Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Putin i la síndrome d’Asperger

Mentre hi ha hagut diners per a col·legis d'elit i escoles que segreguen per sexe, s'ha retallat en professors de reforç

La setmana passada, algun mitjà de comunicació es va fer ressò d'un informe del Pentàgon que afirma que Vladímir Putin té la síndrome d'Asperger. La forma en què es va presentar la notícia, tractant-se d'algú al qual s'ha identificat com a cap visible de l'Eix del Mal, conduïa el lector poc atent a relacionar la síndrome d'Asperger amb trets de caràcter i de personalitat negatius, cosa que és tan arbitrària com identificar els asperger amb personalitats brillants com Albert Einstein o Bill Gates. És un clàssic que es feliciti (de bona fe) els pares d'un noi o una noia amb síndrome d'Asperger per tenir a casa un geni en potència.

La síndrome d'Asperger és un trastorn del desenvolupament que es troba dins de l'espectre autista. Darrere de les dues formes d'entendre'l abans esmentades hi ha un profund desconeixement, encara que en el primer cas se suma a la ignorància una notable insensibilitat. La mateixa que gastem quan ens referim als presidents Rajoy i Mas, a la direcció del PSOE o la junta del Barça com a autistes, perquè no connecten amb la realitat. Els que parlen dels autistes i dels asperger amb aquesta lleugeresa no tenen la més remota idea del patiment que moltes vegades hi ha darrere de les històries d'aquestes persones.

Contràriament al que se sol creure, les persones amb síndrome d'Asperger no són genis, tot i que poden tenir habilitats extraordinàries en àrees concretes a les quals restringeixen el seu interès. Són persones amb problemes per interioritzar les regles de conducta social que considerem normals, però tan intel·ligents com qualsevol altre individu i posseïdores, habitualment, d'una gran sensibilitat i una vida interior rica. Evidentment, no són ni malvades ni perverses. Ans al contrari. Solen ser ingènues i incapaces de comprendre la mentida i estan allunyades de tota malícia, cosa que no els fa la vida precisament fàcil. Processen la informació de forma especial, no perquè no tinguin lògica, sinó perquè funcionen amb una que és diferent de la de la resta dels mortals. Ordenen el món d'acord amb els seus criteris lògics, i el que els poden semblar absurdes són algunes de les coses que fem les persones considerades normals com, per exemple, enganyar i maquinar contra els altres.

Darrere de molts nois i noies amb síndrome d'Asperger hi ha històries d'assetjament escolar i marginació que es tradueixen en falta d'autoestima i, en ocasions, depressió i altres problemes molt seriosos. La vida pot resultar molt difícil per a ells i per a les seves famílies. L'arribada a l'edat adulta no tan sols no resol els problemes, sinó que de vegades els agreuja. La seva incorporació al món laboral, per exemple, sol ser molt complicada i no ho tenen fàcil per desenvolupar una vida completament autònoma.

Per a una família amb un fill amb síndrome d’Asperger, hi ha poques coses més gratificants que trobar professors i psicopedagogs a les escoles i als instituts públics disposats a tot per ajudar aquests nois

El proper 18 de febrer se celebra el Dia Internacional de la Síndrome d'Asperger. Segurament aquest dia sentirem boniques paraules de llavis dels nostres governants. Els mateixos que amb les seves polítiques deixen els afectats a l'estacada. Fets i no paraules són el que necessiten. Per a una família amb un fill o una filla amb síndrome d'Asperger, hi ha poques coses més gratificants que trobar professors i psicopedagogs a les escoles i als instituts públics disposats a tot per ajudar aquests nois. I ho fan oblidant-se que els han retallat abusivament el sou i els han empitjorat les condicions laborals. Gestos que demostren la importància de garantir que el servei públic, en aquest cas l'escola, continuï funcionant.

Afortunadament, així és en molts dels nostres centres educatius. I no gràcies al conseller d'Ensenyament de torn –ja sigui Ernest Maragall o Irene Rigau–, sinó gràcies a l'entrega dels professionals. No esquivo la realitat: durant els últims anys ha estat necessari reduir despeses. No obstant això, el més rellevant és en què es retalla, quines són les prioritats. I passa que, mentre hi ha hagut diners per pagar concerts a col·legis d'elit i a escoles que segreguen per sexe, s'han retallat plantilles a les escoles públiques i s'han liquidat professors de reforç, indispensables per atendre nois i noies amb necessitats educatives especials.

La crisi ha estat la coartada per executar el programa de privatització i jivarització de l'Estat del benestar en el qual tant el PP com CiU creuen a ulls clucs. A Catalunya, a més, s'ha tapat amb el procés. Ho va dir amb una sinceritat admirable el conseller Santi Vila fa ben poc: sense l'estelada, no s'hauria pogut imposar tant patiment social. A Madrid mercadegen amb la vida dels malalts d'hepatitis C. A Barcelona, amb la dels malalts de fibromiàlgia i amb síndrome de fatiga crònica. Aquí i allà s'acarnissen amb els més febles i desprotegits. A Madrid i a Barcelona, individus que no mereixen el qualificatiu de decents cometen les seves maleses mentre s'omplen la boca amb la marca Espanya i el viatge a Ítaca. Gent amb la qual jo no aniria ni a fer cafè al bar de la cantonada.

Francisco Morente és professor d'Història Contemporània a la UAB