Selecciona Edició
Connecta’t
CATALUNYA NO AGUANTA (NI ESPANYA) /2

La bandera i la cartera: el límit de la solidaritat

Segona entrega de la sèrie en què s'analitzen les posicions polítiques diferents entorn de l'independentisme

Artur Mas en una jornada amb empresaris catalans.
Artur Mas en una jornada amb empresaris catalans.

L'estampa “llotja del Bernabeu”, que en l'imaginari sobiranista català reuniria la flor i nata dels potentats espanyols, pesa enormement sobre les relacions Barcelona-Madrid. El notari i analista Juan José López Burniol sosté que la caracterització que el president de la Segona República, Manuel Azaña, va fer de la “casta” detentora del poder polític-financer-funcionarial i mediàtic segueix avui tenint sentit, i que el que podria anomenar-se el “sindicat d'interessos acoblat a l'Estat” s'ha reproduït per metàstasi a les comunitats autònomes. La llotja del Camp Nou no seria, en la seva escala, una rèplica de la del Bernabeu?

“El sistema està mal dissenyat perquè produeix alienabilitat, desinterès de les parts respecte al tot. D'una banda, atorga poders omnímodes als Governs autonòmics i, de l'altra, els nega la capacitat d'influir sobre el tot. Caldria mirar d'involucrar les parts en la governança del conjunt perquè cada vegada hi ha més gent compromesa exclusivament amb la seva petita comunitat”, destaca Jaime Malet, president de la Cambra de Comerç dels Estats Units a Espanya que té la seu a Barcelona. Confiat en la seva experiència als EUA, considera que és un error que la capital política estigui situada en una gran ciutat industrial, comercial i financera. “Això fa que Madrid i Londres competeixin amb el doble avantatge d'acollir el poder estatal i la seva part autonòmica, però introdueix un element de rivalitat i inestabilitat molt forta. Catalunya és la primera zona industrial espanyola i, malgrat això, no irradia res d'això a la resta del país”, indica.

“Cada vegada hi ha més gent compromesa només amb la seva petita comunitat”

Sota les acusacions d'espoli fiscal i les reivindicacions, el que hi batega és la reclamació del repartiment de poder estatal. Motor econòmic, potent comunitat cultural, capital espanyola del turisme, l'activitat editorial i l'esport, Catalunya, amb el 18% del PIB espanyol, se sent ofegada en el model actual de l'Espanya de les autonomies. Les seves elits no han deixat de considerar-se més modernes, cultes i europeistes que les madrilenyes al llarg de l'últim segle i porten malament la dependència política de Madrid. En un moment en què l'estat-nació sobirà està passant a millor vida, no s'hauria de refundar aquesta Espanya, “nació de nacions” que diu la Constitució, sobre bases noves que la fessin més eficient i capaç i, de passada, incloure la llei de claredat canadenca en la nova Constitució per regular i arbitrar els processos rupturistes?

Alguna cosa deu fallar en el sistema autonòmic quan el qui dóna ho fa de mala gana i el qui rep no es mostra mai  satisfet, però no pot dir-se que el joc de la negociació bilateral hagi resultat enutjós per a tothom. En un sistema com aquest, permanentment obert, els representants autonòmics sempre poden adjudicar-se el mèrit del que han obtingut o, si l'objectiu no s'aconsegueix, descarregar la culpa sobre “Madrid” i incrementar la muntanya dels greuges. Marcar i aprofundir les diferències amb la resta de les comunitats és un requisit necessari per capitalitzar els èxits sense necessitat de responsabilitzar-se dels fracassos, adobar el clientelisme domèstic, controlar l'associacionisme civil, els mitjans de comunicació públics, els ressorts de poder.

Catalunya se sent ofegada amb el sistema d’autonomies actual

No hi ha al món una població tan familiaritzada amb mecanismes comptables i conceptes tan aspres com el d'"ordinalitat" i balança fiscal. En la parla comuna, l'ordinalitat –principi que estableix que l'aportació financera solidària d'una autonomia no pot implicar pèrdua de la seva posició en el finançament per capita o recursos–, s'ha sumat amb igual desimboltura a les balances fiscals. (Sentida en un bar de Barcelona, a manera de conclusió conciliadora després d'una discussió entre amics sobre els profits i perills de la ruptura): “Aquí, tots som independentistes econòmics”. L'expressió “s'ha de posar un límit a la solidaritat” (amb Espanya, la resta d'Espanya) és compartida de manera generalitzada, encara que si hi ha alguna cosa que irrita extremadament els catalans és que es qüestioni la seva disposició a contribuir a la solidaritat.

Un cor de veus assenyala el concert econòmic basc com un element de greuge

A la dreta, com en bona part de l'esquerra, es dóna per descomptat que el 8% del PIB que Catalunya aporta suposadament a les arques comunes hauria de reduir-se al 3%. “Les demandes fiscals catalanes tenen base tècnica. Els länder alemanys, per exemple, consideren que una aportació superior al 2,5% ja és una solidaritat interterritorial mal entesa”, assegura Joaquim Gay, president de la patronal Foment del Treball. Notícies com que el Govern extremeny ha abaixat els impostos són declarades casus belli perquè al convenciment que paguen bastants més impostos que els ciutadans de la resta d'Espanya, s'hi afegeix la dada que Catalunya té un finançament públic per capita inferior al d'altres territoris.

És aquí on la proverbial consideració política dels catalans cap als bascos ha començat a esquerdar-se. Expressions com “ens estem espolsant la basquitis” és un comentari gens inusual a l'hora d'abordar el finançament autonòmic. “Els bascos ens costen diners”, apunta Juan José López Burniol, membre en el seu moment de Ciutadans pel Canvi (CpC), plataforma civicopolítica que va impulsar Pasqual Maragall al Govern de la Generalitat. Hi ha un cor de veus que des d'angles ben diversos assenyalen el contingent basc com un element de greuge i inequitativitat altament dissonant. “El factor greuge respecte a Euskadi pesa molt. D'acord amb les dades del Centre de Documentació i Estudis de Sant Sebastià, el País Basc destina a ajudes socials el 3,1% del seu PIB; Alemanya, el 4,2%; França, el 3,3%, i el Regne Unit, el 2,8%, en contraposició al 0,3% del conjunt d'Espanya. Els bascos destinen a aquest capítol un total de 450 milions d'euros per a una població de 2,1 milions de persones, mentre que els 7,5 milions de catalans tenen un pressupost de 173 milions d'euros”, assenyala Joan Subirats, president de l'Institut de Govern i Polítiques Públiques de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Notícies com que Extremadura abaixa els impostos són un ‘casus belli’

“Tots sabem que l'excepcionalitat basca i navarresa permet a aquestes comunitats disposar de recursos per capita superiors en un 40% o 50% a les altres i aquest és el germen del que està passant a Catalunya. El tret de sortida de la mobilització independentista es va produir després de la reunió Rajoy-Mas en la qual aquest últim li va exigir una fórmula semblant al contingent basc”, indica Antonio Zabalza, que parla per a aquest reportatge en la seva condició de catedràtic de Teoria Econòmica, Antic secretari d'Hisenda i actual president d'Ercros, es mostra partidari d'una llei que, sense privar Euskadi i Navarra del règim foral, protegit per la Constitució, estableixi un càlcul correcte del contingent de manera que contribueixin a la solidaritat comuna de manera equivalent a altres comunitats. “Sóc pessimista”, afegeix, “perquè fins que això no es resolgui hi haurà tensió i inestabilitat en el sistema de finançament”. Segons el seu parer, el sistema autonòmic, sense coherència global, necessita una reforma constitucional que l'adeqüi definitivament.

La possibilitat que ERC declari la independència genera inestabilitat

La possibilitat que el sobiranisme obtingui la majoria absoluta parlamentària al setembre i que ERC faci una declaració unilateral d'independència genera en el món de l'empresa inestabilitat i inseguretat jurídica. “Les companyies estan fent plans de contingència per saber com pot afectar-los la independència i quina estratègia han d'adoptar perquè, a més, hi ha por que al voltant del procés independentista es generi una radicalització molt forta. El dossier Espanya-Catalunya estarà present en els centres decisoris financers i si allí no veuen el panorama clar desviaran les inversions a altres destinacions”, afirma Ramón Abel, vicepresident de l'Associació de Directius d'Espanya.

“No hi ha deslocalitzacions d'empreses, però sí una pausa inversora”, assegura el director d'una gran signatura exportadora catalana. “Les inversions directes estrangeres estan sent més baixes aquí que a la resta d'Espanya perquè la situació preocupa i les companyies estan a l'espera que el panorama polític es buidi. A les seus centrals de les multinacionals hi ha molt d'interès informatiu per saber què passarà. No entenen que aquest procés polític no estigui pactat i canalitzat. Cal tenir en compte que les companyies fan plans a 10 anys vista”, emfatitza aquest empresari que prefereix mantenir-se en l'anonimat. “El Govern català està completament bolcat en el sobiranisme i tot se'n ressent, inclosa la política industrial. El procés ja està tenint un cost”, afegeix.

Las multinacionals volen saber què passarà amb el procés sobiranista

Una part de l'empresariat contempla amb estupefacció la lleugeresa amb què, des de les esferes oficials, es planteja el procés independentista. “Jo també crec que Catalunya pot ser un Estat de la UE d'aquí a 10 o 15 anys, però no es pot amagar a la gent que la transició seria dura i tindria un alt cost en pèrdua d'inversions i de nivell adquisitiu, augment de l'atur…”, indica Ramón Abel. “Ens dirigim a un conflicte molt llarg i avorrit en el qual Catalunya perdrà moltes plomes”, opina Jaime Malet. “Si no fem res abans del setembre, si no hi ha un gest des de Madrid i deixem que això descarrili, patirem tots. No hi ha ponts, ni diàleg, ni camins i el cafè per a tots ja no serveix”, subratlla Joaquim Gay.