Selecciona Edició
Connecta’t

Energia sense funció

Enric Virgili encadena situacions inconnexes, com ara l’esfondrament d’un pis, amb vigilància literària rigorosa

La Visita, tercera novel·la de Enric Virgili Ampliar foto
La Visita, tercera novel·la de Enric Virgili

Al començament de la segona part de La visita, la tercera novel·la d’Enric Virgili (Barcelona, 1965), un escriptor decideix anar a veure un amic seu que viu “en un bloc de pisos desafectat, envoltat de solars pedregosos i barrancs plens d’andròmines, on no s’acosten els autobusos, és un espai de pols extrema i d’aires insans, lloc de trobada d’esquerdes ferotges, grinyols i cruixits, un dels últims refugis per a patologies constructives severes i pintures bufades”. Abans, el lector ha tingut l’oportunitat de seguir els actes més quotidians d’aquest amic —es desperta, entra al quarto de bany, esmorza, s’està assegut en una butaca fins que el tedi i la soledat l’impulsen al carrer per estirar les cames, potser per poder parlar amb algú—, però també ha anat acumulant indicis més que suficients per concloure que no només habita en la decrepitud física i moral, sinó que, a més, hi ha alguna mena de trastorn o de pertorbació que alimenta les seves fantasies espectrals i els seus càlculs delirants. Un cop arriba a lloc, l’escriptor troba l’amic i tres homes idèntics ajaguts dormint al llindar, “amos d’ells mateixos”, i de seguida es disposa a imitar-los, a pesar de constatar que es tracta “d’una experiència que no pot deixar ningú indiferent” i d’advertir que “cal una enteresa personal per ponderar l’abast d’aquesta mena de circumstàncies”.

És el mateix que pot dir el lector de La visita —i de les seves novel·les anteriors, Betum i Brunilda—, perquè s’ha de tenir molta enteresa per no inquietar-se davant del buit que Virgili obre sota els peus del lector, quan va descobrint pàgina rere pàgina que no només ha d’esquivar les trampes que se li paren per impedir que s’adormi amb el rum-rum del discurs narratiu tradicional, sinó que tampoc se li proporciona cap pista que li serveixi per descobrir quin és l’enigma que impregna la novel·la de dalt a baix, per què la trama, el punt de vista i la veu narradora es desdoblen, per exemple, o per què es destrueix la lògica i totes les categories narratives, per què hi ha una dissociació entre els significants i els seus referents, per què s’està davant d’una realitat en transformació constant, per què les identitats es disgreguen i es multipliquen, quin és, al capdavall, el sentit de tot el que es diu i es descriu amb una prosa precisa i nítida i alhora tan líquida i fugissera com unes ombres que s’esmunyissin enllà d’un passadís molt fosc.

El lector voldria respostes a totes aquestes preguntes, i també li agradaria entendre per què, en fi, a pesar de recórrer a cegues les incòmodes estances de la novel·la, estimbant-se a cada revolt, no trenca el pacte de confiança amb l’autor i el segueix amb entusiasme fins al final, tot i tenir la convicció que ni així esbrinarà res de res del que s’esdevé en el relat. Potser el misteri de tot plegat s’explica perquè Virgili no escriu sobre coses sinó coses, perquè reivindica l’escriptura —i la lectura, per tant— com un oci, com un joc, com un plaer, com si desconfiés de l’escriptura que es pren seriosament el seu propi discurs narratiu —no són poques les vegades que el lector esclata en unes riallades sanament jocoses—, com si no cregués gens en el valor del realisme, de la versemblança i la naturalitat, i només volgués ser una màquina barroca de produir desig inútil, plaer sense objectiu i energia sense funció.

LA VISITA

Enric Virgili

Males Herbes

125 pàgines. 12 euros

A vegades es té la sensació d’estar llegint una prosa poètica que Foix hauria allargat després d’haver consumit a consciència totes les substàncies tòxiques possibles —una part del pis s’ensorra, l’escriptor devora una porta, els tres homes idèntics celebren una eucaristia a la cuina, l’amic està dissecat sota la runa i no està dissecat sota la runa, i darrere d’un dels envans caiguts apareix un bosc on tothom pateix metamorfosis innòcues o no, supèrflues o no—, però en cap moment es té la impressió que Virgili perdi el domini i la vigilància rigorosa de tota la cadena de situacions inconnexes que entrellaça sense treva. En tot moment, també, es té la certesa que a La visita ja no existeix cap vincle amb un món exterior situat fora del control de l’home, i que l’únic objectiu possible és tractar de posar en dubte la validesa de la mateixa realitat i l’existència.