Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

La tertúlia com a símptoma

L'esfera pública digital augmenta la deliberació entre ciutadans actius que no necessiten intermediaris

La tertúlia s'ha convertit en l'espai de debat polític per excel·lència. Totes les ràdios i televisions l'han adoptat com a format principal i pràcticament exclusiu de discussió sobre l'actualitat política i social. A què es deu aquesta multiplicació de la tertúlia com a gènere privilegiat de deliberació pública?

La primera i principal raó és econòmica. La tertúlia és un format senzill, eficaç i molt assequible. La crisi de mitjans públics i privats ha augmentat el recurs a un gènere que consisteix a reunir una sèrie de persones que, per discrets honoraris, ocupen hores en les graelles de les programacions, sense necessitat de guions ni produccions complexes. Les tertúlies s'adapten bé al llenguatge audiovisual fragmentat que, amb intervencions ràpides i curtes, proporciona gratificació immediata al públic, de manera que aconsegueixen audiència amb facilitat i resulten molt rendibles per al mitjà que les ofereix.

Però també podríem pensar que les tertúlies s'han multiplicat perquè la societat està avui molt més polititzada. El moviment a favor de la independència, els efectes de la crisi econòmica, les esquerdes del sistema polític de la transició i l'emergència de nous partits, la corrupció o el canvi tecnològic serien les causes d'un interès superior per la política que explicaria l'increment de necessitat d'espais de debat crític sobre l'actualitat.

Les tertúlies podrien així mateix ser una resposta a un món cada vegada més incert i complex, en el qual resultaria més necessari que mai tenir espais de reflexió que permetin interpretar i traduir aquesta societat que canvia a gran velocitat.

Sigui quina sigui la raó, es parteix de la hipòtesi que la tertúlia és un bon format per a la deliberació política, entesa com aquest espai d'informació i formació d'opinió que, a través de l'intercanvi d'idees, és fonamental per a la democràcia. La pregunta és si les tertúlies actuals serveixen per a aquesta funció tan important.

En realitat, la tertúlia entesa com a espai de deliberació és un fenomen tan vell com la política. L'àgora grega i les trobades en salons i cafès de l'Europa del segle XVIII exemplifiquen la llarga tradició d'aquest tipus de trobades. Oradors, experts i prescriptors també són figures constants en la història de la política.

L'exemple més evident és el programa televisiu que ha encimbellat Pablo Iglesias com a líder de Podem

Quina és llavors la novetat de les tertúlies dels últims temps? El canvi de context. Les noves tecnologies i, en particular, les xarxes socials, han creat noves formes de circulació de la informació i han obert circuits paral·lels per a la discussió, la crítica i la vigilància del poder. Avui, els mecanismes de creació d'opinió són molt més dispersos, imprecisos i difícils de controlar. Aquesta fragmentació de l'esfera pública treu poder als espais tradicionals de mediació, difumina la dicotomia entre emissor i receptor d'informació i trenca barreres entre l'expert i la societat.

Avui, la veu pública està molt més repartida. Hi ha més micròfons i més ciutadans amb altaveu. També hi ha més soroll, és clar, i el debat no està exempt de simplificació, però l'esfera pública digital ha augmentat la deliberació entre ciutadans informats, actius i exigents que no necessiten estances intermèdies que determinin els temes ni els termes del debat. Les tertúlies podrien d'aquesta manera arribar a ser irrellevants.

I, no obstant això, hi ha més tertúlies que mai. Per què? Per les raons evocades més amunt i perquè encara són espais de poder. L'exemple més evident és el programa televisiu que ha encimbellat Pablo Iglesias com a líder de Podem. Però, en general, les tertúlies sofreixen de l'equívoc que històricament ha portat a pensar que els mitjans tenen un poder absolut sobre els ciutadans.

El problema de les tertúlies és, doncs, que probablement tenen menys poder del que se'ls atribueix i que el canvi de context d'informació les fa avui més intranscendents. Aquí tenen, a més, la singularitat insòlita de convocar experts que saben de tots els temes, els anomenats totòlegs segons l'expressió de Quim Monzó. A l'altre extrem hi ha els veritables especialistes en àrees concretes que, per les característiques d'aquesta discussió pública i per la seva freqüent aversió a la divulgació, es resisteixen a participar en el debat públic.

Aquesta reducció de la figura de l'expert al tertulià crea petits cercles de celebritats, però empobreix els termes del debat i acaba creant el que Pierre Bourdieu va denominar “la circulació circular de la informació”: tots a remolc de la velocitat de la informació, tots pendents de les declaracions de tots, en espais plens de sobreentesos que afavoreixen l'etiqueta fàcil, provoquen agres polèmiques o alimenten grans consensos en un circuit finalment molt tancat.

El problema és que les tertúlies continuen actuant com si tinguessin el monopoli del debat i s'han replicat sense fi quan més els convenia refundar-se. Solen justificar-se per la seva audiència, però els Estats Units ofereixen múltiples exemples de bons programes informatius, de diferents temàtiques i formats, que expliquen bones històries i gaudeixen d'audiències envejables. Aquí, mentrestant, tendeixen a empobrir el debat públic en el moment en què més espais crítics necessitem.

Judit Carrera és politòloga