Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA

Barcelona i CLAC

La veritat sociològica és que la capital catalana no ha tingut mai vocació cosmopolita

El Paral·lel dels anys trenta, moment gloriós. Ampliar foto
El Paral·lel dels anys trenta, moment gloriós.

Ara fa poc es presentava a Barcelona un manifest, signat per un estol d’intel·lectuals de qualitat indiscutible, de l’entitat CLAC (Centre Lliure d’Art i Cultura) en què es clamava, textualment, per una Barcelona amb el “caràcter cosmopolita que sempre ha tingut”. En bona mesura, és una lògica reacció al desplegament abusiu de la cultura popular i el suport exagerat que està tenint el folklore per part de les nostres autoritats, i al fet insòlit que, a TV3, ja no es pugui veure un telenotícies sense l’aparició de castellers, fires del cargol, forasters, boletaires, collites pròpies, endrapades de calçots i tot el que es vulgui (la sardana, pobra, ha caigut en desgràcia): és comprensible que la gent que s’ha format en una cultura universal i metanacional trobi desmesurada aquesta abusió d’unes formes de cultura que, essent de gran dignitat, posseeixen l’inconvenient de ser sempre idèntiques, invariables, sense poder de metamorfosi ni impuls cap a la creativitat.

Però els signants del manifest, presents o no en un acte més aviat improvisat i mancat de concepte, molts d’ells amics d’un servidor (que formava part de l’entitat, i se n’ha donat de baixa), no van tenir present una de les propietats més glorioses, o el contrari, de la cultura de Barcelona, parlant diacrònicament: la mediocritat. Res a veure amb Londres, París, Berlín o, fins i tot, Zuric. Només cal reveure aquella famosa entrevista que Soler Serrano va fer-li a Josep Pla —pagès molt viatjat— per recordar que, a Barcelona, tradicionalment, ha sigut vulgar l’arquitectura (la del XIX ençà), la vida quotidiana, les arts plàstiques i també, ai las!, la literatura. És clar que hi ha dues grans excepcions al XX: les fites altíssimes del Modernisme en arquitectura (no en literatura) i en cultura d’esbarjo mai ressuscitada (des del Romea de Josep Maria de Sagarra a la vida nocturna del Paral·lel), i l’enorme literatura del Noucentisme, la seva arquitectura en part, molt menys la pintura, i un ideal de civilitat hereu de la gran pedagogia nascuda amb la Mancomunitat. Molt més tard, als setanta i vuitanta —fins que Barcelona es va massificar i banalitzar a causa d’un turisme embadalit, mal informat i sense el menor gust—, Barcelona va viure unes dècades amb una enorme activitat editorial, literària —els autors sud-americans establerts a la ciutat, per exemple—, artística —Tàpies, l’auge de les galeries d’art i del cinema— i en d’altres camps. Una cultura cosmopolita, i vam agrair-ho molt al seu moment, efímer.

Ara bé: ¿era tot això una cultura que anava més enllà de la burgesia barcelonina que conservava, amb més espectacle que solera, formes de vida educades, també viatjades, que equivalien només a una deixia de la gran burgesia d’abans de la Guerra Civil? No: aquesta cultura (Gauche Divine, Tuset Street) posseïa un elitisme propi de gent privilegiada i distingida i una escassa vocació didàctica —vull exceptuar l’Escola Eina de disseny—, que de cap manera podia arribar més enllà d’aquells cenacles. Era una cultura enormement viva, que va donar prestigi a Barcelona, però que vivia en un hortus conclusus, igual com vivien en un paradís emmurallat D’Ors, Carner, Riba o Foix a les millors tertúlies de cafè.

La veritat sociològica és que Barcelona no ha tingut mai vocació cosmopolita; ha sigut, com deia molt bé Joan Maragall a la seva Oda nova, una ciutat “airosa” i “riallera”, però també “covarda, cruel i grollera”; més encara, “una menestrala pervinguda”. Barcelona ja era així el 1909, i el panorama no ha canviat. Prat de la Riba, Cambó i Galí van fer el possible per donar altura intel·lectual a la ciutat; però les bases ideològiques de la burgesia històrica són tan volubles i mesquines, i s’han sotmès tan a gratcient, amb els anys, a la lògica del capitalisme neoliberal o a la impudícia del nacionalisme folklòric, que, llevat de les colles ja dites, la cultura que ha imperat a Barcelona ha estat d’una vulgaritat mig heretada dels medis rurals (avui, amb més salut que la metròpolis), mig promoguda pel pujolisme i els seus hereus descafeïnats, que detesten la capital.

Si el CLAC es presentés com un partit, decidit a fer feina, en el futur, en un Parlament i en les conselleries d’Educació i de Cultura, donaria tot el meu suport a la iniciativa. Perquè dir que Barcelona “sempre ha estat cosmopolita” és caure en una il·lusió gens pròpia, justament, dels intel·lectuals.