Selecciona Edició
Connecta’t
LA BERLINALE | 65a EDICIÓ

Laia Costa, un pla seqüència cap a la glòria

La intèrpret catalana aspira avui a la Berlinale al premi a millor actriu per ‘Victoria’

L'actriu catalana Laia Costa, a la presentació a Berlín de 'Victoria'. Ampliar foto
L'actriu catalana Laia Costa, a la presentació a Berlín de 'Victoria'. AFP

Juliette Binoche, Charlotte Rampling i Laia Costa. No hi ha gaires més noms a la llista de candidates a millor actriu de la Berlinale, el palmarès de la qual s'anunciarà aquesta tarda. La barcelonina, de 29 anys, ha arribat a aquesta llista gràcies a una arriscadíssima aposta artística, Victoria, el que li passa a una noia espanyola en una nit de ball i violència a Berlín, una pel·lícula rodada en un únic pla seqüència de 140 minuts filmat d'una tirada, sense trucs ni muntatge.

Costa va entrar al projecte quan el director Sebastian Schipper va aparèixer a Barcelona buscant una actriu espanyola amb ganes de sumar-se a l'aventura. El resultat ha estat ben rebut a la Berlinale. “Ningú s'ho esperava. És la primera vegada per a tots —director i productor— i estem encantats”. Costa, coneguda a Espanya pels seus treballs televisius a Bandolera, El tiempo entre costuras i Polseras vermelles, es confessa feliç: “El procés per si mateix ja va ser meravellós. Tenia ganes de viure a l'estranger. Vaig estar tres mesos a Berlín: dos assajant, i al tercer vam rodar en tres dies diferents per tenir tres preses entre les quals escollir. Un pla seqüència és molt vistós, però per aconseguir que funcioni, abans cal preparar minuciosament el procés. Schipper volia molta improvisació, i per obtenir aquesta llibertat tot l'equip havia de tenir clara la missió”.

Victoria és una espanyola que balla en un club berlinès. S'instal·la un parell de mesos a la ciutat, on ha arribat fugint del seu passat de bona noia. Quan surt coneix quatre nois, i es cauen bé. Tot i això, la nit es complica: per resoldre un deute, la banda comet un atracament i el joc passa a ser un perill. És a dir, que en aquest pla seqüència hi ha discoteques, carreres amb cotxe, bromes, mort… “Dins de la seva complexitat, no sentim cap pressió. Jo patia pel càmera. Imagina't que cau per les escales o no entra al cotxe a temps. Les tres vegades vam arribar fins al final: la presa definitiva ha estat triada per una qüestió de ritme. El director va fer bé la seva feina, sense atabalar-nos. Els assajos ja van ser molt divertits. Vaig crear fins a 30 victòries i la que apareix les resumeix totes”. Costa explica que de tant en tant sentien la veu del director com un déu omnipresent. “A la pel·lícula es veu com jo crido ‘I don’t wanna go!’ perquè Schipper em va deixar anar un ‘Go!’ i jo en aquest moment no em volia moure. Qüestions de ritme”, i riu. “Quan va acabar el rodatge no volia tornar a Barcelona, serà molt molt difícil que algú torni a oferir-me una cosa així”.

No és la primera decisió artística arriscada de Costa. Quan va entrar a Polseres vermelles, la sèrie fenomen de masses sobre nois malalts de càncer, li van demanar que es rapés el cap. “Vaig dubtar un mes, que em vaig passar vomitant i aprimant. Em feia por rapar-me i en canvi el meu cos m'ho demanava”. El 2013 va debutar als escenaris amb un text en alemany —ella no en parla— a l'obra Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach. “Les satisfaccions més grans les he trobat com més difícil ha estat el repte. El resultat després d'un gran esforç és plaent”. I l'any passat va rodar, a més de Victoria, la pel·lícula russa Fort Ross, amb José Ángel Egido. En va compaginar el rodatge durant gairebé 18 mesos (amb perruca) amb Polseres vermelles. “Va ser la primera vegada que vaig filmar a l'estranger, a Malta, Minsk i San Francisco, i amb un equip internacional. T'adones de com la gent s'uneix darrere del mateix. Així que quan va sorgir Victoria, m'hi vaig llançar de cap”.

Després de la televisió — “m'agrada molt la petitona carrera que porto”— on també ha participat a Cuéntame un cuento, a Costa li arriba un present cinematogràfic: surt a Palmeras en la nieve, un dels probables èxits de taquilla del 2015 amb Mario Casas i Fernando González Molina com a director. Amb la Berlinale i el rumor de premi, li han arribat ofertes? “No, i ara. Sóc molt escèptica en les dues coses: guardons i feina . Hi ha intèrprets amb Goya i això no implica contractes. Una cosa no porta a l'altra. Em centraré en l'enregistrament de la sèrie Cites”, la versió catalana de l'èxit britànic Dates. I en un futur, si arriba un altre repte, Costa s'hi afegirà: “No sé ni com Schipper va ajuntar els diners. Només hi havia pressupost per a les tres preses, i si no haguessin funcionat, s'hauria muntat convencionalment. Si això passa a Alemanya, a Espanya, per les circumstàncies que tots sabem, és encara més complicat. El producte diferent es considera bogeria”.