Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Èxtasi i paràlisi del secessionisme

Per recuperar la difunta il·lusió de l'unitarisme, torna la gloriosa estafa política de les “estructures d'Estat”

El triomf cova derrota. O, com ho formula el poeta, “in my beginning is my end”, que va escriure el gran T.S. Eliot. Al principi hi ha el final. Les cases “s'alcen i cauen”.

La causa de l'independentisme va arribar el 9-N del 2014 al seu èxtasi. Amb la celebració del succedani de referèndum va aconseguir la seva cota més alta de mobilització social i de seguiment polític. Però, paradoxa, aquest èxit va suposar al mateix temps el seu estancament; un declivi de la seva dinàmica i una rotunda fallida de la unitat entre els seus promotors. Almenys per un llarg temps –en política mai està tot dit–, el front passa per hores vall.

L'èxit numèric de mobilització del 9-N va ser rotund: 2,3 milions de participants, amb gran majoria secessionista i només un 15% en contra, els de més moral que l'Alcoià. Però –in my beginning is my end– els 1,8 milions de paperetes independentistes només incrementaven un 1,4% les de les eleccions anticipades del 2012, per a un cens que havia augmentat un 14%, gràcies a joves de 16 anys i estrangers. El revés de l'èxtasi era l'estancament.

Els conceptes d'èxit i fracàs són sempre relatius. Però hi ha dos criteris d'avaluació inapel·lables: les conclusions dels convocants d'una iniciativa, si són negatives per a si mateixos; i l'evolució de la seva estratègia des d'aquesta iniciativa. Els dos barems reflecteixen un resultat clar.

Els mateixos convocants van concloure que, en el millor dels casos, “a l'independentisme li falta mig milió de vots per vèncer”, com bé van sintetitzar Xavier Barrena i Fidel Masreal (El Periódico, 30 de novembre). Després de dos anys llargs de mobilització permanent, exaltada per la indiferència immobilista del Govern espanyol, la causa “no sumava”, no arribava ni de bon tros al llindar indispensable com a requisit de certa homologació.

Més greu. Des del 9-N les enquestes van començar a reflectir una inflexió en l'opinió dels catalans. Al desembre, el Centre d'Estudis d'Opinió indicava que regionalistes, autonomistes i federals sumaven un 56,1%, contra un 36,2% per al secessionisme, que recollia el pitjor resultat des del 2012 (44,3%). I en una pregunta binària –sí o no a la independència, sense altres alternatives– va cedir per primera vegada la seva preponderància als contraris: perdria per 44,5% a 45,3%.

En les eleccions del 27-S, mai es podrà plebiscitar res perquè unes eleccions impliquen opcions múltiples i no binàries

És clar que això sempre es pot revertir en unes eleccions, perquè preval el vot rural/comarcal, i una minoria de vots populars pot enfilar-se a una –encara que minsa, potser la meitat més u– majoria d'escons parlamentaris. Això, gràcies a la llei electoral espanyola que la Catalunya-subjecte polític mai ha estat capaç de substituir ni complementar. Però amb els resultats actuals ni de bon tros arribaria a la majoria reforçada dels dos terços que l'Estatut (ni la Constitució ni cap Estat enemic) exigeix per a la seva autoreforma: amb més raó encara per anul·lar tot l'Estatut, canviar d'estatus i saltar a la independència.

I ara estem en aquest punt, en les eleccions del 27-S, que mai podran plebiscitar res. Perquè unes eleccions impliquen opcions múltiples i no binàries. I perquè tots els pegats Sor Virginia de fulls de ruta comuns són simples fulles de parra que tapen la nuesa de la ruptura de l'unitarisme. O resulten fallides (com fins ara) o seran ambigües com només poden ser-ho entre partits que discrepen, tenen diferents líders i responen a diferents clienteles. I per tant, seran estèrils.

És precisament la perspectiva d'unes eleccions immediates el que ha acabat trencant el front sobiranista, ja molt malmès abans de la festa del 9-N. Davant d'una convocatòria d'aquest gènere, per més patriotisme que es traspuï, cada partit tendeix a subratllar el seu perfil propi, és a dir, les seves diferències. Amb el condol anticipat a les planyívoles populistes del finit unitarisme i de qualsevol altra mena de cesarisme monolític, aquest fenomen no és pur egoisme partidista. S'anomena pluralisme democràtic.

Per això ressorgeix l'eix esquerra/dreta, o progressisme/conservadorisme en la política catalana. Per això la irrupció d'un nou partit radical-populista (Podem/Podemos) afegeix inquietud als partits del poder –Convergència i Esquerra–, ja que desafia el monopoli de la representació dels irritats socials que semblaven que havien absorbit. Per això es detecten símptomes que la socialdemocràcia pot ressuscitar.

Per això, dissipats els núvols de la il·lusió il·lusionista que van entelar la vista a molts durant dos anys llargs, tornen a interessar coses tan peregrines com que el Govern no hagi fet res de rellevant durant aquest termini, a part de permetre que l'Administració de la Generalitat treballés, encara que fos retallada i pitjor.

Per això, per tornar a obnubilar els que desperten de la letargia, ressorgeix ara la gloriosa cantarella de l'erecció d'“estructures d'Estat” independent. Una estafa política en tota regla: amb quina legitimitat es pot començar a construir un Estat quan no se sap si els ciutadans ho volen? Pitjor: si hi ha forts indicis que hi estan en contra!