Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Les jerarquies de la Diagonal

Trias, que va boicotejar la consulta de la Diagonal, aplica ara el despotisme per imposar un disseny que marca jerarquies

La remodelació de la Diagonal, entre la plaça Francesc Macià i el passeig de Gràcia, la inauguració de la qual està anunciada per al 15 de març, just abans de les eleccions municipals, deixa clar quins són els principis neoliberals de l'Ajuntament: el seu model urbà és el resultat directe de les forces econòmiques i dels interessos comercials dominants.

La història de la remodelació de la Diagonal és truculenta i va tenir un alt cost per al passat Consistori socialista, que va convocar amb escassa convicció un procés participatiu sense precedents per decidir si la Diagonal, per on havia de passar el tramvia, tindria una morfologia de rambla o de bulevard. Amb astúcia política, el llavors regidor Trias va proposar una tercera possibilitat, ni l'un ni l'altre, amb la qual s'assegurava dinamitar el procés, condemnant-lo al fracàs.

L'Ajuntament del moment va ser tan ingenu de suposar que una cosa tan complexa, amb interessos contraposats (els comerciants i els propietaris, els defensors i els detractors del tramvia, els automobilistes i el RACC, els defensors del transport públic i de les bicicletes) era fàcilment resoluble. I avui, el mateix que ho va boicotejar, ja alcalde, ha passat al despotisme d'aplicar una solució, encarregada inicialment i directament pels mateixos comerciants a un equip d'arquitectes, i assumida i feta pels molt diversos serveis tècnics municipals, convertint-ho en un manifest de les jerarquies, les prioritats i les pressions d'aquesta globalització cruel.

En primeríssim lloc hi ha els interessos de la propietat privada i dels comerciants. D'aquí vénen aquestes voreres immenses, safates de plata que asseguren les plusvàlues immobiliàries i el negoci de les terrasses per a bars i restaurants, que pagaran els seus impostos a les arques municipals. Està previst que en dos anys les rendes de lloguer s'hagin duplicat, en un procés de creació de plusvàlua que s'intenta coronar amb l'alt increment de volum del nou hotel de luxe a la seu del Deutsche Bank, prèviament enderrocat.

En primeríssim lloc hi ha els interessos de la propietat privada i dels comerciants. D’aquí vénen aquestes immenses voreres, safates de plata que asseguren les plusvàlues immobiliàries

En segon lloc, es tracta de deixar ben clar que s'afavoreix un transport privat que es manté, facilitant especialment el flux de motoristes que baixen de la part alta de Barcelona, i intentant assegurar-se que el tramvia, que hauria relacionat les parts est i oest de la ciutat, no passi per la Diagonal. Quan, precisament, si hi ha alguna cosa que falta clarament per millorar i completar la laberíntica, irregular i erràtica xarxa del metro barceloní és el tram de tramvia per aquesta Diagonal elitista.

Assegurada aquesta primacia de la propietat i del vehicle privat, s'han deixat petits marges per a d'altres rangs de ciutadania, des dels que van amb bicicleta, que tenen el seu carril, fins a acabar amb els que es consideren a l'escala més baixa social, és a dir, els que fan servir el transport públic.

Evidentment, el vianant és l'últim. Encara que sembli que pot gaudir de voreres amples per veure aparadors i consumir en franquícies, per anar a les oficines luxoses o a les seus bancàries, el seu possible delit s'ha frustrat dissenyant un panot tan smart (es diu, capaç d'absorbir la contaminació, repel·lir la calor i ser antilliscant), que amb el seu relleu excessiu d'1,5 mil·límetres i el seu dibuix massa gran de fulles de plàtan molesta per caminar, especialment els que calcen soles toves, les dones amb talons, els avis o qualsevol persona que no sigui el mascle atlètic. Per si algú ho dubtava, la nova Diagonal ens demostra que encara hi ha classes i exclusions de gènere.

Sens dubte, el més mal tractat és l'usuari del transport públic, que ha d'esperar i accedir o desembarcar i arribar a la vorera passant per una minsa franja summament perillosa, entre el carril bus i el carril bici, pèssimament dissenyada; una estreta mitjana que no arriba a un metre útil d'ample, envaïda pautadament pels escocells dels arbres i que perd 30 centímetres vitals amb la barra protectora afegida a última hora. En desplaçar el carril bici, previst en el projecte inicial al costat de la vorera, la zona reservada als que esperen el bus s'ha reduït encara més del que estava projectat.

És de preveure, i ja es comprova, que els vianants se saltaran els itineraris previstos i travessaran perillosament per on puguin, i patiran cops de colze i empentes en aquest escàs espai d'espera del bus. I és que en aquest estira-i-arronsa entre tots els que conflueixen en aquesta avinguda, perquè cadascú tingui la seva franja, els que no han pogut opinar són els ciutadans del carrer, que pateixen el paviment, i els que van amb autobús, amuntegats en unes mitjanes en les quals no caben ni les previstes i necessàries marquesines.

Aquesta transformació desastrosa, l'única qualitat de la qual és haver mantingut les franges dels arbres, reclama que, tan aviat com sigui possible, la nova alcaldia replantegi el que s'ha fet per afavorir el vianant i el que va en transport públic i recuperi el projecte del traçat del tramvia.

Josep Maria Montaner, arquitecte i catedràtic de l'ETSAB-UPC