Selecciona Edició
Connecta’t
CATALUNYA NO AGUANTA (NI ESPANYA) /1

És més fàcil la independència de Catalunya o la reforma d’Espanya?

EL PAÍS inicia una sèrie en què s'analitzen les posicions polítiques diferents entorn de l'independentisme i si es poden reagrupar al voltant d'un projecte compartit

Un carrer de Barcelona, la vigília de la consulta sobiranista del 9-N.
Un carrer de Barcelona, la vigília de la consulta sobiranista del 9-N.

Continuar com estem ja no és possible. No fer res ha deixat de ser una opció. Tenim bona part dels catalans i dels bascos demanant marxar d'Espanya, un model territorial d'autonomia “insolidària, no integrada i poc eficaç”, en paraules del constitucionalista Eliseo Aja, i un sistema polític que està demanant a crits la seva regeneració. El Govern central pot esperar que el president de la Generalitat, Artur Mas, es pengi amb la seva pròpia corbata sobiranista o confiar que els processos independentistes es podreixin per si sols, però si la ferida continua eixamplant-se, la ruptura arribarà i serà traumàtica i dolorosa per a tothom. Salvar la situació catalana pot donar a Espanya l'oportunitat d'escometre les reformes pendents i reagrupar les voluntats ciutadanes entorn d'un projecte compartit renovat. Aquests són els plantejaments d'una vintena de catalans distingits en les àrees del pensament, l'empresa i els moviments socials.

“Hi ha gent que es molesta en sentir el català, com si parléssim la nostra llengua per ganes de fer empipar”

En més grau o menys, i des de posicions polítiques diferents, tots comparteixen la idea que el problema català no està sent ben llegit i tractat. Una qüestió clau que cal considerar és si els nous catalans independentistes, que superen en nombre els tradicionals, volen marxar d'Espanya o d'aquesta Espanya.

"On ets, Espanya? –No et veig enlloc.

No sents la meva veu eixordadora?

No entens aquesta llengua –que et parla entre perills?

Has desaprès d’entendre an els teus fills?"

És com si bona part dels catalans recités avui aquesta estrofa del poema “Oda a Espanya”, amb la qual, Joan Maragall, avi dels polítics Pasqual i Ernest Maragall, va repudiar l'Espanya oficial centralista, dictatorial, oligàrquica i subdesenvolupada del 1898. “Hi ha una desconnexió psicològica. Aquest no és el nostre Estat i ens en volem anar. Quan Madrid diu que Catalunya independent serà més pobra, la gent es posa a riure. Podrem ser socis, però no res més. Molts fem zàping quan Rajoy o el PSOE surten a la televisió, com si ens parlessin d'un altre país”, recalca Lluis Ferran Requejo, catedràtic de Polítiques de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i un dels ideòlegs de pes en l'independentisme català.

Espanya com a problema de Catalunya i Catalunya com a problema d'Espanya: l'eterna qüestió del vell solar hispà. Només que ara la minoria independentista exerceix una hegemonia política i social aclaparant, ha tret al carrer un milió de persones i pot convertir-se en majoria. Com s'explica que el suport a la secessió s'hagi duplicat els últims dos anys fins a arribar al 45%? Què ha passat perquè el partit de les elits econòmiques, Convergència i Unió, aposti per l'independentisme? “Els nacionalismes han cobert les seves reivindicacions i ja només els queda la independència. Ara, aquesta és una aposta molt menys arriscada que quan l'Estat sobirà necessitava exèrcit, moneda pròpia, etc., perquè n'hi hauria prou amb posar-se sota el paraigua de la UE”, explica Eliseo Aja.

El mur d'incomunicació-incomprensió es reforça dia a dia a banda i banda de l'Ebre, mentre en la societat catalana s'aixequen les tàpies de l'encasellament i el gran taller institucional de fabricació de greuges reals o inventats treballa a ple rendiment conreant el victimisme col·lectiu i engrossint les diferències amb aquesta Madrid-Espanya vesteixi com una unitat simbiòtica, distant i aliena. Es podria dir que l'asserció d'Ortega y Gasset, “el que ens va passar i ens passa als espanyols és que no sabem el que ens passa”, segueix vigent. “Hi ha incomprensió i desconeixement de les dues bandes, però crec que més per part de Espanya respecte a Catalunya que a l'inrevés. Hi ha gent que es molesta en sentir el català, com si parléssim la nostra llengua perquè tenim ganes de fer empipar. El que era solució fa uns anys ja no ho és. Ara es vol disposar dels instruments propis d'un Estat per defensar la identitat i el futur. També els estats neixen, creixen, es desenvolupen i moren”, indica Enoch Albertí, degà de Dret de la Universitat de Barcelona.

Abans de col·locar el RIP lapidari a l'Estat espanyol i de donar per enterrats segles de convivència —de “cogestió”, que deia Ortega—, convé tenir en compte que la fortalesa més gran de la societat catalana és precisament la seva pluralitat interna. Sense tenir organització, lideratge i discurs que canalitzi i defensi argumentalment les seves posicions —no hi ha un "Better together" català, només són petites associacions cíviques—, aquesta ha estat l'autèntica escullera de la població no nacionalista al llarg d'aquests dos anys d'intensa mobilització i agitació institucional i de carrer. “Després del succedani de consulta del 9-N, en què el sobiranisme ha descobert que no té majoria suficient, hem passat de la fase de l'engany i l'autoengany a la del desengany. Els polítics van fer creure a la gent que al cap de dos anys hi hauria referèndum, guanyaria l'independentisme i negociarien amb Espanya i la UE”, resumeix Enric Fossas, catedràtic de Dret Constitucional a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Ara que la marea sobiranista entra en reflux —és impossible mantenir mobilitzada tant temps tanta gent— i es dóna un respir pensat en les eleccions “plebiscitàries” del 27 de setembre, moltes mirades es dirigeixen cap al Govern central reclamant un gest, una iniciativa, un punt de suport que retorni la confiança i permeti esquivar la topada. Avui, com ahir, l'Executiu del PP segueix sense donar senyals i és com si Espanya i Catalunya emetessin en una longitud d'ona diferent, com si visquessin en plans separats. En contrast amb aquest silenci, el camp de les elits professionals, acadèmiques i empresarials catalanes no independentistes, des de Guanyem fins a Unió i des de La Caixa fins a les multinacionals, bull d'inquietuds i propostes: federalisme, cooperativisme asimètric, autodeterminació, confederació…, a la recerca d'un seient més bo per al cor, la cartera i el cap de Catalunya a l'Estat.

Celebració de la Diada el mes de setembre passat. ampliar foto
Celebració de la Diada el mes de setembre passat.

La majoria dels entrevistats per a aquest reportatge pensa que, amb una reforma constitucional i una d'estatutària pel mig o sense, la solució passa ja, a hores d'ara, per un referèndum, pactat, decisiu i d'àmbit català, malgrat l'element empobridor de l'opció binària del sí o no i el perill d'aprofundir en la divisió social. No hi ha fractura, però sí, una esquerda que altera actituds i comportaments: “Ha sorgit un factor de divisió entre nosaltres”, “hem deixat de sortir a sopar amb certs amics per no amargar-nos la nit” o “a casa i a la feina, hem optat per no parlar del tema”.

Amb aquesta situació, pot ser que la “cogestió” orteguiana exigeixi avui la ruptura d'esquemes mentals, la substitució de la visió radial de l'Estat per una reticular, en què les seves institucions no calgui que estiguin necessàriament concentrades a la capital d'Espanya. Seria escandalós que, per exemple, el Senat es trobés a Barcelona, el Tribunal Constitucional a Sevilla i la política industrial es dirigís des de Bilbao? “La Constitució es va elaborar sense saber quantes autonomies hi hauria. D'aquí, que hàgim desenvolupat aquest sistema pervers, en què la relació i l'enfrontament es produeix de forma bilateral, amb el Govern central. La possible sortida de Catalunya és una qüestió d'Estat que afectaria a tothom, perjudicaria unes autonomies i en beneficiaria unes altres i, no obstant això, no parlen de res d'això”, destaca Eliseo Aja.

La crisi econòmica ha obert a la secessió

una finestra d’oportunitat

La situació catalana ha arribat a aquest punt crític pel camí de l'aventurisme i la irresponsabilitat política, però també gràcies al fet que la crisi econòmica ha obert a la secessió una finestra d'oportunitat. “La crisi fa que molts s'aferrin a la il·lusió d'un país nou. Hi ha una pressió institucional tan intensa que els que no hi estan d'acord es posen de perfil. Els independentistes venen fum, però és que els altres no venen res”, comenta Xavier Pons, catedràtic de Dret Internacional de la Universitat de Barcelona. I és que el sobiranisme s'ha convertit per a molts damnificats de la crisi en la utopia de substitució del moment. El resultat és que una proposta tan extrema i transcendental com la fractura, externa i interna, d'un país, una societat, ha passat a ser moneda corrent.

“Des de la concepció tradicional de la política és difícil entendre aquest esclat independentista, perquè, efectivament, optar per la secessió no és com fer-se la targeta d'El Corte Inglés, però vivim en el temps de l'espectacularitat, la volatilitat, la banalització i, segons sembla, un pot fer-se independentista en quatre dies. Esclar que, de la mateixa manera, també pot deixar de ser-ho en quatre més”, explica el filòsof Manuel Cruz. Segons això, els independentistes sobrevinguts podrien desfer els seus passos si trobessin una alternativa més atractiva. Els nacionalistes fa temps que prediquen que els problemes econòmics i socials desapareixeran amb la independència. Pengen de les finestres de les ciutats pancartes que insisteixen en la idea que amb la separació els catalans seran, no només més lliures i rics, sinó també més solidaris, feministes, ecologistes, innovadors, justs, demòcrates… caldria afegir “pitjors espanyols” i, per tant, “millors ciutadans”?

La fortalesa de la societat catalana és precisament la seva pluralitat interna

“Les persones tendeixen a viure els errors i defectes propis com a circumstancials mentre que els aliens es perceben com a errors del caràcter i inherents als altres. Aquest és un biaix universal. Com en qualsevol grup humà amb un sentiment clar de pertinença, la ciutadania catalana de forta consciència identitària viu els errors propis (mala gestió, corrupció) com si fossin circumstancials i els aliens equivalent, intrínsecs i propis de l'Estat espanyol”, indica Sara Berbel, doctora en Psicologia Social. Fins al punt que la corrupció destapada a Catalunya amb el cas Pujol i d'altres ha estat atribuïda públicament a “tants segles de colonització espanyola”.

Finançada per les institucions catalanes i les aportacions voluntàries de milers de ciutadans, la pel·lícula L’endemà d'Isona Passola, emesa a la televisió autonòmica TV3 en horari de màxima audiència, se cenyeix a la estampa interessada i equívoca de la parella malavinguda per explicar la necessitat de la ruptura. Espanya és representada per un nòvio masclista, autoritari i irresponsable que es nega a concedir la separació a una Catalunya moderna, racional i amb visió de futur. El film, una mostra de xenofòbia tova amanida amb bona consciència, recull part dels falsos tòpics-prejudicis sobre Espanya i els espanyols, com que Catalunya treballa perquè els andalusos passin la vida en el bar, que els altres nens espanyols tenen un ordinador per a cada un a les aules, i que els catalans són els únics forçats a pagar els peatges de les autopistes. “S'està construint un enemic”, adverteix Astrid Barrio, doctora en Ciències Polítiques i autora d'una tesi doctoral, en què s'explica el gir independentista de CiU per l'arribada a la cúpula d'aquest partit de les antigues joventuts nacionalistes més radicalitzades.

“La societat catalana no és xenòfoba, particularment a l'àrea metropolitana de Barcelona, on abunden parelles catalano-andaluses. El dèficit d'infraestructures ha creat un sentiment d'injustícia que va agafant i alimentant la causa independentista”, subratlla Miquel Valls, president de la Cambra de Comerç de Barcelona. Els peatges, pràcticament inesquivables, entorn d'aquesta ciutat aporten carbó a la caldera del greuge fins al punt que hi ha qui comença la llista de raons que justificarien la independència amb aquesta qüestió.

Tot i que el nacionalisme sembla que tingui guanyada la batalla del presumpte maltractament financer a Catalunya, diguin el que diguin els tècnics de l'Administració i els experts de la contrapart, flota en l'ambient la sensació de desproporcionalitat i falta de correspondència entre el fonament i pes dels greuges i injustícies que s'addueixen i l'opció rupturista, fins i tot quan des de la frivolitat o la ingenuïtat s'exposa la independència com una cosa perfectament a l'abast, subjecte només a la bona voluntat de les parts. El nacionalisme argumenta que és més fàcil que Catalunya s'independitzi d'Espanya que Espanya es reformi. És una interpel·lació, un envit implícit, un dilema que cal considerar.

La corrupció s'atribueix a segles de colonització espanyola, diu Berbel

Nou anys després del seu “adéu” a Espanya, el poeta Joan Maragall va publicar un article titulat “Visca Espanya!”, en què defensava que el veritable patriotisme espanyol passava per la descentralització. Deia que Espanya no havia de viure “arrossegant-se pels camins provincians del caciquisme” ni “estreta en les lligadures d'un uniformisme que és contrari a la seva naturalesa” (…) que havia de “viure en la llibertat dels seus pobles” (…) “per refer tots junts una Espanya viva”.