Selecciona Edició
Connecta’t

El paradís de la línia

Dürer, Rembrandt i Goya, entre els autors dels 40 gravats antics que exposa la UB

Detall de la magnífica obra de Claude Mellan del 1649 amb una sola línia.
Detall de la magnífica obra de Claude Mellan del 1649 amb una sola línia.

Del pintor i gravador francès del segle XVII Claude Mellan se n'han perdut la majoria de les obres. Per sort, se'n conserva una que parla del seu mestratge i domini del burí sobre el metall: la imatge del rostre de Crist que va crear el 1649 amb una sola línia en espiral que, començant a la punta del nas, es desenvolupa fins a aconseguir un conjunt de 159 línies que mai no es creuen. El mèrit de Mellan és controlar el gruix que ha de tenir la línia i, per tant, la quantitat de tinta que ha d'entrar en el coure per donar forma al nas, els ulls, la boca o la barba. Admirada pel seu virtuosisme, aquesta estampa va ser un repte pels qui volien demostrar la seva destresa en l'art del gravat. Una d'aquestes imatges úniques pot veure's, juntament amb 39 peces més creades per artistes de la talla de Dürer, Rembrandt, Piranesi, Tiepolo o Goya, a l'exposició L'art del gravat antic instal·lada fins al dia 20 al vestíbul principal i la biblioteca de l'edifici històric de la Universitat de Barcelona.

Les obres formen part de la col·lecció del professor d'Història de l'Art d'aquesta universitat Vicenç Furió, expert en gravat i comissari, a més d'autor d'un nou i excel·lent llibre en el qual hi ha un total de 130 d'aquestes petites joies de l'art, autèntics paradisos de la línia. Totes són part de la col·lecció de gravats reunides i adquirides en cases de subhastes i comerços especialitzats per Furió al llarg de més de dues dècades.

Per Furió, el gravat, considerat ara com un art menor, és fonamental per explicar la història de l'art. “Fins que no va néixer la fotografia era la forma d'art que tenia més difusió”. Moltes de les estampes naixien per reproduir pintures i donar-les a conèixer al màxim de públic, encara que traduïdes al blanc i negre, com les desenvolupades pels germans Giandomenico i Lorenzo Tiepolo de les pintures del seu pare Giovanni, l'últim pintor barroc. També es van utilitzar per il·lustrar llibres científics, de manera que ajudaven a estendre el coneixement.

'El jugador de golf' de Rembrandt. ampliar foto
'El jugador de golf' de Rembrandt.

Però altres estampes es van crear ex profeso, entre les quals algunes de les que es poden veure a l'exposició d'autors tan coneguts com Rembrandt, de qui es pot veure un dels seus autoretrats, del 1638; Dürer, amb obres com El passeig i El cuiner i la seva esposa, elaborades entre el 1496 i el 1498 o Manera de volar, de Francisco de Goya, creada per a la sèrie Els disbarats entre el 1815 i el 1919. “A Goya se'l considera l'últim autor de gravats antics”, comenta l'expert al costat de la seva imatge. També altres autors menys coneguts com Hendrick Goltzius, creador de L'anunciació (1594), o Aegiduis Sadeler, que va fer La saviesa venç la ignorància, imatge de l'exposició que presideix la façana principal de l'edifici de la universitat que va construir Enric Sagnier. “La més adequada per ser exposada en un centre com aquest”, explica l'expert.

Furió no destaca cap de les imatges com la seva preferida, però sí que assenyala l'estampa La festa flamenca de Nicolaes de Bruyn (1620) basada en una pintura perduda de David Vinkboons. “L'interès no rau ni en el disseny ni en la sintaxi del gravador, sinó en l'acumulació de personatges i situacions a més del seu valor com a testimoni històric de la cultura flamenca”. S'entreté davant El jugador de golf, un aiguafort de Rembrandt del 1654 en què es veuen tres plans i intensitats diferents, i destaca, per la seva raresa, el gravat Jove dibuixant de Gilles Demarteau, del 1767, en dos colors.

El volum publicat juntament amb l'exposició no és una història del gravat i la seva evolució. És un llibre per acabar apreciant aquestes obres creades entre els segles XVI i XVIII; una “divulgació especialitzada”, bellament il·lustrada que permet apreciar aquestes petites joies amb gran luxe de detalls. “Els gravats antics són els que van del segle XV al XIX. De cada gravat se n'imprimien uns centenars de còpies que no eren infinites perquè les matrius es desgastaven”, explica Furió davant d'algunes de les seves estampes; treballs no gaire vistos a Barcelona, ja que, explica, als museus i centres catalans amb col·leccions, com el MNAC, la Biblioteca de Catalunya i Montserrat, “només conserven dues o tres d'aquestes estampes”.