Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Deshumanització de la universitat

Una porció creixent d'estudiants, usuaris d'un tinglado cada vegada més elitista, es comporten com a clients matriculats

Cada cinc anys més o menys, amb una cadència exasperant, els governs de torn canvien la legislació que regula les institucions educatives. Ara mateix, com és sabut, damunt la universitat hi plana el sistema 3+2 en lloc del 4+1, vigent d'ençà que fa un lustre escàs va començar a implantar-se la infausta directiva de Bolonya. Quan mirem enrere, els docents veterans no encertem a inventariar les excessives reformes que s'han succeït des del 1978, encara que sí a percebre'n els perjudicis. I molts concloem que cadascuna, lluny de resoldre els defectes i les mancances de la institució, n'ha anat agreujant la decadència, per més que les consignes d'excel·lència que els seus gestors propaguen portin nous danys i cegueses. Respecte d'això, es queda curt el conegut adagi que Lampedusa va consagrar a Il Gattopardo: no es tracta ja que tot canviï per continuar igual, sinó per empitjorar sense aturador.

La fallida epocal que es va manifestar el 2008 no ha fet sinó catalitzar –i justificar amb persuasiva coartada– una deriva incubada molt abans, si més no en els aparentment pròspers anys noranta. En aquell temps, com el lector recordarà, les universitats autòctones augmentaven a tota brida les seves seus, titulacions, plantilles i estudiantat, en una espiral en consonància amb la que vivia el país i un Occident que semblaven haver aconseguit un present de seguretat i benestar garantits, fins al punt de baratar les modernes utopies de futur en pintoresques antigalles. Somiada per gairebé tot déu amb els ulls oberts, la il·lusió consistia a donar per fet que la caiguda del sovietisme, sumada a la irresistible puixança del neocapitalisme financer a cavall de la tecnologia digital, hauria jubilat els anyencs utopismes a força de consumar les seves metes.

Llavors va arribar l'apoteosi de l'aparença: la història i la lluita de classes haurien conclòs; el capitalisme global seria el millor i l'únic dels mons possibles; i la societat sencera, en conseqüència, s'hauria tornat tan transparent i òbvia com irrellevant l'obstinació de pensar. A sant de què continuar abeurant-se a les fonts i tradicions de la cultura per conrear la reflexió i il·luminar, mitjançant la interpretació i la crítica, els foscos bastidors del gran teatre del món? Per què educar la capacitat de parlar, imaginar i dubtar dels ciutadans? En què fomentar la seva comprensió de l'experiència humana passada, present i futura si només hi havia era una suposició una realitat totalista i inalterable en substància, a la qual no caldria oposar alternativa?

Va ser així, obnubilats els poderosos i bona part del personal per la nova fe ultraliberal, com les humanitats i els sabers crítics van ser condemnats a galeres

Va ser així, obnubilats els poderosos i bona part del personal per la nova fe ultraliberal, com les humanitats i els sabers crítics van ser condemnats a galeres. I així com el gruix del sistema educatiu va ser tàcit o obertament instat a sacrificar les seves més altes finalitats pedagògiques en honor d'una instrucció embrutidora, obstinada a reemplaçar la cultura el cultiu de l'humà per l'alliçonament; la capacitat creativa de pensar i fer, per competències i habilitats carrinclones; la formació de ciutadans dotats de criteri i lliure albir per l'ensinistrament de súbdits ignorants; el kantià “Atreveix-te a saber”, en suma, per aquest trampós “Atreveix-te a emprendre”, que resumeix la cínica ideologia imperant.

La sibil·lina absorció de totes les facetes de viure pel capitalisme totalista està arrabassant la universitat, i el sistema educatiu sencer, els seus més valuoses conductes i metes; la degradació sistèmicament alimentada per la burocràcia, naturalment, però també per molts dels seus integrants alumnes, docents i autoritats, sigui per pasturar en la inòpia, sigui per complicitat negligent o activa. Abans restringida a l'esfera empresarial i financera, l'argot tecnocràtic ja s'ha apoderat de la parla de la majoria d'ells, obcecats a complir objectius quantificables en detriment de l'inquantificable encara que qualificat sentit que haurien de prestar a la praxi pedagògica.

Una porció creixent d'estudiants, usuaris d'un tinglado cada vegada més elitista i inassequible, es comporten com a clients matriculats, mentre incomptables professors deixen de professar en benefici de la instrucció simple i barroera. Obsessionats per sobresortir en els escalafons internacionals, els responsables universitaris fomenten la investigació administrada subordinada a la indústria i al mercat, en detriment de la que haurien de posar al servei de la societat mateixa. Per a més glòria de la “transferència de coneixement” a les empreses, la mateixa docència és rebaixada a la condició de tasca secundària, com si el vincle pedagògic amb els discents —dialogant, eloqüent i presencial— no constituís, de fet, la transmissió de saber més indispensable. I una institució crucial, secularment distingida per la humanitzadora integració de sabers (uni-versitat) i pel cultiu de la virtut cívica, es degrada en poli-versitat disgregadora, en què la barbàrie de l'especialització fa el seu agost i la deshumanització agosta els ciutadans.