Selecciona Edició
Connecta’t

Una Catalunya molt animada

Animac obre avui coincidint amb el centenari del primer curt del gènere

'Chico y Rita' (2010) jazz i amor a l'Havana.
'Chico y Rita' (2010) jazz i amor a l'Havana.

Tot i que a principi del segle XX l’aragonès Segundo de Chomón ja va realitzar les primeres pel·lícules servint-se de trucatges, el primer film íntegrament de dibuixos animats fet a Espanya del qual es té notícia és El apache de Londres, curtmetratge realitzat el 1915 a Barcelona per la productora Studio Films amb direcció d’Alfred Fontanals i guió de Joan Solà i Mestres. Són només sis minuts, muts, és clar, i de fet no se’n sap res més. Però significa que el cinema d’animació català compleix enguany un segle de vida. Un segle ple d’aventures que cal repassar, tot coincidint avui amb l’arrencada a la dinovena edició d’Animac, la Mostra Internacional de Cinema d’Animació de Catalunya, que organitza l’Ajuntament de Lleida.

Or en plena postguerra. Catalunya sempre ha estat terra de dibuixants i ninotaires, i és aquest potencial el que va moure alguns dels artistes més inquiets a intentar l’aventura del cinema “quadre a quadre”. És així com abans de la Guerra Civil ja van sorgir pioners com Arturo Moreno, Salvador Mestres, Josep Escobar (el creador de Carpanta i del duo Zipi i Zape) o Josep Serra Massana, la majoria dels quals també destacarien en el camp de la historieta gràfica. Els anys de postguerra serien, paradoxalment, l’edat d’or de l’animació catalana: els estudis Balet i Blay llancen el 1945, després de dos anys de treball, el primer llargmetratge en color de l’animació europea, Garbancito de la Mancha, realitzat per Arturo Moreno. Balet i Blay encara produiria dos llargs més, Alegres vacaciones (1948) i Sueños de Tay-Pi (1951), abans de plegar.

'Papá soy una zombi'.
'Papá soy una zombi'.

També van destacar els estudis Chamartín, que van comptar amb professionals com Francesc Tur, Guillem Fresquet, Enric Dibán i, novament, Escobar, i que van treure diverses sèries de curts en blanc i negre, entre les quals destacava la protagonitzada pel toret Civilón.

Malauradament, l’ordre governamental que obligava a projectar el NO-DO a les sales de tot Espanya, i que reduïa la sortida comercial del curtmetratge, va provocar el tancament de Chamartín, tot i que Escobar i d’altres dels seus excol·laboradors van continuar la seva tasca artística a la productora Estela Films, que va llançar el llargmetratge Érase una vez (1950). Aquest va ser un film important: dirigit pel prestigiós crític d’art Alexandre Ciciri-Pellicer, estava basada en el personatge de la Ventafocs, però no es va poder titular així perquè Disney, aquell mateix any, en va fer la seva versió. Escobar va participar molt activament tant en el guió com en gairebé tots els personatges, excepte la Ventafocs i el príncep.

Precisament, la dècada dels cinquanta presencia l’eclosió de la publicitat animada, llavors liderada pels madrilenys Estudis Moro. Aquests últims obriran delegació a Barcelona; en aquest camp també destacarien els Estudis Macián (van fer molta publicitat, com La canción del Cola-Cao, i ja el 1966, El mago de los sueños, amb la famosa Familia Telerín televisiva) o els Estudis Buch-Sanjuan. Els espots publicitaris animats, destinats als cinemes i també a la llavors naixent televisió, serviran de terreny d’aprenentatge per a molts joves artistes.

Aquesta tònica prosseguiria durant els anys seixanta i setanta, amb l’aparició de nous estudis dedicats a la publicitat animada, com ara Studio Andreu, Pegbar Productions —fundada pel nord-americà resident a Catalunya Robert Balser, amb experiència prèvia a Londres, on va ser director d’animació del llarg-metratge protagonitzat pels Beatles Yellow Submarine— o Equip, creada per Jordi Amorós. Paral·lelament a la producció comercial, sorgeix el fenomen del cinema amateur, que revelarà autors independents com Fermí Marimón (Ballet Burlón, 1956; nova versió de 1960), el duo Joan Baca i Toni Garriga Blanc i negre, 1974), el també duo Jordi Tomàs i Francesc Estrada (Pena, penita, pena, 1981) o Jordi Artigas (Picasso, l’alegria de viure, 1980), entre un molt apreciable etcètera.

Els anys vuitanta i noranta estan marcats per l’expansió a escala mundial de l’animació, i Catalunya no n’estarà al marge. S’accelera la producció de llargmetratges —l’any 1990 se’n van estrenar dos, Peraustrínia 2004 (Àngel García) i Despertaferro (Amorós)— i de sèries, amb productores com D’Ocón Films (Els Fruittis, Sylvan, Rovelló), BRB Internacional Història de Catalunya>, The Cobi Troupe), Neptuno Films Detectiu Bogey, La vaca Connie>), Acció 10 + 2>) o Cromosoma (Les Tres Bessones, Juanito Jones). Són anys en què la indústria de l’animació europea intenta potenciar-se davant els colossos nord-americà i japonès, a través del projecte Cartoon, vinculat al programa audiovisual Media. Tot plegat estimularà el fet que les productores catalanes sovint coprodueixin les seves sèries amb empreses d’animació d’arreu Europa o, fins i tot, d’altres continents

'El Cid: La llegenda'.
'El Cid: La llegenda'.

Avui l’animació catalana està pertot arreu, no sols als cinemes i la televisió, sinó també a Internet, a les videoconsoles, als smartphones, a les tauletes tàctils... i cobreix un 27% de tota la producció d’animació a Espanya, essent la comunitat autònoma on es fa més animació. Els últims anys han destacat, entre moltes altres, productores com Imira Entertainment (Lola i Virgínia, Lucky Fred), Storfisk (que s’ha fet notar per sèries preescolars d’un estil delicat i lluminós, com Saari i Fungi), Tiracom (Bubble Bip) o Edebé Audiovisual (que actualment prepara la sèrie Jo, Elvis Riboldi, basada en les novel·les gràfiques juvenils creades per Òscar Julve).

“És molt més internacional i comercial el cinema d’animació que s’està fent a Catalunya que el que es fa d’imatge real: el procés d’un film d’aquest tipus és tan llarg i car que no te’ls pots plantejar per a un mercat de sis milions de persones”, argumenta la directora d’Animac, Carolina López, per defensar el pes del subsector en el món de la producció audiovisual catalana. La vinculació al món editorial —que explicaria tant la seva especificació com l’explosió a Catalunya— seria, segons López, el que distingeix l’animació catalana de la producció de la resta d’Espanya i del món. Un àmbit, però, que ara està “desesperat”, segons el seu parer: els bancs no deixen diners a les empreses i TV-3, l’únic canal que de debò ha apostat pel gènere i per sèries creatives, té totes les produccions congelades per manca de pressupost. Realment, la situació és força complicada”, admet.

Una reputació mundial. Les produccions d’animació catalana són vistes a les televisions d’arreu del món. Com a mostra, Les tres bessones es van contemplar a 158 països i es van doblar a 35 llengües; Lucky Fred també s’ha distribuït a més de 150 països, mentre que la sèrie per a adolescents Lara, què fem? (2011), realitzada per Mercedes Marro al seu estudi Tomavistas, ha arribat a obtenir una nominació als Emmy (els Oscar televisius). A més, alguns dels professionals estan fortament cotitzats: no és estrany trobar un o més animadors catalans als grans estudis internacionals; per exemple, Jordi Oñate ha participat en films de Pixar com Indomable (Brave) i Monsters University. Però altres professionals treballen a casa: els germans Carles i Jordi Grangel —que celebren els 25 anys d’activitat i seran objecte d’un homenatge a l’Animac—, especialitzats en el disseny de personatges per a films d’animació, han col·laborat des del seu estudi de Barcelona per a produccions tan importants com La novia cadáver de Tim Burton o molts dels llargmetratges de Dreamworks.

'Érase una vez'.
'Érase una vez'.

Festivals, digital i artesania. Fruit d’una activitat tan notòria, el sector està força representat pel que fa a festivals. Així, a Sitges té lloc des del 1993 la mostra Anima’t!, celebrada dins el marc del cèlebre festival de cinema de la mateixa població, mentre que a Lleida, el festival Animac celebrarà l’any vinent el seu vintè aniversari. Segons dades de la seva directora, Carolina López, l’any passat Animac va assolir els 23.000 visitants. A Barcelona mateix, el Non Stop Animation Festival tindrà la seva tercera edició els propers dies 20 a 24 de maig.

Animac reivindica enguany, curiosament, la tasca artesana de l’animació. Fins fa relativament poc, l’animació era un mitjà eminentment artesanal i totalment fet a mà. A partir de la dècada dels vuitanta, les tècniques per ordinador en 2D i 3D han anant guanyant terreny. Però les tècniques tradicionals, com ara el dibuix animat de tota la vida i l’animació de plastilina o de ninots (stop-motion) encara resisteixen i refusen desaparèixer. Una bona mostra és l’estudi I + G Motion, dirigit per Marc Riba i Anna Solans, el qual ha tret curts com El negre és el color dels déus (2003) o La Lupe i en Bruno (2005), guardonats a molts festivals, i que ha consolidat aquest petit equip com un dels darrers bastions de l’animació feta a mà a Catalunya

Conquerir adults, anar a escola. Ja molt abans d’Els Simpson l’animació va deixar de ser un producte exclusiu per a públics infantils. Als anys setanta ja van aparèixer a Catalunya les primeres produccions per a adults, i als darrers temps s’han vist llargmetratges com Chico y Rita o Arrugas, i sèries com Arròs covat (2009), produïda per Escándalo Films i creada per Juanjo Sáez —els seus dissenys minimalistes però efectius i els seus guions mordaços protagonitzats pel frustrat Xavi Masdéu n’han fet una obra de culte—. El mateix es pot dir dels curts d’Aleix Saló, basats en els seus treballs gràfics, com Españistán o Simiocràcia, que han registrat milions de visites a YouTube i han demostrat que l’animació és un mitjà ideal per explicar la situació política i econòmica nacional i internacional de manera concisa i impactant.

En un context com aquest, no ha de sorprendre que hi hagi una bona representació a Catalunya de tallers i escoles d’animació. Fins i tot hi ha institucions com la Universitat Pompeu Fabra que ofereixen màsters en animació, i també entitats dedicades exclusivament a l’ensenyament, ja sigui 2D, 3D o stop-motion: la més veterana de totes és 9zeros (www.ca.9zeros.com), considerada una de les cent millors escoles d’animació del món i la millor de l’Estat.

Altres escoles dignes d’esment són Pepe-School-Land, fundada per l’animador Daniel Martínez Lara (www.pepe-school-land.com), i FXAnimation (www.fxanimation.es). Uns vivers de futurs professionals que segurament permetran alimentar un segle més de l’animació a Catalunya.

Alfons Moliné (Terrassa, 1961) és animador, traductor i escriptor especialitzat en còmic, manga i animació. És autor, entre d’altres, d’El gran libro de los manga (Glénat, 2002).

10 imprescindibles

Al llarg de la història de l’animació catalana, hi ha obres clarament imprescindibles, ja sigui pel seu nivell tècnic i artístic o per haver iniciat una determinada tendència

Garbancito de la Mancha (llargmetratge, Arturo Moreno, 1945). Primer llargmetratge de dibuixos animats en color produït a Europa. Filmat en Dufaycolor, sistema cromàtic d’origen britànic, els rotllos de pel·lícula s’havien d’enviar a Londres —quan la capital britànica patia els bombardejos nazis— a causa que a Espanya encara no hi havia laboratoris de revelatge en color. Malgrat un guió de caire reaccionari i una mica carrincló —de Julián Penmartín, poeta falangista— i les dificultats i penúries materials de l’època, l’entusiasme de Moreno i el seu equip artístic va aconseguir fer història de l’animació amb una trama ben simple: Garbancito —amb l’ajut de la seva cabreta Peregrina, d’una espasa i dels poders que li concedeix la fada Madrina— s’enfronta a un gegant que es menja els nens crus

Érase una vez (llargmetratge, Alexandre Cirici-Pellicer, 1950). Adaptació del conte de la Ventafocs al mateix temps que Disney feia la seva; per pressions d’aquesta no es va poder dir La Cenicienta. Amb direcció artística de Josep Escobar, va ser filmada en Cinefotocolor, sistema cromàtic de fabricació espanyola. Tot i que va obtenir una menció especial a la Mostra de Venècia, la competència amb el film de Disney va fer que caigués aviat en l’oblit. La cinta es troba en procés de restauració que hauria de tornar-li el color original

El mago de los sueños (llargmetratge, Francisco Macián, 1966). Film protagonitzat pels personatges de la Familia Telerín, creats pel recentment traspassat José Luis Moro. El seu elevat nivell tècnic, els seus dissenys acurats i el seu intel·ligent ús del color van fer que fos considerat per molts el millor llargmetratge de l’animació espanyola de tots els temps. En la banda sonora van participar estrelles de l’època, com Andy Russell, Chicho Gordillo o Los Tres Sudamericanos. La mort prematura de Macián el 1976 va deixar inacabats altres projectes seus, entre ells Candelita, llargmetratge de tema nadalenc, en el qual havia començat a treballar fins i tot abans d’</CF>El mago

Historias de amor y masacre (llargmetratge, Jordi Amorós, 1978). Primer llarg d’animació “no apte per a menors”, compost d’una sèrie d’esquetxos dissenyats pels principals humoristes gràfics de l’època: Ivà, Perich, Òscar, Ja (pseudònim del mateix Jordi Amorós)... Un producte genuïnament de la Transició, que va gosar presentar temes fins llavors inèdits en un dibuix animat, com ara el macho ibérico que lliga amb una sueca o els intents de perpetuar el franquisme. La seqüència creada per Ivà, Hace un porrao de años..., va ser premiada al Festival de Zagreb, un dels més prestigiosos del món de l’animació

10 + 2 (sèrie, Miquel Pujol, 1994). Nascuda com a projecte didàctic per ensenyar els números als més menuts, aquesta sèrie està protagonitzada per les xifres humanitzades del 0 al 9 i els ratolins Infinit i Aristòtil. Realitzada als estudis Acció, amb seu a Cerdanyola i liderats pels germans Miquel i Hilari Pujol —que també han llançat els llargmetratges El gran secret (2000, justament derivat de 10 + 2) i Cher Ami (2008), és l’exemple de l’estil clàssic disneyà cultivat a Catalunya (Miquel Pujol ha il·lustrat nombrosos còmics amb els personatges de Disney per al mercat internacional

Les tres bessones (sèrie, Robert Balser i Baltasar Pedrosa, 1995). Adaptació dels contes escrits per Mercè Company i il·lustrats per Roser Capdevila. Les simpàtiques germanes Anna, Helena i Teresa, a través els seus viatges als contes i llegendes de la mà de la Bruixa Avorrida, han esdevingut uns dels personatges favorits de la mainada tant a casa nostra com arreu del món. És una de les sèries més llargues mai produïdes a Catalunya (104 episodis), a més de generar un copiós marxandatge i d’inspirar sèries derivades (spin-offs), com La bruixa avorrida i Les tres bessones bebès

Capelito (sèrie, Rodolfo Pastor, 1999). Pastor, argentí resident a Barcelona des dels anys setanta, ha cultivat gairebé totes les tècniques d’animació artesanes, des dels papers retallats (cut-outs) fins a la pixilació (manipulació d’actors reals filmats quadre a quadre) passant, naturalment, per la plastilina. Realitzada amb aquesta tècnica, Capelito té com a personatge titular un simpàtic bolet, sempre a punt per emprendre qualsevol mena d’activitat, que té el do de canviar la forma del seu barret quan es toca el nas. L’absència de diàlegs, però sobretot l’alt nivell estètic del producte i les seves històries quotidianes i no violentes, han fet de Capelito un èxit arreu del món. Una bona prova del caire artesanal d’aquesta sèrie és que els seus 52 episodis, de cinc minuts cadascun, van requerir vuit anys de producció.

El Cid: La llegenda (llargmetratge, José Pozo, 2003). Durant la dècada del 2000, la productora i distribuïdora Filmax va crear el seu departament d’animació, Filmax Animation, amb seu a l’Hospitalet, que ha llançat diversos llargmetratges en 2D i 3D. Dirigit pel lleidatà José Pozo, aquest elaborat intent de reviure la llegenda del cèlebre heroi castellà va donar com a resultat una genuïna èpica animada amb un disseny de producció modern i capaç de competir amb les estrenes de les majors nord-americanes. Filmax va assolir una nova fita amb Nocturna (2007), una delicada història d’ambient oníric dirigida per Adrià Maldonado i Víctor García, que no va obtenir, però, l’èxit esperat.

Chico y Rita (llargmetratge, Javier Mariscal i Fernando Trueba, 2010). Tot i que no es tracta del primer tempteig de Mariscal en el camp de l’animació —entre d’altres projectes, va crear The Cobi Troupe, sèrie protagonitzada per la mascota dels Jocs Olímpics del 1992, que ell va crear—, amb Chico y Rita l’aclamat dissenyador valencià ha mostrat una nova faceta del seu talent, a través d’una història d’amor ambientada a la Cuba dels anys cinquanta, realçada amb la música de Bebo Valdés. Guardonada a festivals d’arreu del món, va ser la primera pel·lícula animada d’Espanya que va obtenir una nominació a l’Oscar al millor llargmetratge d’animació.

Arrugas (llargmetratge, Ignacio Ferreras, 2011). Una altra producció per a públic adult, produïda per Cromosoma i basada en el còmic del mateix títol de Paco Roca. Visió entendridora de la tercera edat, protagonitzada per un malalt d’Alzheimer, que ens demostra que hi ha vida més enllà de les llars d’avis. Va rebre el premi del jurat al prestigiós Festival d’Annecy i molts altres premis internacionals. El pressupost va ser de 2,5 milions d’euros, mentre que El Cid i Chico y Rita van costar 8 i 10 milions, respectivament. Actualment, Roca té en projecte l’adaptació d’un altre dels seus còmics, Memorias de un hombre en pijama.