Selecciona Edició
Connecta’t
EDITORIAL

Portentosa família

La comissió antifrau del Parlament està resultant molt més útil del que suggereixen, entre d'altres, els Pujol

Encara que l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol (i la seva portentosa família) fa l'impossible per ridiculitzar les institucions d'autogovern que ell mateix va contribuir a edificar, no acaba de triomfar en l'obstinació. La comissió antifrau del Parlament davant la qual ha tornat a declarat després de la seva autoconfessió d'haver perpetrat un frau fiscal durant 34 anys està resultant molt més útil del que ell i d'altres suggereixen.

En un país amb escassa tradició d'investigacions parlamentàries, i més si se solapen amb procediments judicials criminals, l'expectativa de grans resultats no s'ha d'exagerar. Però la comissió antifrau catalana està duent a terme una tasca notable: contribueix a la desacralització de les llegendes i els mites associats al nacionalisme català durant 30 anys. No es tractava, contra les seves autoproclames, de la representació de “tot bon català”, davant dels presumptament mals catalans i els pèssims espanyols. Els tics autoritaris, personalistes i clientelistes del pujolisme estan quedant clarament reflectits.

També queda al descobert una manera de governar patriarcal i despectiva, proteccionista i excloent, la del fundador del moviment. Els exabruptes i les burles del veterà polític, la seva altiva esposa i el seu esmunyedís primogènit configuren un saborós tot i que lamentable anecdotari que teixeix una cortina de fum sobre les seves presumptes irregularitats, sí. Però al mateix temps marquen una sospita cada vegada més creixent, profunda i estesa: per què no acompanyen les seves protestes d'innocència d'una sola dada concreta? De la documentació corresponent al presumpte llegat de l'avi Florenci; o dels moviments dels comptes corrents d'aquest llegat i dels legataris, als paradisos fiscals on es va ocultar la fortuna il·legal i secreta. Amb un simple extracte tot quedaria clar: seria o l'antídot o la prova més eficaç sobre les enraonies, que ell minimitza amb la cantarella: “Diuen, diuen, diuen”.

La declaració de Jordi Pujol Ferrusola sobre la seva amistat íntima amb el successor polític del seu pare, Artur Mas, sigui ingènua o amenaçadora, o totes dues coses, recorda el que Mas intenta obsessivament de fer oblidar: que és l'hereu no només del moviment. Sinó també de la família.