Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Torna el blau obrer

La moda és un mirall tèrbol i remet a la mort, al que passa de moda i, també, a mons desapareguts

Em dic que necessito una mica d’aire, que tantes coses que passen són tremendes, que fins una gripeta intestinal m’aniria bé per deixar-me del tot baldada, descansar i evitar de veure per la tele la família Pujol retent (és un dir) comptes davant la comissió del Parlament, i me’n vaig de rebaixes, que són els últims dies. Quan torno a casa, el gloriós Jordi Pujol Ferrusola encara està detallant la llista de cotxes que té, i les motos, i com que són més de les nou del vespre i la comissió ha de plegar, la sessió s’aixeca a corre-cuita, sense cap mirament litúrgic parlamentari, una cloenda que fa exclamar a Júnior amb veu petita però audible per la càmera: “Quin final més caca…”.

Veig que David Fernàndez, president de la comissió, es va mudar aquest dilluns per a la sessió magnificent. Vestia samarreta, naturalment, és el seu estil, una samarreta d’un blanc resplendent amb un lema davanter: “Allende” i les seves ulleres. Diu molt d’aquest excel·lent parlamentari, aquest blanc, diu força d’un polític que lamento que, per discutibles opcions del seu grup, la CUP, no repeteixi en la pròxima legislatura; la formació és purista, com el blanc de la samarreta, i troba que els diputats no poden repetir. Mirin-s’ho bé, sisplau.

Com els deia abans, me’n vaig anar de rebaixes. Al final dels saldos trobes coses interessants a preus rebentats i, a més, pots veure com ve la nova temporada, els colors que el comerç destina, a finals de febrer, per a la primavera i l’estiu. Estic en condicions de dir, com segurament ja han observat alguns de vostès, que el color que ve és el blau obrer. Res del blau hostessa, el blau nit, l’anyil, l’indi ni el blauet ni els diferents tons del blau texà. Torna el blau obrer. El blau de les granotes dels metal·lúrgics i dels mecànics. No crec que tingui relació amb els molts mecànics que Júnior necessita per al seu parc mòbil, la tendència és global. Torna el blau obrer arreu.

Ja fa dies que m’ho sembla, per allò d’anar mirant aparadors i revistes que van canviant la fesomia dels saldos de l’hivern per les temptacions del bon temps, però és que, a més, l’altre dia vaig passar per la llibreria Laie, on els periodistes culturals atorgaven el primer Premi Ressenya a l’editor Herralde i ¿què vaig veure? La seva sòcia, la sempre elegant, discreta i una de les dones (homes inclosos) que millor coneix el comerç literari, que va ser la fundadora i llibrera de la mítica Leteradura, Lali Gubern, coberta amb un impecable abric… color blau obrer.

Torna el blau obrer. Què punyetes deu voler dir? La moda és un dels nostres miralls, bastant tèrbol. El primer modern, el poeta Baudelaire, va ensumar que la moda és expressió de la mort, atès que tot el que es posa de moda està destinat a passar de moda. Però, miri, jove, hi ha coses que no són només moda sinó que han arribat a la indumentària per quedar-s’hi. Els pantalons de dona, les mànigues hiperllargues, els leggings, les samarretes d’home enlloc de camises, i tantes peces. El blau obrer es quedarà? O serà l’expressió de la mort del seu mateix concepte? I, si és així, si està destinat a morir la pròxima temporada –la tardor-hivern que ve– ¿és que torna ara com a tendència nostàlgica d’aquell món obrer desaparegut?

No han desaparegut els mecànics ni les seves granotes, no parlo d’això. Tampoc s’han fos els obrers, ni les obreres. El que ha desaparegut és el món obrer del segle passat, en particular el de la segona meitat, que tantes coses havia millorat de la vida i les condicions de treball precedents, amb la seva aristocràcia obrera (la vaig conèixer, en dono fe, va existir) i el seu sentit no sols de classe, que per descomptat, sinó sobretot el seu sentit d’ofici, l’orgull obrer de saber fer coses, de fer-les bé i de cobrar-les bé a mesura que la feina s’ho valia i el temps atorgava categoria al contracte. És aquesta la nostàlgia que fa tornar el blau obrer als vestits de la nova temporada?

La cultura de l’ofici està massa destruïda

Qualsevol cosa em sembla bé si recorda que ens estem carregant les millores arduosament aconseguides per la vella classe obrera. Millores que ens han beneficiat a tots, tant en la sanitat com en l’educació, les vacances pagades i les pensions, fóssim obrers o no. La classe mitjana, també, també se’n va beneficiar, del blau obrer. Millores que, precisament per ser-ho, van canviar no sols l’economia domèstica sinó també les formes de vida, els costums ancestrals que lligaven els fills als pares com una propietat.

Qualsevol cosa em sembla bé si d’alguna manera recorda que el món del treball d’ara mateix és esgarrifós. L’atur disparat per molts anys, i pel que sembla ens hi resignem. La cultura de l’ofici que està massa destruïda. I aquestes xifres: 5,7 milions de conciutadans cobren uns 645 € al mes; es tallarien una cama per ser mileuristes. Un 19% de diferència de salari entre home i dona. Un 16% dels assalariats treballen a temps parcial, sense saber quin horari ni quin torn faran demà, sis dies a la setmana.

Bé pel blau obrer. És un color que dóna llum.

Mercè Ibarz, escriptora i professora de la UPF