Selecciona Edició
Connecta’t
CAP DE SETMANA

Miley Cyrus, Sánchez Camacho i altres bèsties escèniques

Cicló, la programació de teatre al Tantarantana, emet vibracions del món real, misèries polítiques i adolescents

'Teenage Dream', al Tantarantana.
'Teenage Dream', al Tantarantana.

A mi, igual que a Quim Monzó, el teatre sovint m’embafa per la sobreinterpretació i l’afectació dels actors. Hi continuo anant per militància, esperant que alguna obra em sorprengui, tot i que des del Chicha Montenegro Gallery, de Carles Santos, no he tingut gaire sort. Al gener vaig assistir a la inauguració de Cicló, el primer cicle de companyies independents del Tantarantana, projecte en el qual aquests grups reben un espai d’actuació i un suport de producció per dur a terme la seva estrena. Cicló em va transmetre bones vibracions. Les vibracions del món real.

El tigre sota el llit

Diu molt d’una temporada de teatre que s’inauguri amb Hurricane, de Bob Dylan, com a banda sonora. Encara més si la primera obra del cicle versa sobre l’adolescència però sense adolescents a l’escenari. L’adolescència és l’etapa de la vida més molesta dels humans, per al mateix jove i per al món que l’envolta. Un adolescent és una cosa estranya, una bomba hormonal que esclata 24 hores al dia i durant deu anys, o més. Miro d’evitar el contacte amb aquest col·lectiu tant com puc, i és d’agrair que a Teenage Dream, l’obra de la companyia Nisu, la protagonista, una filla adolescent, no aparegui en escena. És un buit davant del qual actua la societat. La seva absència fa encara més ridículs els pares que miren d’entendre-la envoltats del kitsch rosa de Disney Channel i dels ídols de la noia, com Miley Cyrus, que participa a l’obra amb el top i els calçotets de Wrecking ball: “Jo sóc una força de la natura, sóc les restes de la vida salvatge que cap societat podrà aplacar mai, sóc el tigre sota el llit on dorm el sistema; jo sóc Miley Cyrus”.

L’adolescència és l’etapa de la vida més molesta dels humans

Nisu (acrònim de Navegació Incendiària i Salvament Unilateral, un nom molt adolescent) són actors amb voluntat professional i molta experiència. L’afectació persisteix en ells, sí, però sense el divisme forçat dels grans teatres i amb les dosis de gamberrisme necessàries. La primera obra de Nisu, el 2011, va ser Vamos a por Guti, en què un grup d’empleats d’una immobiliària vol segrestar l’exjugador del Madrid. Teenage Dream es pot veure fins a finals de febrer. Al març és el torn d’Exprés, un thriller de segrestos, drames de parella, veritats a la cara i molt de patiment sentit, com si fóssim en una adaptació gracienca de Fargo. Hi ha un parell de frases promocionals especialment valuoses: “L’amor no ens fa més bons delinqüents” o “per saber què és la justícia primer cal ser a l’altre costat”.

‘Camargate’

Al març també arriba l’estrella de Cicló, l’obra més comentada als mitjans, una recreació fidedigna, gens sentida i tal com raja del famós dinar a La Camarga entre Alicia Sánchez-Camacho i l’exnòvia de Jordi Pujol Ferrusola. Camargate és la constatació de l’èxit del teatre com a document polític, i Ruz-Bárcenas n'és el principal exponent recent, presentada el desembre passat al Lliure. Interessant d’aquest gènere és constatar com es repeteixen les amenaces apocalíptiques de la història. A la mítica Democracy, de Michael Frayn, Willy Brandt exclama: “El capitalisme és a un pas de l’abisme!”. Això cridava el canceller alemany el 1969 a Democracy; encara avui hi ha més d’un que ho repeteix.