Selecciona Edició
Connecta’t

Mor a la redacció el periodista que es va investigar fins i tot a si mateix

David Carr, columnista de 'The New York Times', mor treballant a la redacció amb 58 anys

El periodista David Carr, el 2008.
El periodista David Carr, el 2008. AP

David Carr tenia la veu ronca d'un pirata, el caminar desmanegat d'un Quixot i la mirada inquisitiva de Sherlock Holmes.

Semblava un reporter sortit d'una altra era, d'una pel·lícula com Primera plana, però va dissecar com pocs les últimes revolucions dels mitjans de comunicació. Va aplicar el rigor periodístic a les seves columnes a les pàgines d'Economia de The New York Times —columnes amb grams d'opinió i tones d'informació— i en un llibre en què, amb els mètodes del reporterisme clàssic, va investigar les èpoques més fosques de la seva biografia més íntima.

La nit de la pistola (The night of the gun, en anglès) és un llibre particular. Carr intenta reconstruir-hi part de la seva vida, uns anys que en la seva memòria van quedar en una nebulosa de drogues i alcohol. Com que els seus records són borrosos i, com a bon reporter no es fia ni de la seva pròpia versió, decideix investigar el seu passat. S'investiga a si mateix com si perseguís l'exclusiva del Watergate. Entrevista nòvies i camells. Col·legues de nits de farra i caps que el van acomiadar. Consulta arxius i hemeroteques.

Carr va utilitzar la tècnica del fact checker —la comprovació de dades d’una peça periodística— per examinar la seva pròpia vida

El títol del llibre, publicat el 2008, prové d'una nit en què ell creu recordar que un amic el va apuntar amb la pistola; en entrevistar-lo vint anys després, l'amic li explica que no va tenir mai una pistola.

“Aquesta és una història”, escriu, “sobre qui tenia la pistola”.

Carr va utilitzar la tècnica del fact checker —la comprovació de dades d'una peça periodística— per examinar la seva pròpia vida. Creia que no hi havia cap mètode millor que el repoterisme per arribar a la veritat i per millorar les històries. Sempre, fins a l'últim dia de la seva vida, en què va entrevistar la documentalista Laura Poitras i el periodista Glenn Greenwald sobre la pel·lícula Citizen Four, va buscar qui tenia la pistola.

Dijous a la nit va morir inesperadament a la redacció de The New York Times, el diari que estimava amb passió juvenil —no va deixar de meravellar-se mai per la fortuna de treballar al Vaticà del periodisme de qualitat— i que el va convertir en un referent per als seus col·legues de professió i per a les persones interessades en els mitjans de comunicació. Tenia 58 anys.

Els seus articles, que es publicaven cada dilluns, eren el que als Estats Units s'anomena columnes reportatjades. Estranya era la columna que no contenia una o diverses declaracions tretes d'entrevistes. La seva honestedat era desarmant.

En una columna de fa poc va confessar que fa uns anys es va equivocar en menysprear la publicació alternativa Vice. En una altra columna, sobre les acusacions de violació contra el còmic Bill Cosby, va criticar els periodistes que en anys anteriors no havien preguntat a Cosby per les sospites que ja circulaven. Enumerava una sèrie de periodistes que, tot i que “n'estaven al cas”, no van dir res. Després afegia: “I els que n'estaven al cas m'inclou a mi”.

Carr es va convertir en una figura pública gràcies a Page One, un documental del 2011 sobre The New York Times. El documental explicava la crisi de la premsa en paper i la complexa transició al món digital, i ho feia a través dels periodistes que cobrien els mitjans de comunicació a The Times.

Conreava davant la càmera la imatge de reporter experimentat i malparlat, una espècie d'e paio cràpula dels de vint anys i trenta anys que despuntaven en la Dama Gris. Quedava clar que Carr, format en la premsa local de la seva ciutat, Minneapolis, i de Washington DC, era més que un periodista especialitzat en els mitjans. Parlar dels mitjans era per a ell una forma de parlar del món, de la vida.

La penúltima columna de David Carr, publicada dilluns, abordava el cas de Brian Williams, el presentador estrella de la cadena NBC, caigut en desgràcia en descobrir-se que durant anys va explicar que el 2003, a l'Iraq, viatjava en un helicòpter encertat per foc enemic. En realitat, viatjava en un altre helicòpter.

Carr, que dels enganys de la memòries, en sabia alguna cosa, va entrevistar seixanta persones per reconstruir el seu propi passat a La nit de la pistola. Williams va embellir, potser de bona fe, els seus records, i en descobrir-se la veritat, els Torquemada de la premsa i la televisió nord-americanes es van precipitar a exigir-ne l'acomiadament del telenotícies de NBC.

Dimarts la NBC el va suspendre durant mig any. Abans, Carr, que en les seves columnes exhibia tanta segona intenció com empatia i pietat, va ser dels pocs que en va discrepar. “No sé si el Sr. Williams ha de perdre la seva feina”, va escriure. “No crec que hagi de passar”.