Selecciona Edició
Connecta’t

Rosa Novell, s’apaga la flama d’una actriu lluitadora

La intèrpret, que va tenir el coratge de tornar a l’escenari cega, mor d’un càncer amb 61 anys

L'actriu Rosa Novell, quan va rebre el premi Butaca.
L'actriu Rosa Novell, quan va rebre el premi Butaca.

Després de mesos de donar proves d’un coratge inaudit, Rosa Novell no ha pogut més. L’actriu que va tenir el valor de pujar a l’escenari malgrat haver-se quedat cega ha acabat perdent la batalla contra el càncer. No per esperada la notícia deixa de ser molt trista. Novell (Barcelona, 1953), una de les actrius més estimades i carismàtiques del teatre català i parella de l’escriptor Eduardo Mendoza, va morir ahir a Barcelona. El funeral tindrà lloc diumenge al tanatori de Sant Gervasi de la capital catalana a les 14 hores.

Actriu amb una llarga trajectòria al darrere, forjada durant els anys del teatre independent, gran diva i encantadora, meravellosa persona, Novell va protagonitzar l’episodi més commovedor de la seva carrera quan va decidir actuar l’any passat sense veure-hi en l’espectacle L’última trobada, d’Abel Folk, adaptació escènica de la novel·la de Sándor Márai. La ceguesa era conseqüència del tumor de pulmó que patia, detectat el maig del 2013, i que ha acabat per arrabassar-li la vida.

Novell va actuar en totes les representacions de l’obra al teatre Romea des del dia de l’estrena. Ho feia ajudada per entrar i sortir d’escena i mostrant una dignitat i una professionalitat exemplars. Així ho van reconèixer públic i professió amb els seus aplaudiments i el seu respecte i premis com el Butaca Honorífica Anna Lizarán “per la seva trajectòria i valentia”, que ella mateixa va recollir. Aquí, des d’un escenari, com no podia ser d’altra manera, va assegurar: “Ara sóc una altra Rosa, però us aviso: a mi no em traureu d’aquí”.

La manera en què Novell explicava el progrés de la seva malaltia i com l’afrontava no podia deixar impàvid ningú. Va assumir la ceguesa conjurant la por i l’obligat impediment —ella, que estimava tant la seva independència— amb una valentia admirable. Va reptar la malaltia i la pèrdua de la visió (que li va arrabassar els seus estimats llibres) amb el caràcter que sempre la va definir: valenta, forta i estimada Rosa.

L’escena catalana, ja sacsejada per la mort d’Anna Lizarán, perd  una altra reina

Quan, a punt de sortir a escena sense veure-hi deixava que li agafessis la mà per sentir la teva presència i recolzar-se, era ella la que transmetia força, passió per la seva feina i amor a la vida. Impossible no evocar aquest contacte sense notar-se la presència de les llàgrimes.

Novell era una dona de caràcter. Llicenciada en Filologia, havia estudiat a l’Institut del Teatre. El 1974, amb 21 anys, va debutar ni més ni menys que amb Las troyanas d’Eurípides. I ja no abandonaria el teatre de text i els papers femenins de marcat coratge i personalitat. Vet aquí la Fedra de Racine, la reina egípcia de Marc Antoni i Cleòpatra (1980) o La marquesa Rosalinda de Valle-Inclán, que va interpretar el 1988 i que li va valer el Premi Nacional d’Interpretació, el primer d’una quinzena llarga de reconeixements. Arribarien després, entre d’altres, Elsa Schneider, de Sergi Belbel, on encarnava a la mítica Romy Schneider (premi Margarita Xirgu, 1989), La Senyora Florentina i el seu amor Homer, de Mercè Rodoreda —pel qual va rebre el premi de la Crítica (1995)— o la particular Penèlope del protagonista d’Ulysses, de James Joyce, a La nit de Molly Bloom (2000).

El temperament també la va portar darrere les cortines, com a directora, al capdavant d’una desena d’obres de noms com Beckett, Pinter, Guimerà i el mateix Mendoza, fins a ser reconeguda per Olga sola, de Joan Brossa (1998, premi de direcció de la Crítica).

Aquest caràcter la va portar a voler reinventar-se com a actriu i tenia projectes per continuar, malgrat tot, en actiu. Planejava una pel·lícula amb Agustí Villaronga, amb qui ja havia treballat el 1995 a El passatger clandestí. Però no va poder ser. Les alarmes van començar a sonar quan va recaure i no va poder actuar en la gira de L’última trobada. Que no assistís a l’acte en què se la nomenava membre d’honor de l’Acadèmia del Cinema Català feia témer el pitjor.

Se submergia així en aquesta altra boira que és la de l’espera del que és inevitable sense perdre la fortalesa d’esperit ni una tènue esperança, com la que va tenir de recuperar la vista. L’escena catalana, ja sacsejada per la mort d’Anna Lizarán, perd ara una altra reina. També prematurament.

Tothom deu recordar algun moment estel·lar, algun paper de Novell. A mi, que l’he admirat tant en el teatre, em ve al cap, no obstant això, un dia que ens vam trobar amb ella i l’Eduardo comprant plantes en un viver: desbordava alegria i vitalitat. M’agrada recordar-la així, familiar, quotidiana, entre flors. Era tan afectuosa, bromista i jovial. Molt més llunyana és la imatge d’una nit en què un llavors jove estudiant de teatre va veure una actriu bonica que ja despuntava recolzada a la barra d’un bar a prop del Liceu i es va atrevir a parlar-hi, fins a quedar enlluernat amb el seu encant. Molts anys després, aquest hivern, al Romea, vam tornar a agafar-nos la mà i aquella fulgurant, adorable personalitat continuava al mateix lloc, intacta. Aquella nit la vaig acompanyar gairebé fins a la vora de l’escenari per veure-la partir feliç sota els focus, il·luminada per la llum que res va poder arrabassar-li.

MÉS INFORMACIÓ