Selecciona Edició
Connecta’t
cinema

Fórmula Iñárritu

El director mexicà s'enfronta a la seva primera obra històrica, ‘The Revenant’, amb l'ànim exigent que sempre l'impulsa.

Fórmula Iñárritu Veure fotogaleria

Els vaixells, de vegades, contenen històries secretes. El Toluca, un vaixell de càrrega de la companyia Transportación Marítima Mexicana, va ser un d'aquests. Ancorat al port de Veracruz, el 1980 un noi de 17 anys i cabells negríssims que buscava posar un oceà entre el seu passat i el seu present s'hi va enrolar. Pocs mesos abans s'havia escapat de casa amb una dona més gran que ell. La fugida va acabar en desastre: el pare de la dama va amenaçar el pare del somiador; ella va caure en una crisi profunda, i ell va perdre el fil, va ser expulsat de l'escola i, sota el sol del tròpic, va acabar embarcat al Toluca, on donaven menjar i transport a canvi de fregar el terra i greixar les màquines. A bord del buc, va recórrer el curs del Mississipí, va descobrir Barcelona i va arribar a la Toscana i Sicília. Era l'any 1980 i a Alejandro González Iñárritu se li havien obert les ganes de veure món. Dos anys després tornaria a embarcar-se. Aquesta vegada, va arribar a Bilbao, i des d'allà, amb mil dòlars que li havia donat el seu pare, va viure un any a la deriva. Va fer la verema a La Torre de Esteban Hambrán (Toledo), va dormir al ras al parc madrileny d'El Retiro durant setmanes i, al final, va saltar al Marroc. Sense saber-ho, dins seu s'havia dibuixat la geografia de la seva obra. La petjada sobre la qual caminaria al llarg dels anys, la llavor del seu cinema. A la dona, mai la va tornar a veure. 

Han passat gairebé 35 anys, el Toluca fa ja molt temps que el van desballestar i, a la vora del riu Bow, en la gran planícia de la canadenca Calgary el sol sembla acabat de sortir del congelador. No és un lloc fàcil per a un rodatge. La temperatura rondaria els 30 graus sota zero, si no fos pel càlid chinook, l'únic vent capaç de frenar les aterridores masses d'aire àrtic. El seu alè agita aquest matí de gener els àlbers nus, sota l'ombra del qual es juga un simulacre de mort.

Sobre la neu hi ha sang massa vermella per ser sang, un fantasma indi empastifat de cendra al qual a les tardes li agrada escoltar la música una mica embafadora de Herbie Hancock i, sobretot, un paio d'ulls aquosos i cabells rossos que s'assembla a Leonardo DiCaprio, actua (o això intenta) com ell, però que no és Leonardo DiCaprio. Només un sòsia, una imitació, com la sang o el fantasma, però que avui, sota la brisa del chinook, serveix per modelar, en una incessant cadena de repeticions i correccions, les escenes que hauran de rodar-se la setmana següent, quan arribi el veritable DiCaprio.

“A cada pas, esculpeixo l'animal que hi ha dins de la pedra”. Alejandro González Iñárritu és qui imposa l'ordre a la vora del Bow gelat. Té 51 anys i segueix embarcat en el seu viatge interior. Bronzí i de barbes com les de Velázquez, la seva veu poderosa mou els fils de la trama. Tot gira al seu voltant. I no és fàcil. Els seus passos condueixen amb extrema rapidesa d'un univers a un altre. Avui li ha tocat una massacre en un poblat indi, un diàleg entre dos paranyers de 1823 i un malson amb fantasmes i caps espellats. Tres escenes que formen part de The Revenant, la seva propera pel·lícula. Un prewestern d'espais oberts i silencis tibants. La seva primera obra històrica i rodada en condicions extremes. “M'excita poder fallar”, assenyala el realitzador.

Amb els 50 vaig entrar en una malenconia profunda. Encara segueixo navegant en aquest núvol on es comencen a apagar els llums de la festa”

Al seu costat, sempre a prop, camina el director de fotografia, el seu compatriota Emmanuel Lubezki (Ciutat de Mèxic, 1964), guanyador d'un Oscar per Gravity. Entre ells es diuen pels seus sobrenoms. Negro (Iñárritu) i Chivo (Lubezki). Dos vells amics del DF. A l'equip es dirigeixen en un anglès perfecte. Però quan han de decidir sobre aspectes fonamentals, tots dos s'aparten i, drets a la neu, deliberen en espanyol, mentre els altres integrants del rodatge, estàtics, esperen la decisió que després executaran sota el comandament únic d'Iñárritu.

“Sóc molt dur, molt militant, molt exigent; se'm tem més que se'm vol. La gent sap que no hi haurà treva, però aconsegueixo connectar amb ells, perquè no exigeixo res que no doni i perquè l'experiència crea una catarsi, porta a un coneixement profund de les capacitats de tots nosaltres. Qualsevol persona pot fer una pel·lícula, però aconseguir fer-ne una de bona és obrir una guerra a mort, principalment amb tu mateix. Per això em fa por cada vegada que estic a punt de començar-ne una, perquè no la deixo".

L'afirmació és empíricament demostrable. Iñárritu actua com una centrifugadora. No s'atura ni un segon. En pocs minuts decideix sobre la vestimenta de l'indi que fa de fantasma, el color de la sang (“més fosca, que han passat 24 hores de la massacre”), la durada de les preses, la inclinació de la càmera, la longitud dels passos del fals DiCaprio, la perspectiva del poblat, el gest trist d'una anciana índia… Tot té la seva petjada. L'univers gira acceleradament al seu voltant. Però en aquesta rutina, avui és un dia diferent. Encara que ningú ho digui en veu alta, per superstició o modèstia, tots saben que Birdman, l'última pel·lícula d'Iñárritu, ha rebut nou nominacions als Oscar la nit anterior i pels apartats més anhelats: millor pel·lícula, director, actor (Michael Keaton), actor i actriu de repartiment (Edward Norton i Emma Stone), guió original, fotografia, so… La glòria cinematogràfica voleia aquest matí entre els àlbers gelats. No és la primera vegada que Iñárritu veu les seves pel·lícules aclamades, però mai amb tanta força.

–Com viu l'expectativa dels premis?
–Ho visc amb distància, perquè, si no, et tornes boig. En la meva carrera m'he tornat un expert a passar, en un segon i sense haver fet res, de ser un nominat reeixit a un perdedor. No vull dir que no tingui cap importància, puc sentir certa excitació, no nerviosisme; hi ha encant, però no és el Pare Noel. Al cap i a l'últim, la competició en l'art és absurda. No vull dotar-los de lògica i dir: “És que sóc el millor i guanyaré perquè tinc aquests mèrits”. Si penses així, acabes perdent el cap.

El director mexicà Alejandro González Iñárritu. ver fotogalería
El director mexicà Alejandro González Iñárritu. Corbis / OUTLINE

La nit és clara a Calgary. Al centre de la ciutat, a l'altura del pis 25 d'un tallant edifici de vidre i acer, Iñárritu, fart d'hotels, s'hi ha instal·lat. És un apartament de tons marrons, asèptic i funcional. Amb prou feines hi ha detalls personals a la vista, tot i que els mobles, sense estridències, denoten una provisionalitat confortable, perfecta per a un nòmada que ha baixat del tot terreny que el porta del rodatge, en mitjons i parlant de Mèxic i d'Octavio Paz. Ara, ja a l'estança, Iñárritu s'ha servit un campari amb molt de gel, ha tret un cigarret electrònic que ha connectat al mac i s'ha reclinat en un costat del sofà per respondre les preguntes del periodista. Les seves frases són articulades; la veu, greu i forta, arrossega una modulació radiofònica, però sona sincera. De vegades, abans de parlar, medita. Llargs segons fins que cisella la idea. I llavors la desgrana amb seguretat.

–Com explica el seu èxit?
–És difícil d'explicar, jo no puc ser objectiu. En un món en què regna la ironia, en què cal separar-se, protegir-se i riure de qualsevol cosa que sigui honesta o tingui una càrrega emocional, jo aposto per la catarsi. M'agrada invertir emocionalment en les coses. I la catarsi, quan toca la vena emocional, té la possibilitat d'obrir les portes fins i tot dels qui es protegeixen.
–Encara que Birdman desborda humor, els personatges es mouen en l'amargor. Vostè és pessimista, està desencantat?

El director i membres del seu equip controlen el procés d'una escena de 'Birdman'. Enfront d'ells, el protagonista, Michael Keaton. ver fotogalería
El director i membres del seu equip controlen el procés d'una escena de 'Birdman'. Enfront d'ells, el protagonista, Michael Keaton.
–La intel·ligència pot definir-se com la possibilitat de posseir dues idees oposades simultàniament i tenir la capacitat d'operar. Jo sóc dues cames amb una contradicció constant el resultat de la qual és la meva obra. Em puc drenar ràpidament i omplir d'un buit existencial. En aquest sentit, sóc un home que observa més les pèrdues que els guanys, estic obsessionat amb la pèrdua, perquè em dol perdre el que he tingut.

El buit i la pèrdua. Iñárritu ha començat a donar copets amb el dit índex al cigarret electrònic, d'aspecte galàctic. Aspira, dóna un altre copet, aspira. Però res. No funciona. Rient del seu fracàs, el torna a connectar al mac i pren un glop de campari. “Ho provarem després”. Iñárritu no sembla donar-se fàcilment per vençut. Els qui el coneixen diuen que mai no ho fa. Potser sigui herència del seu pare, un banquer que es va arruïnar i es va refer venent fruita, o de la seva pròpia experiència iniciàtica, en la qual va conjurar un amor creuant l'oceà. Sigui el que sigui, des d'aquell instant no va deixar d'estar en moviment. Després de les seves aventures per Europa i el nord de l'Àfrica, va tornar a la Ciutat de Mèxic per començar la carrera de Comunicació, tot i  que molt ràpid va triar altres rumbs. Va ser locutor de ràdio, va dirigir l'estació musical número u al DF, i es va bolcar en la música (“sóc més musicòleg que cinèfil”, diu). Però ni tenir banda pròpia ni compondre per a sis pel·lícules li va donar pau. No era un virtuós. El perfeccionisme, aquesta pulsió que li permet rodar a 30 graus sota zero, va xocar contra ell mateix. “Tinc els dits maldestres”, confessa.

El cinema se li va aparèixer com a única sortida. Anuncis, curtmetratges, televisió. A poc a poc va descobrir que tenia un talent natural per a un món en el qual no existien antecedents familiars (“surto de mi mateix, sóc una flor estranya”). Les hores passades a la Cineteca Nacional amarant-se de neorealisme italià, l'ADN del seu cinema, van fer la resta. Va estudiar direcció teatral amb el llegendari Ludwik Margules, un mestre tirànic que li va inculcar la necessitat de tenir sota la seva bota cada mil·límetre de l'escena i de fer-ho amb un esperit renaixentista. “Res es pot escapar, tot és responsabilitat meva, he de saber de tot”. El demiürg començava a despuntar. L'aliança amb el guionista Guillermo Arriaga va culminar aquest procés. El 2000 es va estrenar la punyent Amores perros, després van venir 21 gramos (2003), Babel (2006), Biutiful (2010) i ara Birdman. L'escala el va portar cada vegada més amunt. La petjada del vaixell de càrrega Toluca anava per davant. Memphis, la riba del Mississipí, Barcelona o el Marroc van ser l'escenari de les seves pel·lícules. “Aquell viatge em va marcar per sempre”.

Animat pels premis, entre ells el de millor director al Festival de Cannes per Babel, el mexicà es va tornar un artista desitjat pels gegants de la pantalla, es va erigir en el cap visible d'una fornada que, juntament amb els seus amics Alfonso Cuarón i Guillermo del Toro, ha polvoritzat tots els sostres per als creadors hispans. “Però no és un boom, hi ha una sincronia, una generació que comparteix un espai de la cinematografia i que a més és amiga. Això del boom està tan desgastat, el boom sempre porta un tum-tum-tum, com el final d'una cançó…”. En aquest camí ascendent se'n va anar a viure a Los Angeles, va trencar sonorament amb Arriaga i va avançar cap a la maduresa. En el camí també va creuar la barrera dels 50 anys. El temps es va començar a esgotar. La seva mirada volcànica es va asserenar. Va poder asseure's, com ell mateix explica, “a la riba del riu a veure el flux desbordant dels pensaments i sentiments”.

Per mi el ritme és Déu. L'art és la palpitació d'aquest ritme i, si no el tens, és impossible crear alguna cosa. Jo el tinc”

–El va influir molt fer 50 anys?
–Deien que els 40 eren durs, però jo ni me'n vaig adonar quan els vaig passar. Però amb els 50 vaig entrar en una malenconia profunda. Encara segueixo navegant en aquest núvol en què es comencen a apagar els llums de la festa.
–Tot es torna passat.
–La festa s'acabarà. Però no em preocupa el passat, sinó el que perdré, novament.

Birdman és fill d'aquest crepuscle. A mesura que s'apropava al mig segle de vida, Iñárritu va buscar port en la meditació zen. Va fer un retir. Va observar les seves veus internes, sobretot, aquesta que el converteix en el centre de l'univers en els rodatges, des de la qual irradia el magnetisme que li reconeixen els seus amics. “Aquesta veu inquisidora”, explica el director, “a la qual anomeno el Torquemada intern, un tipus que li presentes qualsevol cas i t'engegarà a dida, un terrorista amb el qual no hi ha negociació possible”. Va ser aquesta veu la que va donar la clau de Birdman .

Als Globus d'Or, 'Birdman' va aconseguir el guardó per al millor actor de comèdia, Michael Keaton, i el millor guió. A la imatge, Iñárritu recull el premi al costat de Nicolás Giacobone, Armando Bo i Alexander Dinelaris. ver fotogalería
Als Globus d'Or, 'Birdman' va aconseguir el guardó per al millor actor de comèdia, Michael Keaton, i el millor guió. A la imatge, Iñárritu recull el premi al costat de Nicolás Giacobone, Armando Bo i Alexander Dinelaris. Camera Press

Sobre la seva petjada va construir una pel·lícula gairebé experimental, assentada sobre plànols-seqüencia gegantins, que es mouen contínuament al límit del precipici. Una comèdia agredolça (“a non funny comedy”, fa broma el director) que és com una repassada vital: un actor que anys enrere va aconseguir la fama per interpretar un superhome ho aposta tot amb una obra de teatre a Broadway, però a mesura que s'apropa l'hora de l'estrena, aquest home, de més de 50 anys, turmentat per la seva veu interior, s'enfronta al seu passat, a la seva família, a si mateix. A la perplexitat de l'art.

Birdman és una pel·lícula que té ales que m'han alliberat. He canviat la forma d'abordar els temes, però aquests segueixen sent els mateixos: qui coi som, quin significat té i de què va aquesta vida. És una pel·lícula per a tots els que sentim això. Parla de la necessitat de reconeixement, de confondre l'admiració amb l'amor; d'entendre massa tarda que era amor el que vam tenir i que no ho vam saber, i que això era l'única cosa que necessitàvem tenir. Els éssers humans som criatures patètiques i adorables. Tots tenim una mica de Birdman”.

El director s'ha posat un segon campari. Diu que li obre la gana. Durant la conversa han portat el sopar. Filet amb espinacs. Els plats esperen a ser reescalfats al forn. Al llarg de l'entrevista, Iñárritu parla amb convicció. No gesticula massa. Només en certs moments, emfatitza les seves paraules amb un cop de mans. Això passa quan es parla de la crisi dels 50 anys, els amors perduts, quan analitza els problemes de Mèxic i el cinisme dels Estats Units, que ven armes i compra drogues al seu veí del sud. Però també amaneix les seves respostes d'humor. Llavors somriu obertament, busca la complicitat amb la mirada. En cap moment no sembla cansat. El seu voltatge és constant. No hi ha baixades. Ni tan sols quan entra en els meandres de Birdman. En l'obra no només es representa una altra obra (De què parlem quan parlem de l'amor, de Raymond Carver), sinó que, en un joc de miralls, l'actor principal, Michael Keaton, que es va fer famós per haver interpretat Batman, en la pel·lícula representa Riggan Thompson, conegut per haver encarnat Birdman. La ficció, la realitat i la metarealitat se superposen, com si fossin nines russes, en la cinta.

–Què buscava quan va escollir Keaton/Batman per interpretar a Riggan Thompson/Birdman?
–La metarealitat que Michael Keaton va afegir a la pel·lícula era molt important, però també un factor d'alt risc. I no va ser l'únic, Edward Norton té la mateixa reputació que el personatge que interpreta, l'actor de Nova York que ha estat en l'escena del teatre, pesat, dominant i massa intel·lectualitzat. En el plató va regnar això: el goig de poder representar-se un mateix nu i sense vergonya. Es va abordar d'una forma honesta, no intel·lectual, no irònica. Aquesta pel·lícula és sincera. Jo estic aquí dins i aquestes són les meves misèries, les meves realitats. Jo he estat tots aquests personatges. O he estat jo o he treballat amb ells o he estat víctima seva. Aquest ha estat el meu món. Aquesta va ser l'aposta. I són eleccions reals, no és l'actor interpretant els actors fallits; no, és l'actor que ha passat per això.

–I com va ser el rodatge amb aquests plànols-seqüencia tan llargs?
–Va ser extremadament meticulós i arriscat, perquè si fallava no hi havia forma d'amagar la meva merda. Quedaria exposada. Però curiosament per la mateixa efervescència i inseguretat del procés, va haver-hi un goig que jo no havia conegut. Per primera vegada em petava de riure al plató. I fins i tot sentia culpa. Em deia: “Com puc gaudir en un set si això és feina?”. Jo tinc un concepte protestant, a la feina un no riu. Però en aquesta ocasió, va ser un alliberament.
–Improvisa o va amb la idea ja totalment fixada?
–Tinc dues virtuts. Una és el concepte. Veig amb precisió tot el que no ha de ser i el que ha de ser. La segona és el ritme. Per mi el ritme és Déu. Sense ritme no hi ha dansa, ni arquitectura ni música… Les estrelles tenen un ritme, l'univers està rítmicament ordenat, l'art és la palpitació d'aquest ritme i, si no el tens, és impossible crear alguna cosa. Aquest ritme el tinc. Sona abstracte i idiota, però quan poso una escena sé naturalment quan ha d'haver-hi un espai entre una paraula i l'altra; sé com de separat ha d'estar un actor de l'altre i de la càmera, sé quines lents ha de fer servir, sé si ha d'estar més amunt o més avall, sé la velocitat…

Iñárritu parla, de vegades, com filma. Es distancia, s'eleva, torna en picat al punt original. Mira cap a davant. Igual que altres autors, no és propens a revisar la seva obra passada. La primera vegada que ho va fer va ser a Los Angeles, el 2010. Va llogar un cinema i va preparar tres dies de sessió per als seus fills, que acabaven de fer 15 i 17 anys i que mai abans no havien vist les seves pel·lícules. Projector, sala fosca, negatius. “Els meus fills han sofert les meves absències i em vaig dir, ‘almenys que vegin que el que vaig fer mereixia la pena”.

Iñárritu es va enfrontar llavors al seu mateix cinema. Va digerir la seva “pertorbadora vitalitat”, es va deixar arrossegar pel seu “flux sanguini emocional”, però també va advertir que alguna cosa havia fallat. “Hi ha un abús en la construcció, en la fragmentació, m'avergonyeixo de certes coses, m'incomoden, però després de Birdman sóc un cineasta nou, la meva perspectiva formal va canviar”.

–I els seus fills què van dir?
Amores perros els va encantar. Es van sorprendre moltíssim que fos una pel·lícula tan moderna. Els va semblar una mica hip, els va sorprendre que el seu pare, aquest vell, de sobte tingués un aspecte mig modern. 21 gramos els va impressionar, no la van articular, però els va impactar. I Babel els va emocionar. Biutiful els va provocar una tristesa enorme…

Ho diu rient, amb un deix d'orgull pels seus fills. Quan parla de la família, se'l nota proper, emergeix una calidesa profunda. El mateix passa quan analitza el seu país. Ha filmat en tots els racons del planeta; la seva obra, com ell mateix recorda, busca una universalitat sense passaport, però el seu punt de vista està arrelat, impregnat a Mèxic. D'alguna manera, segueix ancorat en aquell port llunyà de Veracruz: “Puc volar on em doni la gana sense tallar aquestes arrels”.

Però Mèxic, aquesta terra negra i solar, li fa mal. La tragèdia d'Iguala, el terratrèmol bàrbar que ha sacsejat el país, li recorda altres “fartaneres” sofertes al llarg de la seva existència; com quan va viure de nen, al costat del seu pare, la devaluació salvatge del peso amb López Portillo; o la crisi abismal de confiança de Salinas de Gortari…

“Estic acostumat a aquests grans esfondraments. Ara, la diferència rau en què la corrupció és tal que ha arribat als nivells més bàsics de la vida. Abans se segrestava als rics, ara el paio que ven vegetals o refrescos al carrer, el que arregla llandes, la gent més humil, és extorsionada per bandes de narcotraficants que han pres els ajuntaments i que es reparteixen els diners amb l'alcalde. Ja no és que els Governs siguin una part de la corrupció, sinó que l'Estat és la corrupció. Aquesta impunitat no pot sostenir-se; no sé de quina manera canviarà, però ha de canviar”, comenta Iñárritu per, tot seguit, com al seu cinema, sotmetre la qüestió al moviment pendular de la seva càmera mental: “Qui és el culpable de la corrupció? Som nosaltres, són ells, o ells som nosaltres? Això em provoca un conflicte molt gran”.

–I té por a Mèxic?
–És una por com la que ens fa el llop, li tenim por perquè no el veiem. Sabem d'ell perquè vivim en el mateix espai, per les petjades, pels rastres de sang. Però no tenim ni idea de quan apareixerà. Aquesta és la por que es té a Mèxic. La invisibilitat. Pots arribar a una oficina a denunciar, i el llop pot ser-hi, però no el veus. El narcotraficant és permeable. Aquesta és la part del vertigen. Estem en una estepa.

Iñárritu ha acabat el seu segon campari i sembla donar per oblidat el cigarret electrònic. L'entrevista, després de més de dues hores, ha arribat a la seva fi. El director s'ha allunyat un moment a la seva habitació per atendre una trucada. Després, obsequiós, escalfa el sopar al forn i obre una ampolla de vi negre d'Oregon per compartir-la. El matí següent, tornarà a la riba del riu Bow. Enfundat a la seva roba polar negra, buscarà la complicitat del Chivo mentre afinen nous simulacres. Tots dos, sota els àlbers desfullats, deixaran les seves petjades a la neu.