Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Fent d’Estat

Mentre que a la UE es tendeix a cooperar en política exterior, el Govern català s'obstina a obrir noves delegacions

La vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría va confirmar el 6 de febrer que l'Executiu recorrerà al Tribunal Constitucional (TC) –o al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya contra l'obertura de les delegacions de la Generalitat a Roma i Viena, anunciada pel Govern català. A l'espera de conèixer l'abast del recurs, de moment cal recordar el que la mateixa vicepresidenta reconeixia: que el TC empara l'acció exterior de les comunitats autònomes sempre que aquesta acció no sigui contrària a la política exterior de l'Estat.

L'Alt Tribunal recorda en la sentència 165/1994, sobre l'obertura de l'oficina del Govern basc a Brussel·les, que l'Estat té competència exclusiva en matèria de “relacions internacionals”, en virtut de l'article 149.1.3 de la Constitució. No obstant això, el TC fa una interpretació estricta del concepte de relacions internacionals, entenent que aquest concepte es refereix al nucli dur de la matèria que comprèn la capacitat d'establir relacions diplomàtiques, la celebració de tractats, la direcció de la política exterior i la supervisió del compliment de les obligacions internacionals.

Així, doncs, la competència en relacions internacionals que la Constitució atribueix en exclusiva a l'Estat no esgota totes les possibilitats de l'acció exterior. Per aquest motiu, segons el TC, la sola presència d'una delegació autonòmica a l'exterior “no en prejutja el tipus d'activitat, ni determina que hagi d'incidir forçosament en l'exercici de la competència estatal sobre relacions internacionals”. La seva existència serà constitucional sempre que s'ajusti al marc competencial de les comunitats autònomes i “no condicioni o perjudiqui la direcció de la política exterior”.

En relació amb això, resulta simptomàtic el fet que la Generalitat hagi passat per alt la seva obligació legal d'informar amb caràcter previ el Govern espanyol de l'obertura de les dues noves oficines i d'esperar al fet que els ministeris d'Afers Exteriors i Hisenda emetin informes sobre la seva adequació, tant a l'ordre competencial com al principi d'eficiència en la gestió dels recursos públics que ha de presidir l'acció exterior de l'Estat. No en va la Generalitat reconeix en la nota de premsa que informa de l'obertura de les noves delegacions que un dels seus objectius és “establir un canal de comunicació directe i sense intermediaris en relació amb el procés polític català amb els governs italià i austríac”.

Més enllà de la controvèrsia jurídica, l'obertura de noves oficines autonòmiques resulta si més no discutible

No hi ha dubte que es tracta d'un objectiu coherent amb el propòsit declarat pel president Mas i altres membres del seu Govern d'“internacionalitzar el procés sobiranista”. No obstant això, aquest objectiu apareix clarament diluït en els decrets de 23 de desembre del 2014 de creació de les dues delegacions, que preveu que serveixin per facilitar les “relacions bilaterals” amb els governs italià i austríac “en l'àmbit de les competències de la Generalitat”, sense esmentar per res “el procés polític català”.

Probablement estiguem davant un altre exemple del que el president Mas denomina “astúcia”, que consisteix bàsicament a no deixar rastre escrit en decrets i lleis de les intencions que, no obstant això, es manifesten amb meridiana claredat en declaracions públiques i fins i tot en notes de premsa i articles periodístics. El mateix Jordi Turull, president del grup de CiU a la Cambra catalana, reconeixia dijous passat a Els Matins de TV3: “Si cal ja posarem tota l'astúcia necessària perquè això [de les ambaixades] continuï funcionant”.

Però més enllà de la controvèrsia jurídica, i fins i tot deixant de banda l'objectiu declarat pel Govern català d'internacionalitzar el missatge secessionista, l'obertura de noves oficines autonòmiques resulta si més no discutible per diverses raons. Per començar, perquè aquesta lògica expansiva que presideix l'acció de la Generalitat és a les antípodes de la lògica contractora que caracteritza la diplomàcia del segle XXI, sobretot a la Unió Europea. Avui dia la prioritat dels països de la UE és la integració dels serveis exteriors, la reducció d'estructures administratives i la mancomunitat de recursos i infraestructures. Així, França representa Espanya en matèria d'extensió de visats en països com Bangla Desh o Bielorússia, mentre que Espanya representa Guinea Equatorial a Bèlgica, Alemanya o Itàlia. Així mateix, Espanya ha tancat la seva ambaixada en països com el Iemen, i n'ha delegat la seva representació a la UE.

D'acord amb aquesta lògica contractora, la Llei d'Acció Exterior i del Servei Exterior de l'Estat preveu la integració en les ambaixades espanyoles de les oficines autonòmiques a l'exterior, amb l'objectiu, no només de reduir costos, sinó de fomentar la cooperació interadministrativa en la captació d'inversions estrangeres i en la promoció de destinacions i productes espanyols. Mentre que els estats membres de la UE busquen fórmules per optimitzar la seva eficiència mitjançant sinergies intra i interestatals i economies d'escala, el Govern d'Artur Mas torna amb el tretze són tretze, obstinat a fer d'Estat i a continuar anant contra el signe dels temps.

Nacho Martín Blanco és periodista i politòleg.