Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Ai, aquesta Barcelona tan provinciana

El CLAC és un renovat grup d'amics intel·lectuals que ja han compartit altres llistes, algunes de francament inquietants

Vaig experimentar una intensa alegria quan vaig llegir a Internet que a Catalunya s'està forjant un nou grup d'intel·lectuals disposats a deixar la pell a l'ermot cultural de la nostra societat. Això va ser el que vaig creure quan vaig llegir alguna cosa referent a gent que s'aglutinava al voltant de dues paraules màgiques: art i cultura. Es tracta del CLAC (Centre Lliure d'Art i Cultura). Això vol dir, em vaig dir (sense que deixés d'intrigar-me això de “lliure”), que el debat s'enriqueix. Que a Catalunya hi ha espai per a noves propostes culturals i artístiques.

Un cop llegida la notícia, vaig pensar: per fi gent disposada a què la cultura deixi de ser la convidada de pedra que és sempre. O la flor que fa bonic. Vaig pensar en una associació per investigar noves solucions per a les dificultats de l'esperit, sobretot en un món tan mercantilitzat com el que vivim. També em vaig fer la il·lusió d'un fòrum de discussió entre els partidaris d'una determinada estètica narrativa contra una altra de contingut antagònic. Seria fantàstic veure enfrontats els lectors defensors de la literatura de Baltasar Porcel i els de les novel·les de Juan Marsé: seria un debat ben apassionant aquest, sobretot quan no fa gaire temps es va decidir, entre un sector de la intel·lectualitat d'escriptura en castellà a Catalunya, que el gran novel·lista que va ser Porcel (i perdoneu l'heretgia, tan gran com l'autor d'Últimas tardes con Teresa) era un escriptor subvencionat per la Generalitat, deixant entreveure amb molt mala fe que algú d'aquesta mena no podria ser mai un novel·lista com cal.

També vaig visualitzar altres tasques del CLAC: per exemple, com fer que els músics joves catalans amb obra pròpia poguessin reunir-se amb els d'altres punts d'Espanya per intercanviar experiències i exposar les enormes dificultats que tenen perquè aquestes obres s'estrenin en els circuits artístics de molta tradició.

Ja veieu a quina tasca ingent s'enfronta aquesta nova associació de la cultura i de l'art que acaba de néixer. Magnífic!, vaig exclamar, per fi un fòrum per discutir i obrir en canal tots els malentesos entorn de la cultura i la llengua a Catalunya, sense victimismes d'una banda i de l'altra. I vaig tornar a exclamar: Magnífic! Per fi es discutirà, s'obriran ponts, es polemitzarà sobre assumptes que no importen a ningú, tret dels que veiem com al costat de la desigualtat social i econòmica hi va niant una altra de pitjors conseqüències: la desigualtat cultural i l'espiritual.

El CLAC, pel que veig, és com una espècie de renovat grup d’amics intel·lectuals

Però quina decepció quan vaig llegir, en aquest mateix diari, el reportatge d'Àngels Piñol. Resulta que el CLAC no lluitarà per cap de les coses que he desgranat abans. El CLAC, pel que jo veig, és com una espècie de renovat grup d'amics intel·lectuals. I dic això perquè a alguns els vaig veure en altres llistes d'intel·lectuals i signatàries de manifestos (alguns de francament inquietants, com aquell en què es comminava Rajoy a ser severament intransigent amb els independentistes).

Em va estranyar, això sí, la barreja ideològica dels integrants. No em va estranyar menys que alguns repetissin en el seu fervor associatiu. A aquest grup d'intel·lectuals sembla que els uneix el sa anhel de treure Barcelona del seu malaltís provincianisme. La nostra ciutat segueix entossudida a seguir tancada en si mateixa i negar-se tossudament a beure dels encants del cosmopolitisme. Llegeixo el reportatge de Piñol i no aconsegueixo sortir de la meva estupefacció. I em faig una pregunta: Jo visc a la Barcelona que crec que visc? O formulat d'una altra manera: fins quan aquesta gent ens donaran la tabarra amb el mateix de sempre?

Els integrants del CLAC: recorren Barcelona? Van al cinema? Assisteixen als concerts del Palau o de L'Auditori? Van a la multitud de presentacions de llibres que es fan per setmana excepte quan són ells els qui presenten el llibre? Acudeixen a les conferències que es programen gairebé cada dia dictades per conferenciants de tot el món? (Per cert, la setmana passada al MACBA va parlar sobre el Walter Benjamin més polític el filòsof d'Oviedo radicat a Madrid César Rendueles, i no vaig veure a ningú dels signants d'aquest pintoresc grup que hi anés per discutir sobre un assumpte filosòfic i polític tan important).

Freqüenten els barris amb la seva efervescència festiva i cultural? Coneixen Gràcia, el Born, el Raval, el barri Gòtic, Sants, Sant Andreu (on funciona una orquestra de jazz de meravella)? En cap d'aquests llocs no n'he vist mai cap. Com tampoc els veig en els museus quan inauguren una exposició, no els veig al MNAC, ni tan sols en les mostres d'art estranger, encara que siguin tan cosmopolites. I no cal dir a les estrenes de teatre, a les quals durant més de quaranta anys no n'he vist a cap.

Bé, al llarg dels meus articles en aquest espai, crec que ha quedat clara la meva oposició a la independència de Catalunya. I finalment, a aquesta associació no la confongueu amb una altra de genuïns bons propòsits: la CLAC, la Coordinadora Llatinoamericana de Comerç Just.

J. Ernesto Ayala-Dip és crític literari