Selecciona Edició
Connecta’t
el procés és una gran tertúlia / 11

Toni Bolaño, el destraler del barri

És un dels personatges més detestats per l’independentisme hiperactiu perquè insisteix que el procés és una cortina de fum del nacionalisme català

Toni Bolaño a 'La Rambla' de BTV.
Toni Bolaño a 'La Rambla' de BTV.

Només dos entrevistats, en 18 anys de periodisme, m’han volgut indicar quin havia de ser el titular de la notícia que havia d’escriure; un va ser Toni Bolaño. José Montilla era ministre d’Indústria i visitava la Xina. Vaig trucar al seu cap de premsa per fer-li unes preguntes sobre certs acords bilaterals i Bolaño va fer allò que no has de dir mai a un periodista: “Jo sé quin és el titular que has d’escriure; apunta”. No recordo com ho vaig titular però segurament va ser expressament diferent del que em va indicar.

L’altre personatge que em va muntar un número d’aquesta mena va ser l’empresari Josep Maria Xercavins. Bolaño i Xercavins tenen orígens socials oposats però tenen trets en comú: la fatxenderia sobretot, la sensació quan parles amb ells que pretenen ser el mascle alfa de la seva tribu encara que no ho siguin. La diferència rau que si a Xercavins l’imagines prodigant-se en simpaties amb la colla dels semàfors verds a Il Giardinetto, a Bolaño el suposes fent el mateix però amb la colla del barri i a la marisqueria Botafumeiro.

És una mena de quota televisiva d’aquell poder socialista en declivi al cinturó roig de Barcelona

Bolaño va ser cap de comunicació de Montilla com a ministre i després com a president de la Generalitat. Actualment és una mena de quota televisiva d’aquell poder socialista en declivi al cinturó roig de Barcelona. Escriu a La Razón i apareix en els debats polítics de BTV, el 3/24, La Sexta i Antena 3. Va ser un dels tertulians estrella de Rac1 entre el 2008 i el 2013. En aquell moment el fitxatge va suposar una sorpresa perquè arribava un any després que Bolaño protagonitzés una de les enganxades més sonades del periodisme català. El cap de premsa del president de la Generalitat va encarar-se amb Jordi Barbeta –un periodista que, en terminologia d’Oriol Amorós, no és gens sospitós de ser bel·ligerant amb Convergència– advertint-lo que no pararia fins a enfonsar-lo.

La seva manera de parlar com a tertulià és vehement, i és especialista en interrompre els altres, característica que és ideal per a l’espectacle. Vesteix com un empleat d’oficina bancària tot i que a vegades mostra la seva personalitat amb camises i corbates llampants, amb una tendència pels colors cremosos. Se sent allunyat de les posicions catalanistes del seu partit, el PSC, fins al punt d’admetre que a les eleccions europees va votar Ciutadans. De fet, Bolaño és membre del consell editorial de Crónica Global, un mitjà digital que, com també diria Amorós, no és gens sospitós de ser bel·ligerant amb Ciutadans.

És un dels personatges públics més detestats per l’independentisme hiperactiu perquè insisteix que el procés és una cortina de fum del nacionalisme català i que tot plegat acabarà amb més fum. En una tertúlia del 3/24, l’abril del 2014, Bolaño va aturar el debat que mantenien al plató perquè va acabar fart dels tuits que la cadena publicava, la majoria en contra seu: “Se m’han inflat els collons”, va dir Bolaño. El presentador va assegurar-li que filtraven molt els missatges que emetien però el cert és que fins i tot apareixia un tuitaire titllant Bolaño de feixista.

L’afer Maragall

A les tertúlies espanyoles Bolaño actua com a guàrdia de corps del socialisme militant, una mena de Rodríguez Ibarra que la mateixa Susanna Griso, moderadora d’Espejo público, ha admès que més d’una vegada l’ha fet perdre els papers. Possiblement Bolaño té prou arguments per expressar segons quines valoracions; el seu problema, el que fa que mig país l’odiï, són les formes.

El seu problema, el que fa que mig país l’odiï, són les formes


Entre el març i l’abril del 2014 es va fotre de peus a la galleda per un parell de valoracions públiques sobre la capacitat mental de Pasqual Maragall, malalt d’Alzheimer, de decidir a quins actes polítics vol assistir i a qui vol votar. En especial va rebre de valent per part de l’independentisme il·lusionat quan, a BTV, arran de la notícia d’uns grups de pakistanesos que van votar per Jaume Collboni a les primàries del PSC, admetent que no sabien què votaven, va dir: “Hi va haver gent que no sabia què votava? Bueno, ara diré una cosa molt cruel: el president Maragall sabia què votava? Bueno, em sembla una vergonya indecent el que va fer el senyor Jordi Martí [rival de Collboni]”. Bolaño va afegir que Maragall, si vol sortir al carrer, el que havia de fer la seva dona era “portar-lo al parque”. Segurament sense aquestes formes un punt, o dos, destraleres, Bolaño no seria Bolaño.

MÉS INFORMACIÓ