Selecciona Edició
Connecta’t

El magisteri, segons Homar

L'actor tanca un altre capítol de la seva enciclopèdia teatral a 'L'art de la comèdia' del TNC

Lluís Homar, durant la seva interpretació a 'L’art de la comèdia', d'Eduardo de Filippo.
Lluís Homar, durant la seva interpretació a 'L’art de la comèdia', d'Eduardo de Filippo.

Que fàcilment que arriben les idees que cavalquen sobre les paraules que deixa caure Oreste Campese al parlament-pròleg de L’art de la comèdia. Lluís Homar les allibera com si no hagués pensat ni dit res més a la seva vida. Sense restar mèrits a l'escriptura dramàtica d'Eduardo De Filippo, convé recordar que Homar i Xavier Albertí fa anys que donen voltes al tema: “El teatre, art i ofici”. Es van buidar d'experiència íntima a Et diré sempre la veritat i es van omplir de crítica sulfurosa a L'home de teatre, de Bernhard. La comèdia del napolità és un altre capítol —més serè i savi— de l'extraordinària enciclopèdia que estan escrivint entre tots dos.

És possible que De Filippo deixi a l'aire amb l'última frase totes les respostes a la gran pregunta. Calculada ambigüitat que només hauria d'angoixar al prefecte De Caro, incapaç d'executar la sentència —com el sultà Xahriar davant Xahrazad— sobre els còmics que han acabat per submergir-lo en la seva ficció. A nosaltres, el feliç públic que assisteix a la representació al TNC, no ens importa, perquè sabem que Campese ha guanyat. No ens importa si aquests personatges que desfilen davant el perfecte són actors d'una humil companyia o els visitants que espera el prefecte. El triomf és en les històries que protagonitzen. L'auca que construeixen és finalment el teatre que el director defensa i l'alt funcionari rebutja. Episodis d'un realisme imperfecte, com aquesta societat italiana que es debat entre diverses identitats i ficcions després de la guerra. L'empat dialèctic es desfà quan l'actor imposa les seves regles, trucs i talents per transformar el jutge en part, quan l'autoritat és obligada a deixar-se seduir com qualsevol altre espectador.

Victòria absoluta perquè l'autor ho vol així i Lluís Homar i la seva companyia (Joan Carreras, Andreu Benito, Lluís Villanueva, Roger Casamajor, Mar Ulldemolins, Victòria Pagès, Pau Viñals, Oscar Valsecchi, Quimet Pla i Eduard Muntada) així ens ho fa creure amb el seu excel·lent treball col·lectiu. Ells compleixen amb escreix amb aquest contracte que se signa cada nit entre l'escenari i la platea. Un compromís per fer el plausible possible. Engany consentit si la simulació és millor que la veritat. Com els budells que Lluc Castells i Jose Novoa obren en el gran escenari de la sala principal del TNC. Un fals espai buit —delicada burla a Peter Brook— que ensenya tot el que no cal mostrar perquè ens concentrem en el que és essencial. L'escenari convertit en un work-in-progress de l'espai dramàtic, una ficció imperfecta en construcció i desconstrucció permanent. Mentrestant els personatges continuen teixint una bella i entretinguda mentida.

MÉS INFORMACIÓ