Selecciona Edició
Connecta’t

Projecte partitura

Maria João Pires va complir amb la seva última cita amb el cicle Ibercamera, i ja en són 23, fent una interpretació memorable

Maria João Pires va fer els setanta al juliol, aviat es compliran trenta anys de la seva primera actuació per al cicle de concerts Ibercamera en què ha ofert vint-i-tres actuacions.

Si s'ha de jutjar pel seu estat de forma, la cèlebre pianista de Lisboa podria seguir oferint concerts per als seus amics de Barcelona durant anys repetint més o menys la fórmula habitual del virtuós en recital en solitari, tanmateix l'artista, que sempre ha tingut fama d'inquieta, s'ha inventat, amb la col·laboració de la Chapelle Musicale Reine Elisabeth de Bèlgica on és professora, el projecte "Partitura", una iniciativa que propicia l'escolta recíproca entre músics de diferents generacions davant del públic. No es tracta d'una classe magistral sinó de construir un artista, d'avalar un jove intèrpret i compartir amb ell escenari, obres, públic, nervis i fama. La idea, més o menys seriosa: “No vindrien a escoltar-te a tu, però vindran a escoltar-me a mi i jo els obligaré a escoltar-te a tu”.

Dels vuit pianistes que participen en el projecte "Partitura", l'escollit en aquesta ocasió va ser el pianista Julien Libeer (1987) que ja ha actuat amb Pires en diferents programes.

En la seva actuació al Palau Pires i Libeer van interpretar junts en primer lloc l'Allegro en La menor per a piano a quatre mans D.947, Lebensstürme (Tempestats de la vida) de Schubert, una peça complicada, un Schubert rar, violent, veritablement “tempestuós”, amb ressonàncies orquestrals i alè èpic. A continuació Libeer en solitari, amb Pires a l'escenari observant com tocava i gaudint del concert, es va enfrontar a un Ravel difícil, els sis números de Le Tombeau de Couperin M.68 que va resoldre molt bé i que el van acreditar com un pianista brillant i de tècnica completíssima.

En la segona part Pires, en solitari, va interpretar una peça més gran del repertori, una peça terrible, no per la seva dificultat, que és enorme, sinó perquè sembla estar sempre al límit del desballestament, la Sonata núm. 21 D.960, l'última sonata de Schubert, una obra que solament es pot abordar en plena maduresa. Pires està en aquesta situació i la va brodar. Una interpretació memorable, una més.