Selecciona Edició
Connecta’t

El salt de l’Ángel

L'exministre d'Educació de Zapatero, catedràtic de Metafísica i exrector de la Universitat Autònoma de Madrid, assumeix el repte d'evitar la derrota del PSOE a Madrid

Ángel Gabilondo, aquest diumenge, a Madrid.
Ángel Gabilondo, aquest diumenge, a Madrid.

A mitjan anys setanta, quan els alumnes del col·legi dels Corazonistas de Madrid encara rebien algun clatellot, hi havia un professor molt diferent dels altres. Aquell frare cridava l'atenció perquè era molt alt, duia unes bones grenyes i jugava millor que ningú a futbol. I perquè feia coses molt diferents de la resta, com una estranya activitat anomenada cinefòrum i una altra que consistia a fer escoltar als nois al tocadiscs les cançons que Joan Manuel Serrat havia compost amb poemes de León Felipe i Miguel Hernández, entre d'altres. Ensenyava llengua, literatura i filosofia. Es deia Ángel Gabilondo.

Durant molts anys, quan algú a Espanya esmentava el cognom Gabilondo, la majoria pensava immediatament en un dels seus germans grans, el periodista, Iñaki. Però ja fa cert temps que causa dubtes, perquè, potser, s'estan referint a aquell frare que va deixar de ser-ho el 1979, es va llicenciar amb 31 anys en la carrera de Filosofia, després va ser professor i catedràtic de Metafísica, degà de la Facultat de Filosofia i Lletres i rector de la Universitat Autònoma de Madrid, president de la Conferència de Rectors (de la de Madrid i de l'estatal) i, entre el 2009 i el 2011, ministre d'Educació amb el Govern de Rodríguez Zapatero. I, en les últimes setmanes, gairebé no hi ha opció que estaran parlant del cinquè dels nou germans Gabilondo, Ángel, nascut a Sant Sebastià el 1949.

Ha publicat més d'una dotzena de llibres sobre divulgació de la filosofia. En aquests, s'hi pot entreveure la forma de pensar d'algú a qui agrada jugar amb les paraules, amb les idees i els conceptes que contenen les paraules, fent les voltes que facin falta —de vegades, alguns ens podem perdre— fins a comprendre'l, a ell i als altres. Però al final, sempre arribarà on vol i ho dirà d'una manera cristal·lina. “Esperar que tot es mostri clar i sense fissures per actuar és un pretext per no fer-ho”, ha escrit en l'última entrada d'El Salto del Ángel, el blog que manté en EL PAÍS.com des del gener del 2012, titulada La claridad.

Ha publicat més d’una dotzena de llibres de divulgació de la filosofia

Casat i amb dos fills, Gabilondo té una enorme afecció per a la seva extensa família. “Els germans exerceixen molta influència els uns en els altres i es defensen com gats panxa enlaire”, diu un vell conegut. Algunes de les persones que han treballat amb ell el descriuen com un home tímid, però molt afectuós en les distàncies curtes, que sempre escolta a tothom i mai no aixeca la veu a ningú. Però, també, algú molt exigent a la feina, amb ell mateix i amb els que té al voltant, ja siguin els alumnes dels Corazonistas o els càrrecs i assessors del ministeri. “És com un martell piló”, explica l'exsecretari d'Estat d'Educació Mario Bedera en recordar com Gabilondo preguntava insistentment en cadascuna de les reunions de direcció pels programes que s'havien engegat per complir els objectius marcats: “I el bilingüisme, què? Com va? I els programes de reforç?...”.

Gabilondo ha assegurat que ell no havia aspirat mai a res: “La gent que espera ser ministre és un perill social”, va dir en una entrevista. Durant tot el temps en el Govern insistia que més que ser ministre, ell estava de ministre. Però sempre s'ha declarat, també, disposat a pensar seriosament, si el cridaven per encomanar-li alguna tasca, si ell era la persona adequada. I unes quantes vegades ha dit que no (expliquen que, a secretari d'Estat d'Universitats o a ser número dos a la llista del PSOE al Congrés per València) i d'altres, que sí, com a ministre d'Educació o, ara, a candidat a la presidència de la Comunitat de Madrid pel PSOE. Hi ha qui li atribueix, no obstant això, ànsies de poder, i es remeten a tots els càrrecs del seu currículum. No està afiliat al PSOE i ha manifestat que no pensa afiliar-s'hi. S'ha declarat defensor del públic, de la igualtat d'oportunitats i “de la idea distributiva de la justícia amb independència dels carnets”.

Conciliador, respectuós, extremadament educat, molt intel·ligent, culte, amb un sentit de l'humor tan subtil com afilat… És gairebé extenuant sentir les bondats del seu caràcter que repeteixen una vegada i una altra amics, coneguts i col·laboradors. Des de Podem, Luis Alegre l'ha lloat. Des del PP, la pitjor crítica, de moment, és que és un erudit més que un polític. Un home "perdut” en les grans idees, en els debats intel·lectuals, però incapaç de baixar al detall, a una gestió que acaba deixant en mans dels que té per sota, segons el descriu un càrrec autonòmic del Partit Popular. “No se li coneix més política que la pressupostària. En realitat, és un conservador pur”, afegeix assegurant que no va fer mai cap veritable reforma, ni en la Universitat Autònoma de Madrid ni en el ministeri.

“És un home de consens amb visió d’Estat”, diu un exsenador del PP

És veritat que no va tirar endavant, però la veritat és que com a ministre sí que va intentar, i gairebé va aconseguir, un pacte d'estat per l'Educació; el PP va saltar del carró en l'últim moment, quan ja estava fet i només faltava l'escenificació pública. Després d'allò, va decidir seguir amb els acords que ja s'havien aconseguit —amb desenes de partits i organitzacions, a més del PP—, malgrat que algunes concessions de compromís havien estat molt criticades des de l'esquerra i alguns sectors del PSOE. A més, va prohibir en el ministeri que algú retragués al Partit Popular que no signés el pacte.

Perquè, tingui ambicions o no, cosa que és innegable, és que les seves formes no són les del polític en voga. “No busca mai l'enfrontament. Quan arribàvem amb una proposta per reaccionar contundentment a alguna qüstió, deia: 'Canvieu-ho; millor una frase amable. A veure si amb l'aigua bruta de la palangana tirem també el nen”, recorda Bedera. Les formes, sens dubte, sempre són exquisides, no obstant això, un ex-alt càrrec de la Comunitat de Madrid el descriu com una espècie de gran creador d'intrigues de poder, capgirant la idea de persona conciliadora a la recerca de consensos.

L'exsenador del PP Adolfo Abejón, un dels negociadors d'aquell pacte frustrat, no hi està d'acord. “És un home de consens i té visió d'Estat”. Si Gabilondo es converteix en president de Madrid, “que el PSOE no esperi que s'oposi a alguna cosa que sigui raonable per a tota la societat perquè no va bé al partit. Tindrà tota la fermesa que la seva consciència li dicti”, opina. Això sí, aquestes formes suaus i tranquil·les no té clar que serveixin si al final li toca quedar-se en l'oposició.

Quan està disgustat va a córrer. Per això es va aprimar durant la seva època com a ministre.