Selecciona Edició
Connecta’t

Un Tirant lo Blanc molt impetuós

Pere Planella estrena un muntatge vitalista de l'obra i assenyala que en el seu moment va ser una novel·la eròtica tan popular com avui ho és ‘Cinquanta ombres de Grey’

Enric Cambray i Mónica Portillo a 'Tirant lo Blanc'.
Enric Cambray i Mónica Portillo a 'Tirant lo Blanc'.

"Ai, ai, ai!", exclama in crescendo la princesa Carmesina sota l'empenta del cavaller Tirant, ja no blanc sinó més aviat vermell i que no trigarà gaire a vèncer aquesta "deliciosa batalla". Però la cosa s'interromp quan Pere Planella s'aixeca de la cadira i diu: “Mònica, aquests tres crits finals han de ser més forts, ho feies molt bé l'altre dia, a veure si ho repeteixes”, cosa que provoca una allau de riures al voltant. Som a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya (TNC), en un dels assajos finals de Tirant lo Blanc, l'espectacle basat en la famosa novel·la de cavalleries (la millor segons el parer de Cervantes a El Quijote) de l'autor Joanot Martorell, que dirigeix el veterà Planella i que comença les seves representacions aquesta setmana. Planella també és el responsable d'aquesta versió, juntament amb Roger Cònsul.

Mònica Portillo (Carmesina) i Enric Cambray (Tirant) s'aixequen recol·locant-se la roba. Tots dos són molt joves, com la resta del repartiment. De fet, es tracta de l'ITNC Jove Companyia, creada la temporada passada sumant els esforços de l'Institut del Teatre i el TNC. L'escena que estan assajant els joves postgraduats és una de les últimes, la trobada amorosa (per fi!) del protagonista i la seva estimada princesa, que fins al moment només ha pogut magrejar (suposadament) adormida. Ella, donzella, intenta retenir l'ímpetu del cavaller: “Aneu amb compte, que no han de tallar les armes de l'amor, ni ha de colpejar l'enamorada llança” (!). Però acaba abandonant-se, i queda com morta en braços del seu èmul de Lancelot, víctima del “benaventurat esport dels enamorats”.

Un ‘leitmotiv’ del text és les ganes d’anar-se’n al llit”, diu el director

Planella s'ajusta les ulleres. “Tirant lo Blanc és una novel·la amb molta càrrega eròtica; de fet, es llegia a l'època com avui es llegeix Cinquanta ombres de Grey, sembla que fins i tot es trobaven dones per llegir-la juntes com ara van en grup al cinema, encara que, per descomptat, Tirant ha passat a la història i les Ombres de Grey molt probablement no ho faran. Perquè Tirant és molt més que això, una novel·la total, com la va batejar Mario Vargas Llosa en la seva Carta de batalla, novel·la militar, de costums, psicològica”. Mentre parlem de Blanc i Grey, els actors passen altres escenes. Ara estan lluitant a espasa. Tirant remata el rei d'Àfrica d'una manera expeditiva que sens dubte aplaudiria Martí de Riquer.

“Que com és el meu Tirant lo Blanc? És molt simple: vitalitat, energia, erotisme, joventut. I a la segona part el que és la vida, que es va tornant drama fins a arribar a la tragèdia, encara que una tragèdia que no és la shakespeariana, la de Romeu i Julieta, sinó oberta a la vida. Seguim molt les indicacions i la ironia de Martorell. En realitat, la filosofia del Tirant lo Blanc és el carpe diem, cal viure la vida. Un dels leitmotiv principals són les ganes de Tirant d'anar-se'n al llit amb Carmesina davant de la convenció que cal preservar la virginitat. Assistim, esclar, en molts aspectes, a una lluita entre l'edat mitjana, en què està ambientada la novel·la, i el renaixement, quan es va escriure, amb elements de tots dos, que crea una dialèctica molt rica”. Planella subratlla que l'obra de Martorell s'allunya fonamentalment de les novel·les de cavalleria habituals sobretot pel seu realisme. “Aquesta no és la història d'una princesa a la qual un cavaller salva d'un drac, aquí li toca els pits i intenta fotre-li mà per baix, 'per buscar-li les puces'”. Realment això no ho fa Perceval. “Tirant és un cavaller humà que sua, plora, és ferit, menja i dorm, un personatge de carn i ossos, aquesta és la seva grandesa, i la de Martorell”.

El meu ‘Tirant’ és vitalitat, energia, erotisme i joventut”

La versió de Tirant de Planella i Cònsul l'adapta a un català modern encara que conservant “un regust” d'època, i redueix considerablement la monumental novel·la deixant-la en un muntatge de poc més d'una hora i mitja. “Donem el pròleg, l'epíleg i ens centrem especialment en els episodis amorosos a la cort de Constantinoble. Volem dirigir-nos sobretot a un públic juvenil, llançar un esquer perquè llegeixin l'obra”.

Planella no va veure la fallera adaptació de Carles Santos i Calixto Bieito del 2007, aquella artúrica mascletà, ni la de Pawel Rouba del 1988 que emfatitzava –doncs bé, era Pawel– els aspectes militars. “Però sí que vaig veure el de Josep Anton Codina del 1976, al Grec, en el qual sortia Muntsa Alcañiz com a Carmesina. Està bé que cada generació faci propostes de les grans obres”.

Al Tirant de l'ITNC Jove Companyia, que es representarà a la Sala Tallers fins al 29 de març i després sortirà de gira per Catalunya, la història és explicada per una sèrie de narradors múltiples, els mateixos personatges excepte Carmesina i Tirant. Malgrat que el muntatge és auster, el Tirant de Planella no deixa de mostrar un naufragi, una gran batalla, i algunes de les grans estratègies del de Roca Salada, apreses, recorda el director, en el llibre que li va regalar l'Ermità (l'Arbre de les batalles).

Planella reprèn l'assaig. Entren en escena els personatges, Plaerdemavida (Laura Fité), el graciós emperador (Jèssica Pérez), la Viuda Reposada (Magda Puig)... amb vestits estampats a mà que semblen sortits d'un llibre de llegendes medievals. Me'n vaig pel lateral de l'escenari sense fer soroll però no puc evitar agafar l'espasa de Tirant, que veig al costat d'altres en una galleda, i fer un parell de talls a l'aire. “El perill de les armes és tan gran i ha rajat tanta sang de la meva persona que a qualsevol lloc on em giri tot em dol”.