Selecciona Edició
Connecta’t

Santi Cucurella en la memòria

El pedagog ha estat un gran creador de consciència crítica en mil actes, debats i projectes

No me'n sé avenir, però avui diem adéu a Santi Cucurella, pedagog, historiador, activista cultural, ciutadà honrat de la Garriga. Va néixer el 1954: ha mort massa jove, pel que tocava, i pel que li quedava per fer. Si Catalunya és un país interessant i té alguna raó per enorgullir-se de si mateixa, és perquè compta, al costat d’un notable teixit de professionals del món de l'economia i l’empresa, un nodrit gruix de gent d’empenta creadora de cultura, d’intel·lectuals-activistes, d’organitzadors d’idees i projectes. D’aquesta xarxa estesa arreu, com una taca d’oli, en Santi Cucurella n’és una figura clau.

Si el professor Cucurella s’hagués limitat a fer la seva feina de catedràtic d’institut de Geografia i Història ja hauria representat prou bé l'extraordinària florida de professors i historiadors locals de la seva vila d'adopció. Si el mestre de mestres s’hagués enrocat només en l'elaboració de material didàctic de primera fila, de la cartografia a la història, de la mitologia a la literatura i la música, ja destacaria per aquest sol fet en el panorama pedagògic català. Si l’escriptor –assaig i narració—inquiet per les qüestions nacionals , escolars i històriques (Cultura, Pensament, Nació, el 1990; L’independentisme útil, el 1993, i Fracàs escolar, set estratègies per al tractament de la diversitat, el 2000, entre molts altres llibres), ja se significaria per la seva empatia i senzilla agudesa, sempre des d’un catalanisme progressista, força allunyat d’essencialismes.

Però a més de tot això, Cucurella ha estat un gran creador de consciència crítica en mil actes, debats i projectes. Un gran fabricant d’il·lusions col·lectives realistes, com la creació de la Fundació Universitària Martí l’Humà, que va dirigir fins, com si diguéssim, abans d’ahir. Un repartidor de consells gratuïts i afectes il·limitats a polítics locals, empresaris atribolats, joves desorientats, veïns de tota mena.

Cucurella inventava mecanismes pràctics per lligar les capacitats disperses en el territori amb les necessitats dels ciutadans

En Santi Cucurella ha estat (en passat, com costa d’escriure-ho!) un home cabdal no només perquè res del que és humà li era aliè, sinó també per la dèria indestructible de compartir el que havia tingut la sort d’aprendre. Quan el Vallès Oriental necessitava un repte universitari, allà l’anticipava, prest, creant des del no-res una institució d’òptima dimensió i ambició, i seduint després l’Autonòma de Bellaterra. Quan empresaris i pedagogs començaven a discutir sobre el model d’ensenyament i la seva fricció amb la realitat, Cucurella inventava mecanismes pràctics per lligar les capacitats disperses en el territori amb les necessitats dels ciutadans, el patrocini i l’interès, el benefici per a uns i altres, emprenedors i estudiants, professors i directius, o sigui, per a tots. Quan un grup de lletraferits, fotògrafs, mestres i gent de la bona mala vida local s’entestava a recuperar el riquíssim patrimoni cultural de la seva ciutat, allà militava, coredactant insòlits volums sobre una Garriga “secreta”. Ha estat en totes les mogudes. Gairebé sempre com a llançadora, travant ordit i trama.

Cucurella ha fet això, i més, i s’ha entestat que el món fos una mica més habitable. I el que importa molt: sempre somreia. Amb un somriure amic, contagiós, acollidor.