Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Despolititzar la política

El que està en joc és la possibilitat que els que no està previst que decideixin, puguin fer-ho

Les sacsejades que s'estan produint aquí i a tot Europa, mostren el creixent desassossec de gent que no accepta romandre inerta mentre una combinació de polítics, financers i tecnòcrates decideixen què convé que passi, pensant en el nostre bé. Com deia una piulada de @fanetin el dia de les eleccions a Grècia: “Això de deixar que la gent voti, se'ns està anant de les mans”. En els últims anys, estem assistint a una voluntat clara de despolititzar la política. De convertir-la en un exercici endreçat de gestió i administració de decisions preses en espais tècnics, totalment condicionats per les lògiques financeres i econòmiques globals. Hi ha una jerarquia vertical que trasllada de manera informal (telèfon, missives, encàrrecs, etc.) el que ha de passar, i que a cada lloc pren cos de manera específica. No estic parlant d'una conspiració global, ni d'un comitè central de l'oligarquia financera global. Estic referint-me a una barreja confusa i diversa d'interessos econòmics, posicions de poder i expertesa tècnica que col·lideix, però que negocia i pacta què convé en cada cas. La política del “sentit comú”. La política despolititzada.

Hi ha espai per repolititzar la democràcia actualment existent? El que està en joc és la possibilitat que els que no n'haurien de formar part, que els que no està previst que decideixin, puguin fer-ho. El polític és, en aquest sentit, diferent de la política. La política seria el joc dels representants institucionals, que gestionen i administren el que convé que passi. El polític seria el marge de maniobra que queda per allò inesperat. Perquè puguem seguir preservant l'element més valuós de l'ideal democràtic que és que tots, que qualsevol persona, puguem dissentir. I decidir en sentit contrari a allò que el “sentit comú” proposa. Hem anat constatant com s'ha intentat presentar la crisi. A través d'una desconnexió sistemàtica entre l'aparent racionalitat de les anàlisis econòmiques i els efectes concrets que les decisions que es prenien sobre la base d'aquestes anàlisis, provocaven en les persones i col·lectius més vulnerables. Aquesta “externalitat” o “efecte no desitjat”, seria analitzat posteriorment i tractat per part d'analistes socioeconòmics que pensarien quines mesures podrien prendre's per pal·liar la situació. Els polítics tenen, en aquest escenari, una funció de marmessors. Els d'uns gestors democràticament triats que poden presentar aquestes decisions, preses en altres escenaris i contextos, com a pròpies i legítimes. D'aquesta manera es naturalitza la política. No hi ha cap altra política que l'assenyada. La política del sentit comú. Les alternatives que puguin aparèixer es presenten com exòtiques, radicals o destructives. Insensates.

Quan parlem de poble ho fem referint-nos al conjunt, al subjecte de sobirania

El resultat és una reducció del camp polític, del camp de la democràcia entesa com a espai d'igualtat (en el qual tots puguem concórrer i decidir, sense ser discriminats) i de llibertat (en el sentit que tots puguem dissentir i proposar, sense que se'ns exclogui). En aquesta neutralització d'allò polític que s'ha anat articulant, el poble s'ha anat convertint en població. I la població és objecte d'anàlisi, per edats, espais en els quals viu, situacions laborals o nivells educatius. Quan parlem de poble ho fem referint-nos al conjunt, al subjecte de sobirania. El que ens iguala i ens crea sentit de pertinença a allò comú. Cada vegada tenim més població i menys poble. Més segments de gestió i d'anàlisi i menys “sentit del que és comú”, col·lectiu, democràtic.

No sóc en absolut contrari a l'anàlisi, a la millora de la gestió, a les polítiques basades en les evidències, a la necessitat d'avaluar els impactes de les decisions preses. Més aviat sóc un entusiasta de tot això. Però, em preocupa l'absència d'allò polític en aquest escenari. La despreocupació per veure qui guanya i qui perd en cada decisió. L'asèpsia aparent amb què tracta què passa a la gent que sofreix les conseqüències de decisions presentades com “naturals”, és el que produeix esquinçament. No podem desinfectar la política o esterilitzar-la aparentant que les decisions que es prenen són simplement inevitables. I si ho fem, almenys hauríem d'estar disposats a entendre que hi hagi gent que no s'ho empassi. Que vulgui formar-ne part, tornar a ser. Encara que els titllin d'irresponsables. No ens ha d'estranyar que les emocions tornin a formar part de la política i de tot allò polític. Quan la política del sentit comú, la política despolititzada afecta la vida de la gent, torna el polític. La igualtat, principi bàsic de la democràcia, torna al centre. Els sense veu volen fer-se sentir. Volen tenir el seu espai.

Joan Subirats és catedràtic de Ciència Política de la UAB.