriòtica era el futur alcalde de la població, llavors objector de consciència en servei substitutori per no voler fer la mili.

Ara, el PP ha demanat un certificat conforme al despatx de l’alcaldia no hi ha la bandera espanyola. “Aquí al despatx no hi ha estat mai aquesta bandera, ni la foto del rei, ni la d’en Mas, ni la de ningú, amb tota normalitat. Qui ha donat notorietat al tema de les banderes és el Govern espanyol, com li va passar a Zapatero amb la consulta d’Arenys de Munt, que va convertir en fenomen polític allò que no era altra cosa que una moció espontània, gairebé fortuïta. Aleshores sí, amb l’agressió institucional, tots vam ser Arenys de Munt.”

La retirada de banderes o l’organització de consultes populars sobiranistes són algunes de les campanyes protagonitzades pels ajuntaments catalans en els darrers anys, amb el suport jurídic de l’ACM i l’impuls de l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), organitzacions que actuen de forma totalment coordinada, lligades institucionalment i políticament per l'encreuament de càrrecs. És molt conscient que sense la força de l’AMI, de la qual és vicepresident, difícilment podria estar al capdavant de l’ACM –agrupa 918 dels 947 municipis de Catalunya–, però no tots formen part de l’entitat independentista, presidida per l’alcalde de Vic, Josep Maria Vila d’Abadal, al seu torn, vicepresident de l’ACM.

Buch és fill d’una família de les d’obrir la botiga cada dia; a casa hi respirava un sentiment patriòtic difús

Buch és fill d’una família de les d’obrir la botiga cada dia; a casa hi respirava un sentiment patriòtic difús per por de reviure els problemes de l’avi per haver estat d’Esquerra Republicana. Als Escolapis de Mataró, Santa Anna, li van acabar d’impregnar l’esperit nacionalista i amb la seva incorporació a la Joventut Nacionalista de Catalunya es va definir com a independentista. De fet, primer va ingressar a CDC, però com que tenia vint anys, es va haver d’apuntar a les joventuts, i va fer el camí a l’inrevés de la majoria de la militància. “Jo sempre m’havia sentit convergent; en un moment determinat, el 1996, vaig prendre consciència que la llista municipal a Premià estava envellida, necessitava sang jove, aleshores vaig anar a apuntar-me al partit”.

Ell es considera un socialdemòcrata, malgrat que accepta la dificultat de precisar el perfil ideològic de CDC, detall que no li treu la son. L'ideari del pensament polític de Convergència no és el més rellevant de la seva militància. “En realitat, el nostre nom natural hauria de ser el de Partit Nacionalista de Catalunya, perquè el nostre eix central és el nacionalisme; som una comunió de gent que pensem diferent en moltes coses, allò que ens uneix és el fet de voler més per a Catalunya”. A la JNC, coneix Josep Rull i Jordi Cuminal i a tota una generació de joves dirigents que estaven reconvertint les tradicionals joventuts roquistes i liberals en el planter del sobiranisme. “No em desperto un dia per l’altre i em sento independentista, et vas formant fins fer el pas; he fet el mateix camí que bona part de la societat catalana: comences per un sentiment romàntic, històric, per acabar prenent consciència que som un país ocupat”.

“Els catalans hem convidat el veí que passa gana, mentre ell es menjava el filet, nosaltres hem menjat el pa d’ahir; per acabar-ho d'adobar, aquest veí ve a casa a insultar-nos. Això no pot ser, no?”. Li agrada utilitzar el símil per fer-se entendre i no pas perquè li falti claredat o entusiasme quan parla sense utilitzar figures retòriques. Comparteix plenament l’estratègia del seu partit, la seguia molt abans de formar-ne part, i l’actual. “Nosaltres no hem fallat; vam fer costat a la Constitució, vam ajudar Felipe González i José Maria Aznar a governar. Com deia Pujol, hi havia arguments per pactar i la societat catalana ho va entendre així. Ens pensàvem que havíem enterrat el franquisme però hem vist que no, que moltes coses continuen igual. Ara ja no hi ha arguments per pactar.”

En realitat, el nostre nom natural hauria de ser el de Partit Nacionalista de Catalunya, perquè el nostre eix central és el nacionalisme

El canvi estratègic de Convergència va arribar quan ja era alcalde del seu poble, en plena mili del polític, com qualifica la gestió a l’administració local. “És molt sa passar pel món municipal, saber què significa tenir la persiana oberta les 24 hores del dia. El municipalisme és, en essència, on el polític descobreix la seva vocació de servei immediat als ciutadans; per això, en alguns països europeus, per accedir a determinats càrrecs, has d’haver exercit en les institucions locals”.

La transparència i la participació són les dues prioritats d’aquest alcalde 2.0. No fa gaires mesos, va anar a Suïssa per estudiar l’exercici de la democràcia directa, practicada de forma sovintejada en aquell país. Volia veure com es podia fer un consulta per expropiar uns terrenys per destinar-los a zona verda. Premià de Mar té 28.000 habitants, ocupa el quart lloc de Catalunya en densitat, necessiten oxigen, places, jardins. “Tots els partits estem d’acord en l’expropiació, però ens ha semblat positiu fer la consulta igualment, per implicar els veïns al màxim possible. És una altra forma de fer política, jo no considero que a les eleccions em donin un xec en blanc. Aquí encara no tenim la maduresa democràtica de Suïssa però hem d’avançar en aquesta direcció. A Premià, si mil veïns demanen una consulta, el ple ho ha de considerar.”

“Jo em dic Miquel Alcalde Ara que et Veig; Miquel (pel nom que em van posar els pares) Alcalde (perquè així ho han volguts els votants) i Ara que et Veig (és l’expressió amb què els veïns m’aturen pel carrer).” Fa broma sobre la predisposició exigida pel càrrec, però està encantat amb aquesta relació amb els ciutadans. També es troba molt còmode en la mena de fraternitat corporativista que hi ha entre els alcaldes, creada basant-se en llenguatge compartit del municipalisme, la coincidència de problemes a resoldre, les solucions similars i les experiències intercanviables. “Els alcaldes ens veiem com a companys, jo no sóc adversari de cap alcalde; ens és molt fàcil treure’ns la gorra de partit per posar-nos el barret institucional.”

El municipalisme és, en essència, on el polític descobreix la seva vocació de servei immediat als ciutadans;

La solidaritat municipalista dels ajuntaments catalans de tots els signes polítics va viure el seu punt d’inflexió arran de la mobilització contra la llei de racionalització i sostenibilitat de l’administració local (LRSAL). En un article al Diari de Girona, del març del 2014, exposava el seu argumentari contra el projecte: “El que planteja el Govern del PP és una perversitat social que allunya de tots els municipis competències tan importants com l'educació, la sanitat o l'atenció social. Una llei que atempta directament contra les persones. Quan vam ser escollits com a electes vam adquirir el compromís amb la ciutadania de servir-los i, sobretot, de ser útils. Ara és el moment que els alcaldes i alcaldesses de Catalunya no defallim. Amb honestedat i humilitat però amb radicalitat, hem de dir no a aquesta reforma que ens vol imposar l'Estat. Ara és el moment de dir ben alt que nosaltres hem fet bé la feina. Ara és el moment de no arronsar-nos i reclamar que volem uns serveis de qualitat per als nostres ciutadans i ciutadanes. Hem d'explicar a la ciutadania que els serveis que fins ara oferim els ajuntaments estan veritablement en risc”. El recurs d’inconstitucionalitat contra la llei del govern central va ser signat per 850 municipis catalans, malgrat que la tramitació no era gens planera per a molts consistoris.

La conseqüència més rellevant d’aquesta operació va anar molt més enllà de la batalla jurídica per aturar la nova legislació, va resultar una mena d’assaig general per a mobilitzacions futures, en fer-los prendre consciència de la capacitat d’entesa del món local, ara gairebé unitari. L’ACM ha pres, en els darrers mesos, tot el protagonisme, mentre l’altra organització que tradicionalment li disputava la influència, la Federació de Municipis de Catalunya, es debat en la crisi interna i les visites dels seus dirigents als jutjats pel cobrament de dietes suposadament il·legal; una qüestió polèmica, qualificada per gairebé tothom del sector de desorbitada i injustificada.

“Totes les revolucions comencen als ajuntaments”, ha afirmat més d’una vegada Buch. Creu lògic i natural el paper assumit pels municipis en el procés sobiranista. “Nosaltres som el termòmetre de la gent, sabem què diu el carrer, ens adonem dels canvis d’humor i de sensibilitat dels ciutadans i hem de ser fidels a les expectatives dels veïns”. La retirada de banderes espanyoles i les consultes populars pel dret a decidir no han estat les úniques accions impulsades per la majoria dels consistoris sota l’empara logística, legal, política i intel·lectual de l’ACM i l’AMI. Els acords per ingressar els impostos locals a l’Agència Tributària Catalana, les declaracions de territori lliure o moralment exclosos de la Constitució espanyola, les mocions a favor de la llei de consultes han completat el catàleg d’iniciatives.

“Totes les revolucions comencen als ajuntaments”, ha afirmat més d’una vegada Buch

Aquesta tensió municipal ha estat un factor determinant en l’estratègia de pressió institucional, en la divulgació del Procés en bona part de la geografia catalana, a més de representar un maldecap permanent per a la delegada del govern Llanos de Luna, a qui ell qualifica de “perseguidora d’ajuntaments”. “La delegada ens fa malgastar diners públics per defensar-nos de l’Estat espanyol, a més de representar ella mateixa un cas de duplicitat de serveis evident: l’Estat ja té un representant a Catalunya, el president de la Generalitat. De totes maneres no ens preocupa la seva actuació, tot el contrari, anem guanyant tots els recursos que ens presenta, a més, la seva voluntat d’imposició anima a la rebel·lió dels alcaldes”.

Les resolucions dels consistoris per donar suport a la mobilització sobiranista han topat, sovint, amb la recriminació dels que creuen que aquest no és el paper dels governs locals. L’alcalde de Premià rebutja de ple aquestes crítiques. “No es preocupin, no oblidem les nostres obligacions, ja fem carrers i obra pública, invertim tres cops més que la Generalitat i dues vegades més que l’Estat. Qui suporta la tensió de les retallades socials si no els ajuntaments? Obrim cada dia la botiga amb una canya i una espardenya per atendre la gent”. En defensa dels seus arguments, aporta les enquestes que diuen que l’administració local és la més valorada pels ciutadans, tot i que admet que aquesta valoració és millor com més petit és l’ajuntament, encara que tots aprovin.

"Sé el que vol el president dels ajuntaments, hi ha interlocució amb l'Assemblea Nacional Catalana i l'Òmnium; això és com un equip de futbol, però de l'època Guardiola, sabem que guanyarem, encara que no marquem fins al darrer minut." El seu discurs transita entre l'espontaneïtat natural dels alcaldes a l'hora de prendre iniciatives, la seguretat de estar fent allò que pertoca i l'eufòria de participar en els somnis d'una generació predisposada a "construir un nou país, fent dels encerts i els errors del passat una nova proposta". El municipalisme hi té un paper substancial en aquest projecte: "si tot els ajuntaments es mobilitzen, poden arribar a fer por, en el sentit positiu de l'expressió. Tenim una força imparable".

Quant et giris, president, ens veuràs a tots nosaltres darrere teu. No estàs sol

Aquesta força va entrar en ebullició quan l'ACM i l'AMI van reunir mil electes locals en un acte a favor del Dret a Decidir, a Girona, en ple mes de juliol. Va ser una crida improvisada, feta a petició del Punt Avui, per arrodonir amb un acte de reivindicació política el programa d’unes jornades sobre el país organitzades pel diari. En aquella trobada, viscuda amb emoció històrica, va visualitzar per primera vegada la potencia del sector local sobiranista. D’allà en van sortir dos acords: la ciutat de Girona recordaria amb un monòlit els ajuntaments representats i les associacions convocants prepararien una campanya de mocions a favor de la llei de consultes que havia d’aprovar el Parlament després de vacances per donar cobertura legal a la consulta anunciada per al 9 de novembre.

La moció, amb algunes variacions per adequar-la a les circumstàncies de cada consistori, va ser aprovada per 920 del 947 ajuntaments catalans. Per explicar tanta unanimitat, valora molt positivament la reacció de l’Ajuntament de Barcelona, que, en la seva opinió, “ara, amb Trias, fa el paper de germà gran de la resta d’ajuntaments. Ha estat un canvi de mentalitat decisiu. Quan el ple de Barcelona va votar, el primer de tots, a favor del dret a decidir, va tombar moltes voluntats i va eliminar molts dubtes.” 

La campanya va culminar amb la concentració de 800 alcaldes al Palau de la Generalitat per lliurar al president els acords del ple a favor de la consulta, una setmana després que se signés el decret de convocatòria, quan ja havia estat suspès cautelarment pel Tribunal Constitucional. “Ningú em demana ni m’exigeix que anem a Barcelona, neix de la responsabilitat del món local, contextualitzada i parlada amb els altres agents amb els quals fem aquest camí, pactada amb tots els partits –sempre ho pactem tot, per defensar el dret a decidir, el denominador comú entre la gran majoria dels municipis. Això és el que ens uneix, seria un error manifestar-nos per la independència. Ja hi ha altres plataformes per fer-ho”.

La seva consigna de treball com alcalde és “gas a fons amb el dret a decidir”

“Quant et giris, president, ens veuràs a tots nosaltres darrere teu. No estàs sol”. Fins avui, aquesta ha estat la seva gran hora política: posar el món local al servei dels objectius d’Artur Mas, amb una frase que dóna sentit polític a tota la mobilització. Malgrat que hi hagi qui vulgui veure una doble interpretació en aquella presència multitudinària era per donar suport o per empènyer el govern a no recular?, ell no hi veu cap contraindicació. En el seu discurs, va lloar la reacció dels companys alcaldes en una cruïlla històrica, “com fa cent anys, davant el plebiscit municipal de la Mancomunitat, no hem fallat”. Encara se li posa la pell de gallina en recordar la jornada: “aquests actes et van infonent una certa transcendència, formes part de la història, al final el cant d'Els segadors et corprèn”. La imatge final, de reminiscències afrancesades, dels alcaldes investits amb les bandes o faixes pròpies del seu càrrec, enlairant la vara símbol de la seva autoritat, amb el rerefons dels crits d’independència assegura que no sortia al guió de l’acte, ni hi havia cap consigna, tot i considerar-los gairebé inevitables, atès els crescendo emotiu viscut pels participants.

“El meu ofici és arriscar cada dia. Quan promous aquest actes saps que hi ha un risc; quan la gent respon, saps que l’has encertat; quan hi ha uns crits no previstos, els assumeixes i segueixes endavant.” El que és transcendent d’aquella concentració, al seu parer, és el senyal clar i potent enviat a la societat catalana que alguna cosa seriosa està passant. “Els alcaldes som la diversitat absoluta, política, territorial, professional, ideològica, ens manifestem poques vegades tots junts, un parell de cops cada cent anys, quan ho fem, la nostra mobilització és com una llum vermella que crida l’atenció del país”.

Per acomiadar-se d’Artur Mas, li va dir: “aquest ha estat el nostre granet de sorra, president”. “No és un granet, és una peça molt important”, li va respondre ell, encaixant-li novament la mà. Des d’aquell dia, el president de l’ACM és un rodet indispensable per entendre la bona química, el funcionament precís de l’engranatge institucional entre el món local i el govern de la Generalitat pel que fa al procés sobiranista. La seva incorporació en la logística del nou 9-N va resultar decisiva pel procés participatiu celebrat en substitució de la consulta impugnada.

Ell seguirà personalment implicat en el moviment independentista. Ho viu amb la passió d’estar lliurant la seva primera gran batalla política

La Generalitat disposava de locals a 260 municipis, una xifra modesta, manifestament insuficient per crear una infraestructura apropiada per obtenir un percentatge de participació airós. Un dijous es va plantejar la col·laboració dels ajuntaments com a única alternativa viable per poder oferir un mapa d’espais adequat als objectius. La manca de temps era el gran inconvenient. L’oferta dels llocs s’havia de tancar el dilluns següent. L’endemà els delegats de la Generalitat al territori van iniciar els contactes. Durant el cap de setmana, l’ACM va trucar, un per un, a 700 alcaldes i els va fer veure la importància vital de la seva cooperació, cedint espais per a la convocatòria. “Ho hem fet per moltes coses, per la Marató de TV3, per posar un cas; l'única diferència és que aquest cop era perquè la gent decidís el seu futur”.

El raonament de la trucada era molt senzill. Se’ls venia a dir: tens fins dilluns per oferir un local per votar. Tingués present una cosa: de totes maneres els del teu poble votaran igualament, sigui al teu municipi o al del costat. No passarà res si no ho fas, però si els teus veïns no ho poden fer al seu poble, hauràs de donar la cara per no haver-ho fet possible, és la teva responsabilitat, esclar, però resultarà de mal explicar no haver-ho deixat fer. En alguns casos només calia tocar la fibra: no ens deixen votar, no hem de reaccionar? “No els ho vam plantejar explícitament com un acte de desobediència, però hi havia l’esperit. La reacció va ser admirable; es va acabar votant a 942 municipis; la veritat és que els alcaldes tenien interioritzat el desig dels veïns de votar i que no se’ls podia decebre. Un alcalde no es pot negar que es voti al seu poble, això només es pot fer des d’un despatx a 600 quilòmetres de distància”.

La seva consigna de treball com alcalde és “gas a fons amb el dret a decidir”. Però creu que els ajuntaments ja han fet tot allò que havien de fer per al procés oficial. “No crec que ens tornem a mobilitzar”. De l’experiència n’ha tret una conclusió encoratjadora: “des de la unitat, no hi ha cap repte que el món local no ens puguem plantejar”. De totes maneres, intueix el perill de passar de la defensa del dret a votar a la reclamació de la independència, forçant el trencament de la regla d’or del municipalisme, la unitat d’acció.

Ell seguirà personalment implicat en el moviment independentista. Ho viu amb la passió d’estar lliurant la seva primera gran batalla política, d’estar protagonitzant una transició, però d’un sentit molt diferent de la viscuda per la generació dels seus pares. “Estem en una garjola creada fa trenta anys, només s’obre quan truca la senyora Merkel, però no quan ho demanem dos milions de catalans, home! Jo vull construir un país on el ciutadà sigui el sobirà.”

De totes maneres, no s’enganya sobre les dificultats de la ruta que espera que emprengui ben aviat el Parlament. “El camí de la independència no fa baixada sinó pujada, serà dur i inicialment molt lent”. També té present que un dia, “quan les coses vagin pel camí del pedregar”, com a representant de l’administració local, s’haurà d’enfrontar, molt probablement, a la disjuntiva de complir la legislació espanyola vigent o desobeir-la per acatar la legalitat proclamada pel Parlament de Catalunya. Assegura que no té dubtes de l’actitud a prendre, ni com a ciutadà ni com alcalde encarregat de fer complir la legislació al seu municipi: “Si un dia a mi el Parlament em diu que som independents, o que ens estem independitzant, no desobeiré l’Estat espanyol, estaré obeint el meu Parlament. Quin alcalde es resistirà a allò que li mani el Parlament?”

La qüestió central en cas de ruptura amb l’Estat espanyol per a una declaració unilateral una hipòtesi que no sembla amoïnar-lo gaire no és la legalitat, sinó la condició de demòcrates, al seu entendre. “Un cop els catalans hàgim dit sí o no, quan s’esvaeixi la boira, només ens caldrà acatar la democràcia. Quina mena de servidors del poble seríem si només acceptéssim la democràcia quan ens convé?”

MÉS INFORMACIÓ