Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA DE LES BALEARS

Murmuris antics de taronges

Un llinatge extraordinari de fruita flota encara a segons quins trasts, jardinets i horts illencs, més o menys assilvestrats

Taronges de Sóller.
Taronges de Sóller.

Grell a grell, amb parsimònia, la taronja deixa rajar la seva notícia amagada i fa un esclafit d’ofrenes, un ventall de missatges plàcids. Tot d’una brolla el suc, que et fa beure, els queixals premen i el fruit amolla més líquid i és fa polpa que llenega a la llengua. La boca plena s’envolta de novetat i des de la gola al portal de la panxa passa com una descàrrega de sabors nets, àcids, dolcencs, de confort, immediat. És com sentir uns parlars coneguts.

Per això, aquesta fàcil sensació de triomf immediat, sense emperons i, a més, per la seva conservació en el transport llunyà i en els mercats amb bona presència, les taronges són un dels tres fruits més universalitzats en el seu consum. És la natura que fa els seus artefactes quasi perfectes, d’un disseny sense inconvenients.

Gairebé són una conserva sense llauna, plàstic, no procès industrial que toqui la seva entitat, tot i que la neteja, encerat i polit de la pell mistifiquin la seva presència una mica segurament en nom de la visualització a les parades.

Les notes per l’atracció es refermen, des de fa temps, amb una segona pell, de paper fi, una distinció més que protecció que duu la marca del comerciant i, toca, la denominació i casta del fruit. Les bosses de xarxa roja, els saquets i les caixetes més o menys personalitzades són d’altres embolcalls, útils pels consumidors, que donen dignitat a la fruita.

El murmuri d’una taronja diguem-ne a l’antiga, estranya al mercat, idò, enormement sabrosa, es pot trobar a un corralet de Ciutat de Mallorca

Un llinatge extraordinari de les taronges –i mandarines, un altre món flota encara a segons quins trasts, jardinets i horts illencs, més o menys assilvestrats. Els tarongers xerren solitaris al paisatge urbà o plurals al foravila, a les urbanitzacions clàssiques, isolats a les possessions, o protegits, enclaustrats, per fileres de xiprers o parets altes d’esquena d’ase.

Les parets de pedra i fang o els murs naturals de trista fulla mortuòria volen servar del fred que crema els fruiters, la seva flor, fruits, ulls, els brots tendres. El nord que brama, el vent tramuntanal desfermat amb saladina, sentencia les anyades. Els aires gelats dels Alps o dels Pirineus són pèssims oratges, en general.

En aquests indrets d’altre temps, els tarongers solen ser esponerosos, rotunds en la seva espessor, amb cos organitzat, cap amunt, sense gaires branques derrotades, vençudes cap a terra. El fullam és verd tancat, metàl·lic, fosc, amb un toc de misteri nocturn. Es troben arbres resistents, més aviat gegantins per la mida i talla nena que s’usa als conreus extensius, fets pel comerç i no per l’autoconsum, fer presents i sobreviure el pagès i quedar bé amb el senyor. Les taronges que maduren, també, per tongades a l’arbre, al llarg del temps, han estat un obsequi comú, un element del sistema de relació i intercanvi des d’abans que tot el que és autòcton i de prop deixàs de tenir un preu pel pagès. Generalment les taronges no solen provocar decepcions a la boca, excepte que estiguin passades, picades per la maleïda mosca blanca africana, o gelades, seques, com si tenguessin el cos eixut i mort, defectes més aviat de clementines i taronges d’estiu.

De vegades en la seva derrota tenen gust de medicina i és fatal. Regna aquest cítric tot i la seva enorme varietat i castes modernes, comercials pel format, uniformes de gusts per mor de les mescles de laboratori. Aquí hi ha un mal, l’amenaça de l’avorriment per la globalització dels estils i sabors. Hi ha qui sempre va a la recerca d’un fruit memorable, delicat, que fa pena acabar te’l, perquè duu completes les virtuts esperades, en una equació equilibrada de dolç i àcid, popa i suc. Al bon clima càlid, de la infància i del Mediterrani, sense gelades perllongades, no gaire pluja, dóna flors i fruits concrets d’espècies sense nom recordat que donen fruits perdurables en el records del menjador. Ja no és troben ‘washingtones’, taronges que eren excepcionals fa dècades, d’un tast d’un dolç fi, grosses, d’un groc pàl·lid, sense impactes excessius amb un raig de grills interns que perllongaven el dolcenc no empallegós. Tampoc sovintegen les sanguines, taronges de sang, amb la sang de Crist, deien les monges. Ara en fan un format modern, petitona. El murmuri d’una taronja diguem-ne a l’antiga, estranya al mercat, idò, enormement sabrosa, suggerent, pot ser emocionat es pot trobar a un corralet de Ciutat de Mallorca, Palma, per devers els Hostalets, part darrere on el Miquel restaura mobles. El seu taronger tan vell penja bolles d’una varietat anònima, sense nom, perquè ningú no ho recorda i que el va sembrar fa dècades que no ho pot contar.