Selecciona Edició
Connecta’t

En defensa d’Uma

El preu que s'ha de pagar per un rostre sense arrugues de vegades exigeix renunciar a una cara especial

Uma Thurman, en la presentació de la sèrie 'The Slap'.
Uma Thurman, en la presentació de la sèrie 'The Slap'. AP

Encara caldejava l'escàndol Renée Zellweger i el seu canvi de cara per causes tan naturals com “dormir més i pensar en positiu”, quan aquesta setmana s'han tornat a revolucionar les hordes tuiteres amb la transformació d'Uma Thurman. Que si aquesta no és la meva Uma, que me l'han canviat, i el mòbil traient fum amb les fotos de l'abans i el després.

L'abans, amb una foto de Cécile de Volanges a Les amistats perilloses. I el després, la cara d'una dona amb dos divorcis, tres fills i més de mig centenar de pel·lícules al darrere. I que sí, que es fa els seus arrenjaments per tractar de minimitzar els esvorancs que el temps i els cada vegada més escassos papers interessants deixen al passadís de la cara de les estrelles. Encara que aquesta vegada semblava que en comptes d'una capa de pintura, a la cara d'Uma n'hi haguessin donat dues. Que al final va resultar ser així: un maquillatge tan poc afavoridor que va fer saltar totes les alarmes.

Renée Zellweger, octubre 2014. ver fotogalería
Renée Zellweger, octubre 2014. Cordon press

Aquesta onada d'indignació pel fet que Uma Thurman s'hagués atrevit a retocar un rostre tan bell no deixa de ser curiosa, ja que ara mateix no hi ha en tot Hollywood una actriu de més de 40 anys que no ho faci. De debò. I que no surti ningú amb el conte de Meryl Streep, perquè sempre hi ha excepcions; n'hi ha una que pot, perquè col·lecciona Oscars com si fossin cromos. I ja està. De Meryl cap avall totes acaben caient. To-tes.

Potser per això, quan alguna de les que resistia, orgullosa de la seva entrecella feréstega, sembla caure, hi ha una espècie de decepció general. Un "Ohhhhhh… Per què? Per què tu també, Uma Thurman? No n'has après de Meg Ryan i de Melanie Griffith? És que no has vist com està Nicole Kidman, que era tan bona actriu? Mira-la ara, com a Grace de Mónaco, una nina sense expressió… No saps que les injeccions a la cara les carrega el diable?" No hi ha dia que no esmorzem amb deu famoses i els seus desastres, i una foto de Donatella Versace que treu les ganes de fer-se l'smokey eye!

Veient aquests exemples, és lògic preguntar-se per què dones universalment reconegudes com a belleses s'arrisquen a alterar la seva expressió i les seves faccions per aconseguir uns anys més de joventut. I sabent, com saben, que el preu que s'ha de pagar per un rostre sense arrugues moltes vegades exigeix renunciar al que les ha convertit en el que són. Una cara especial.

Uma Thurman, en una imatge de 2000. ver fotogalería
Uma Thurman, en una imatge de 2000. Sportsphoto Ltd./Allstar

El súmmum del mal resultat de certs retocs, és, quan a més de deixar-se la pell en el quiròfan
–literalment– es perden els papers, també literalment. És el cas de Renée Zellweger. Difícilment pot encarnar Bridget Jones en la tercera part que es prepara perquè ja no s'assembla gens a Bridget Jones. Potser a la germana amb cara d'ensurt de Bridget Jones? El cinema no funciona així.

Si el Porsche era l'antídot masculí
—d'alt nivell— contra els primers símptomes de la middle age crisi, els retocs estètics s'han convertit en el pas del Rubicó de moltes dones. I una decisió que pren una importància especial quan es tracta d'actrius els rostres de les quals tot el planeta coneix a la perfecció.

Tiranitzades per la fotografia a màxim zoom i els comentaris dels fòrums, cal molta fortalesa per no sucumbir a les temptacions que fan més fàcil la vida amb Photoshop. Ni una arruga en les portades, ni una arruga en la realitat. Facin el test i comprovin quantes actrius s'empipen o es desmunten i ploren en l'última pel·lícula que hagin vist. Fins i tot les més joves cauen en el parany de congelar una bellesa que porta a la inexpressivitat.

Però no seria just culpar-les pel fet de voler mantenir una pell llisa, encara que s'equivoquin. Pel fet d' intentar lluitar per continuar sent protagonistes. Per poder treballar. Saben que el temps i Hollywood no juguen al seu favor.

Fa poc més d'un mes l'actor australià Russell Crowe entrava en tromba en el debat sobre dones madures i cinema. Es queixava de les actrius que al seu torn es queixen que a Hollywood no hi hagi papers per a elles. Russell reconeixia que ell tampoc podia ser l'heroi de Gladiator eternament (ens n'hem adonat, Russell), i demanava a les seves col·legues granadetes que deixessin de postular-se per a papers d'ingènues. Deia Russell, amb molt bon criteri, que no hi ha com encaixar en el personatge que convé en cada moment vital. Quan s'és gran, doncs de gran. Quanta raó té Russell Crowe. Però, i si no hi ha papers de persona gran?

L'actor es deixa barba, es posa una túnica deixadeta anar i es fica en la pell de Noè. Pot seguir treballant fins a ser perfecte per al paper de Matusalem. Però, i si busquem les actrius que triomfaven en els temps de Russell? Una Jodie Foster que és del club de les antiretocs? L'any passat, en blanc. I una ben conservada Sharon Stone? Res digne per destacar. Si et retoques malament et deixaran com un drap brut, però si no ho fas i et veus gran, també.

El cas d'Uma, que tant ha enervat les masses, no mereix la condemna a la plaça pública. Primer perquè no hi havia cas. Després perquè cadascun fa amb la seva cara el que li va bé. I si entréssim en el joc de les comparacions odioses, i col·loquéssim la cara d'aquesta dona de 45 anys l'última pel·lícula de la qual que va tenir una mica de repercussió va ser Mi super exnovia, al costat de la de la nena que enamorava, fa gairebé tres dècades, al vescomte de Valmont… tampoc resistirien la comparació. Amb Botox o sense.

MÉS INFORMACIÓ