Selecciona Edició
Connecta’t
CRÍTICA | AVANTI POPOLO

El desert de les ideologies

Pel·lícula concisa i de narració el·líptica i lacònica

Carlos Reichenbach, a 'Avanti popolo'.
Carlos Reichenbach, a 'Avanti popolo'.

Segons revela un rètol previ als crèdits finals, aquest primer llargmetratge del brasiler d'origen israelià Michael Wahrmann comparteix títol amb una pel·lícula israeliana del 1986, dirigida per Rafi Bukai, en la qual l'himne socialista Bandiera rossa tenia, com aquí, un paper simbòlic decisiu i una palpable funció narrativa. En l'obra de Bukai entonaven l'himne un soldat jueu i un altre d'egipci enmig del desert, abans d'un tràgic desenllaç. En l'òpera primera de Wahrmann, Bandiera rossa està atrapada en un disc ratllat, fins que la veu d'un locutor de ràdio decideix reviure-la a cappella, davant del micro, com una resistència enmig del desert, d'un altre desert: el de la intempèrie contemporània i la desideologització.

AVANTI POPOLO

Direcció: Michael Wahrmann.

Intèrprets: Carlos Reichenbach, André Gatti, Eduardo Valente. Marcos Bertoni, Paulo Rigazzi.

Gènere: Drama. Brasil, 2012.

Durada: 72 minuts.

Avanti Popolo és una pel·lícula concisa i, a primera vista, de narració el·líptica i lacònica, però, abans que aparegui aquest rètol final, l'espectador ja té clar que ha estat davant d'una miniatura carregada d'ecos, capes referencials i significats disposats a ser alliberats. La pel·lícula no marca, ni privilegia, una clau d'interpretació i, així, tot pot contemplar-se, al mateix temps, com el rèquiem per una utopia perduda i com la crida per reactivar un present moribund i adormit. No és poc important que el coprotagonista, en la pell del pare que passa les hores jugant amb el seu gos al porxo de la seva casa atrotinada, estigui encarnat per Carlos Reichenbach, mític director brasiler que va morir poc després d'acabar aquest rodatge.

Després d'un pròleg nocturn als sons d'una ràdio que rescata velles cançons revolucionàries, la pel·lícula se centra en el malenconiós i silenciós retrobament entre un pare i un fill. Entre tots dos hi ha una absència: la del fill i germà gran, que va viatjar a Rússia per estudiar en temps de la dictadura militar i ja no va tornar.

Les figures secundàries d'un taxista que col·lecciona himnes nacionals i d'un amic il·luminat, que inventa el concepte de cinema solitari amb materials reciclats, puntuen amb humor l'incisiu discurs d'aquest film capaç de formular preguntes incòmodes sobre el destí de les ideologies.