Escacs

Els escacs moderns van néixer a Espanya fa 500 anys

Isabel la Catòlica va inspirar la figura de la dama per a la peça més potent

Fotograma del documental 'La dama dels escacs'. Dirigit per Agustí Mezquida.
Fotograma del documental 'La dama dels escacs'. Dirigit per Agustí Mezquida.

Tot es veu clar en el documental La dama dels escacs, d'Agustí Mezquida, que s'exhibeix a la Cineteca de Madrid fins al diumenge. Els escacs amb les regles actuals van néixer a la fi del segle XV a Espanya, molt probablement a València. La diferència amb el joc que van portar els musulmans és la incorporació de la dama, que aporta un gran dinamisme al joc perquè és la peça més potent, en homenatge a Isabel la Catòlica.

Els escacs aràbics o antics eren una excusa magnífica per lligar a l'Edat Mitjana; més concretament, per entrar en les estances d'una dona sense ser titllat d'indecent. Tenia la seva lògica: el joc era molt més lent que ara, menys dinàmic, perquè la peça que ocupava el lloc de la dama, alfersa, només podia anar a una casella contigua en diagonal. És a dir, les partides eren molt llargues, i s'anaven intercalant amb balls, converses i floretes. En realitat, el més freqüent no era jugar una partida sencera, sinó alguna cosa semblat als diagrames amb la llegenda "Blanques juguen i guanyen" que es veuen ara als diaris: es partia d'una posició determinada que obligava a buscar una combinació brillant, gairebé sempre difícil de trobar, fet que també generava temps pels afalacs i el festeig pacient.

Fragment del documental 'La dama dels escacs'. Dirigit per Agustí Mezquida.

Així s'explica la curiosa trama dels 64 poemes (un per cada casella del tauler) Schacs d’amor (escacs amorosos), publicats el 1475 per Castellví, Fenollar i Vinyoles, en els quals ja s'entreveu que alguns intel·lectuals valencians estan barrinant la introducció en el tauler d'una  figura femenina potent que aporti més dinamisme al joc de reis, exportat pels musulmans al que avui és Espanya cap al segle IX. Al principi va ser un passatemps exclusiu dels rics, però el temps el va fer interclassista i interètnic, com es demostra en el meravellós Llibre dels escacs, daus i taules, escrit per Alfons X el Savi el 1283, que es conserva al monestir d'El Escorial. El rei de llavors subratlla, en castellà antic, una idea avui vigent: els escacs són una eina magnífica per a la bona convivència de musulmans, jueus i cristians.

I ara ve l'ingredient que converteix aquesta història real en una bona base de novel·la o pel·lícula de ficció. El llibre que molt probablement demostraria el naixement dels escacs moderns a València ha desaparegut. Es tracta del Llibre dels jochs partits dels schacs en nombre de 100, publicat pel sogorbí Francesc Vicent el 1495. La profunda investigació de l'historiador valencià José Antonio Garzón, qui hi ha dedicat més de mitja vida, amb importants aportacions de Ricardo Calvo (1943-2002) i de la seva vídua, Carmen Romeo, indiquen que aquest llibre és el primer tractat d'escacs moderns. Se sap que un exemplar es va perdre després de l'assalt de les tropes napoleòniques al monestir de Monstserrat, el 1811. El col·leccionista nord-americà John White i el mateix Garzón n'han buscat d'altres, sense èxit. S'ha convocat el Premi Internacional Von der Lasa, dotat amb 18.000 euros, a qui en trobi algun.

Els escacs moderns van néixer a Espanya, un gran imperi llavors, que els va exportar a gran part d'Europa i d'Amèrica

Com gairebé tota creació espanyola, aquesta inclou una polèmica. L'historiador Joaquín Pérez de Arriaga sosté que la desaparició del llibre de Vicent impedeix assegurar que els escacs moderns s'inventessin a València, i per tant ha de considerar-se Salamanca com el seu lloc de naixement, basant-se en el llibre de Lucena, Repetición de amores y arte de ajedrez, imprès el 1497. No obstant això, els experts de València consideren que aquesta obra és, bàsicament, una traducció al castellà de la de Vicent, escrita en valencià.

Sigui com sigui, està molt clar que els escacs moderns van néixer a Espanya, un gran imperi llavors, que els va exportar a gran part d'Europa i d'Amèrica. Tanmateix, la immensa majoria dels espanyols desconeixen aquest fet, la qual cosa segurament no passaria si el país inventor fos França, Alemanya o el Regne Unit. No sembla desgavellat suggerir que els escacs –la imatge dels quals està lligada a la intel·ligència– formi part de la marca Espanya, però la probabilitat d'aconseguir-ho no és gaire gran, si s'ha de jutjar pel que Agustí Mezquida, director del documental La dama dels escacs, ha suportat durant vuit anys fins a estrenar-lo dimecres passat a Madrid, hores després que els partits polítics acordessin per unanimitat impulsar els escacs com a assignatura. "A TVE prefereixen comprar documentals de la BBC a l'engròs, perquè són més barats, que un d'espanyol com el meu. També el vaig oferir a la Semana Internacional de Cine (Seminci), de Valladolid, però el van rebutjar. Després vaig comprovar que totes les pel·lícules acceptades versaven sobre fets posteriors a la Guerra Civil. I em pregunto si els organitzadors consideren que tot allò anterior a la Guerra Civil és prehistòria", va explicar Mezquida després de la projecció.

Fragment del documental 'La dama dels escacs'. Dirigit per Agustí Mezquida.

La incorporació de la dama com a peça molt poderosa –la reina Isabel també ho era– va tenir  conseqüències sociològiques importants. La nova versió dels escacs era un joc de guerra molt dinàmic, que exigia molta concentració; per tant, guanyar i lligar durant la partida ja eren difícilment compatibles. Potser aquí rau l'inici de la tremenda desigualtat de sexes actual quant a qualitat i nombre de practicants –només hi ha una dona entre els cent millors del món–, perquè els ambients dels escacs van començar a ser molt masculins.

A més, es va decidir que quan el peó arribava a l'última fila podia transformar-se en dama; és a dir, un home es transformava en una dona, cosa inacceptable i sacrílega per al catolicisme rígid de l'època. Però la passió que van despertar els nous escacs era massa gran per ser frenada per aquesta fotesa; de manera que els italians van trobar la solució: el pedone va passar a dir-se pedona, i assumpte resolt. Avui, més de 500 anys després, aquesta passió continua enfervorint molts milions de persones a tot el món. I Espanya és el país que organitza més tornejos internacionals, i el més avantguardista en les aplicacions pedagògiques i socials dels escacs, encara que els seus ciutadans no en sàpiguen res.

MÉS INFORMACIÓ