Selecciona Edició
Connecta’t
TRIBUNA

La resta (i tot) és silenci

Un bosc d'ombres creix cada vegada que la família Pujol no parla

És el 23-F i Espanya es trenca per Albacete a la mateixa hora en què, a 400 quilòmetres de distància en línia recta, Marta Ferrusola els deixa anar als comissionats que no tenen ni idea del que passa a casa seva (a la d'ella, per descomptat). I remata: “No en tenim ni cinc!”. La comissió ha estat esperant que arribés la dona de l'expresident Jordi Pujol i també els periodistes, els fotògrafs que esperaven inquiets amb els objectius en renglera per oscaritzar la seva entrada a la Sala de Grups. Pujol ha comparegut a les tres de la tarda, ha estat una hora parlant (o alguna cosa per l'estil) i com que fins a les cinc no li tocava a ella, el personal ha sortit al passadís a matar l'estona.

Pujol i Ferrusola només han parlat per dir que tot era mentida

A diferència del fill gran de tots dos, Jordi Pujol Ferrusola, que, dins d'un ordre, sí que ha acceptat contestar les preguntes, el pare i la mare s'han acollit al dret de no respondre. D'aquesta manera esperava el revoltim de polítics i periodistes: una mica amb l'expectació felliniana d'una festa de poble; però sobretot becketianament, esperant a escoltar una senyora que no parla. Un bosc d'ombres creix en cada silenci de la família Pujol, i que no donessin lloc a això és el que li demanaven, gairebé imploraven, d'un en un, cadascú en el seu torn, els il·lustres diputats de la comissió a l'ancià matrimoni.

Però Pujol i Ferrusola només parlaven per dir que era mentida podrida tot el que s'havia explicat sobre ells en les sessions anteriors. L'excoronel de la Guàrdia Civil menteix, l'excap de premsa de l'expresident també menteix... (i és cert que, des que es va inventar el divorci, tots els ex menteixen). “Una bogeria col·lectiva!”, ha conclòs Ferrusola. Quan el diputat d'Iniciativa per Catalunya li ha preguntat si se sentia “fracassada com a mare cristiana” en veure sis dels seus set fills imputats, Marta Ferrusola s'ha mantingut ferma en el registre de fulletó, línia Los misterios de Barcelona: “Van amb una mà al davant i una altra al darrere”, ha contestat. Al final, el grup parlamentari convergent li ha fet un bonic discurs de comiat i així ha sortit de la sala la dona de l'expresident en direcció nord, que és com es va a Andorra.

Tampoc ha dit res l'expresident, però d'una altra manera, és a dir, llegint un escarit comunicat que amb prou feines ha durat cinc minuts. Durant la resta de la seva hora, Jordi Pujol ha representat un Shakespeare amb veu de vegades vehement i d'altres íntima, si bé sempre un punt impostada. “Diuen, diuen, diuen...”, aquest era el cop d'afecte que ha recollit d'una de les intervencions, i l'ha estat repetint hamletianament per desacreditar els qui li preguntaven, però sobretot perquè ningú parlés d'una altra cosa. Així ha estat com la frase ha anat contagiant-se entre tots els presents. Jordi Pujol és molt bo creant cortines de fum, embolicant-se en banderes, utilitzant trucs als quals ningú pot resistir-se. “Diuen, diuen, diuen...”, de Hamlet passava a Iorick, reia del que no li agradava i explicava que se li havia acabat la pila de l'audiòfon o se sorprenia que encara quedés un grup parlamentari per intervenir: “Ah! Falta un grup, falta un grup...!”. Si en la seva anterior compareixença Pujol havia esbroncat els parlamentaris per no haver de dir res, i així va recórrer a la tragèdia, en aquesta ha recorregut al drama. Abans de tancar la seva compareixença, el president de la comissió ha observat: “Som poc útils si hem de publicar silencis".