Selecciona Edició
Connecta’t
MARÍA JOSÉ FERNÁNDEZ SANMAMED, Metgessa de família jubilada

“L’austeritat està provocant un problema greu de salut pública”

La metgessa sosté que massa vegades es tracten amb fàrmacs malalties causades per les desigualtats socials

María José Fernández Sanmamed.
María José Fernández Sanmamed.

Ja han passat 35 anys des del dia en què la doctora María José Fernández Sanmamed (Pobra do Caramiñal, la Corunya, 1951) va pujar per primera vegada, tot just acabada l'especialitat de pneumologia a l'Hospital de Bellvitge, les empinades escales d'una humil consulta d'atenció primària a Santa Perpètua de Mogoda (Vallès Occidental). Començava a exercir com a metgessa de família. Llavors, recorda, només pensava “en com s'ho farien els pacients grans per pujar aquestes escales”.

La tradició familiar –el seu pare era metge– la va empènyer a la professió, però va ser la vocació “per les persones” el que la va portar a abanderar l'ofici amb el qual tant s'omple la boca malgrat haver estudiat una altra especialitat: “Metgessa de capçalera de la gent”. Nou mesos després de jubilar-se, Fernández Sanmamed repassa amb duresa la situació de la sanitat catalana i continua donant guerra a les platees, defensa la importància nuclear de l'atenció primària i proposa idees, com receptar a persones deprimides per la seva situació socioeconòmica l'adhesió a entitats socials en comptes d'atipar-los d'antidepressius.

“Els determinants de la salut més importants són socials”

Autocrítica i contundent en el seu discurs, María José defineix la seva feina com “acompanyar els pacients, no només en la malaltia, sinó en la vida i en el bon morir”. Durant els 20 anys que va estar a Santa Perpètua de Mogoda –els 15 anys següents va exercir a Barcelona–, va viure la renovació de l'atenció primària i la metamorfosi que aquests canvis van suposar en la concepció de la medicina per als pacients. “La gent ha anat perdent capacitat en ella mateixa i reflexió per saber què els està passant. Abans teníem una narrativa basada en l'experiència i avui és molt més biomèdica, basada en les proves diagnòstiques i la medicació”, explica. Reconeix que “hi ha una petició de medicalitzar-ho tot” dels pacients i assumeix la seva part de culpa. “S'ha medicalitzat la tristesa”, resumeix.

María José admet que durant la crisi s'ha optat per medicar més del necessari problemes la curació dels quals estava lluny dels fàrmacs. “Els professionals de la salut no hem estat prou clars per dir que la crisi, l'austeritat i les contrareformes han provocat un problema greu de salut pública”. Apunta que cada cas de depressió o tristesa relacionat amb el context socioeconòmic que arribava a les consultes l'han anat solucionant sobre la marxa. “No estem ajuntant la pràctica amb la teoria. Si haguéssim estat teoritzant i ara ajuntant aquesta amb la pràctica, estaríem avançant molt en com intervenir. No hem sabut sortir de la inèrcia del discurs que teníem anteriorment”, postil·la.

“Prescripció social és receptar la visita a la PAH si hi ha estrès per l'habitatge”

“Si els determinants de la salut més importants són socials, les solucions han de ser socials”, repeteix. I sembla que per fi comencen a dur-ho a la pràctica. “Estem engegant grups de reflexió i acció per veure com actuar de manera diferent amb la gent que tenen símptomes i sofriment emocional per estrès, atur, crisi d'habitatge… Donar una resposta que no sigui un fàrmac. La prescripció social, que és receptar que visitin entitats com la PAH si tenen problemes d'habitatge, o acudir a grups d'ajuda o d'aturats són algunes alternatives”, assegura.

A qui vulgui sentir-la, en xerrades i conferències, en els editorials que publica en revistes o en els seus articles científics, María José alerta, “preocupada”, de la situació de l'atenció primària. “Malgrat que els sistemes sanitaris basats en una atenció primària forta són més eficients, s'està rebaixant el concepte de la primària”, adverteix. Per ella, l'accessibilitat al servei, l'atenció al llarg del temps i la coordinació amb altres nivells són les bases, ara en perill, sobre les quals es vertebra l'atenció primària. “En els discursos no estem oblidats, però en la pràctica sí. Només cal veure els pressupostos”, critica. I de mostra, un botó: al seu CAP es va jubilar ella i una altra companya, “i només han cobert una de les places”, apunta indignada.

Fins a l'últim dia de consulta, María José va mantenir la seva màxima d' “acompanyar en el procés del bon morir” els seus pacients. Ja molt lluny d'aquest pis d'escales empinades en el qual va començar el seu periple, la doctora recorda que, poc abans de jubilar-se, quan va certificar la defunció d'una pacient gran a la qual havia acompanyat els últims anys, va sentir una tristesa profunda. “No entenia per què em sentia així si jo estava acostumada a viure això. Després vaig comprendre que estava fent el dol per la meva professió. Era el meu últim acompanyament a la mort”.