Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Privacitat i ocultació

Sóc partidari de la privadesa, però els canvis tecnològics i la globalització n'exigiran una limitació creixent

Durant els propers anys, i de manera acceleradament creixent, anirem vivint episodis en els quals observarem la difusió d'informacions relacionades amb la “vida privada” de moltes persones. Les llistes de l'HSBC o els intents del PP de permetre que la policia intervingui els telèfons en són símptomes recents. Aquests fets generen i generaran polèmiques perquè gairebé sempre suposen una contradicció entre drets individuals i drets col·lectius, obligacions personals i competències públiques. La contradicció sol situar-se en un d'aquests dos eixos: privadesa i seguretat pública, o privadesa i compliment d'obligacions fiscals. No és fàcil trobar equilibris en cap dels dos casos. Malgrat això, voldria fer alguns comentaris.

1. Informació.Tota aquesta situació té origen en un avanç tecnològic: l'increïble augment de la capacitat de registrar, emmagatzemar, recuperar i difondre la informació, una vegada codificada digitalment. Les societats prehistòriques no tenien aquests problemes: la informació només s'emmagatzemava en els cervells de les persones, i es transmetia oralment. Ningú podia accedir-hi sense permís. En societats més modernes s'emmagatzemava també de forma escrita, però els documents es podien ocultar o destruir fàcilment.

Actualment generem informació privada, personal o econòmica que, en usar-la o transmetre-la, queda emmagatzemada en discos durs i passa per servidors. Accedir-hi és molt més fàcil del que creiem, si es tenen els coneixements i els mitjans adequats. Podríem dir que els avantatges de la “societat connectada” comporten també la “societat transparent”. Hem d'acostumar-nos a viure en aquesta societat, sense confiar en el secret, ni en la impunitat. Les dificultats de resoldre aquests conflictes neixen del fet que la privadesa personal vol protegir la informació, mentre que alguns dels interessos col·lectius que l'Estat ha d'assegurar l'obliguen a disposar d'informació personal, informació que ara té més mitjans tècnics per ser obtinguda (càmeres de seguretat, intervenció de telèfons, entrada en bases de dades, rastreig en servidors...).

2. Privacitat i transparència. Aquesta situació pot resultar incòmoda perquè hem proclamat en les nostres constitucions el dret a la privadesa com una conseqüència lògica del reconeixement de la dignitat individual. Però, potser per un excés d'individualisme, no hem afegit l'obligació de contribuir al benestar col·lectiu, permetent conèixer la informació que hi pugui contribuir. Seria bo discutir on acaba el dret a la privadesa i on comença l'obligació de transparència, no només en els assumptes públics, sinó també en els que afecten a interessos col·lectius.

Estem, amb raó, exigint transparència a les Administracions i a les empreses, però no hauríem de refusar que se'ns exigeixi també als individus (no només als polítics) en aquells temes en què l'ocultació provoca o pot provocar un perjudici social. Amb tot això vull dir que un concepte excessivament radical de la privadesa no tindrà gaire futur, ni per raons tecnològiques, ni ètiques o polítiques.

3. Ocultació i regulació. Tots tenim dret a exercitar la nostra llibertat, amb l'únic límit que aquest exercici no atempti contra la llibertat dels altres, o no faci mal a altres persones o a béns col·lectius. De la mateixa manera, tots tenim dret a no revelar el que fem, el que sabem o el que tenim, sempre que aquesta ocultació no perjudiqui a d'altres o no posi en perill interessos generals. Per això és urgent regular, d'acord amb els nous temps, aquest dret a la no-intromissió en la vida privada per evitar que es faci de forma no autoritzada o amb finalitats que no són socialment acceptables.

4. Publicitat. Una cosa és la transparència i una altra la difusió massiva, sobretot en els casos en què els continguts no han estat subjectes a cap verificació. L'existència de la xarxa digital ha canviat les regles del joc. Fins fa uns anys, la difusió massiva d'informació estava reservada als mitjans de comunicació: premsa, ràdio i televisió, i l'adequada regulació d'aquests mitjans permetia identificar responsabilitats en els casos d'abús, falta de rigor o falsedat. Internet no és un nou mitjà; és un espai de comunicació en el qual tota persona connectada pot convertir-se en difusor. Això implica una enorme ampliació de la llibertat, i obliga a noves regles que permetin i potenciïn aquesta llibertat, però que estableixin sistemes d'identificació i d'adjudicació de responsabilitats en els casos d'actuacions delictives.

5. Societat oberta. Sóc partidari de la privadesa. Però vull prevenir que els canvis tecnològics i els nous desafiaments globals suposaran una creixent limitació d'aquesta privacitat, i un augment, desitjat o no, de la transparència social. Serà bo perquè disminuirà la impunitat, una de les raons d'alguns delictes, i augmentarà la seguretat. Però serà incomoda per a aquells que tinguin un concepte excessivament “individualista” de les persones, i no hagin assimilat suficientment que l'ésser humà és abans que res un ésser social.

Joan Majó és enginyer i exministre