Selecciona Edició
Connecta’t
EDITORIAL

Tota la veritat

CCOO ha d'explicar els seus comptes per evitar un cop a la credibilitat sindical

Els comptes interns de Comissions Obreres, segons els quals la federació de banca va repartir 3,7 milions de sobresous entre els seus delegats des de 2008 a 2014 i en els quals apareixen importants partides de despeses en viatges i restaurants de luxe (més de 14 milions), exigeixen una explicació pública immediata per part del sindicat, a més de la lògica obertura d'una investigació interna que aclareixi no només les raons de les despeses i dels sobresous sumptuaris sinó també les relacions entre la federació de banca (Comfia) i les entitats financeres en les quals desenvolupava la seva funció sindical. Per a un ciutadà mitjanament informat és difícil evitar la percepció, a la vista de les partides esmentades, que pot existir una connivència poc clara entre el sindicat i els grups bancaris, que va més enllà de les relacions professionals i sindicals habituals, a més d'un sistema de retribucions irregulars dels delegats i un ús abusiu dels recursos sindicals (perceben, no us en oblideu, diners públics perquè funcionin), que recorda, salvant les distàncies, els dispendis desvergonyits de les targetes opaques de Cajamadrid.

Fins ara, la resposta oficial del sindicat és entre inexistent i insuficient. No és acceptable justificar sobresous superiors als 20.000 euros en nom d'una genèrica “activitat sindical”; la retribució dels representants sindicals no ha de ser diferent de la de qualsevol treballador, afiliat o no. L'explicació d'aquests comptes alarmants és crucial per determinar si el que ha passat a CCOO és que la seva Federació de Banca s'ha sumat a un procés de finançament irregular (similar al que s'ha detectat en alguns partits) i que posa en qüestió l'exercici de les responsabilitats democràtiques, o si es tracta d'un error conjuntural que pot ser corregit amb una decisió dràstica de la direcció del sindicat.

Però, en qualsevol cas, les opcions estan clares: o la direcció del sindicat recorre a maniobres dilatòries —menysvalorar o disculpar els fets coneguts— o pren el camí d'una explicació contundent, autocrítica i radical que depuri les responsabilitats corresponents (si escau) i modifica les estructures organitzatives i de control intern. Les lliçons del cas dels ERO a Andalusia i dels casos de recursos obtinguts de manera dubtosa a través de cursos de formació haurien de donar una pista a CCOO que el finançament sindical està sent atentament escrutat per part dels ciutadans i els tribunals; però el que hauria de preocupar més Comissions és la pèrdua de credibilitat dels aparells sindicals. El raonament que atribueix la corrupció i l'abús a “persones” o “grups” que taquen l'irreprotxable comportament de les organitzacions només és aplicable quan les institucions afectades aclareixen els seus comptes, expliquen els seus errors i demostren que volen corregir-los. CCOO té, encara, aquesta oportunitat.