Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

Doble antídot polític

La conversa entre Itziar González i Iago Otero fa repensar la política des de la proximitat

Fèlix Millet, en una visita als jutjats. Ampliar foto
Fèlix Millet, en una visita als jutjats.

En l’era de la comunicació constreta pels 140 caràcters i en temps d’una política marcada pel màrqueting i l’espectacle audiovisual, reconforta constatar que un editor i un llibre modestos encara són capaços de generar i transmetre la reflexió de dues persones amb coses interessants a dir. Desigual i a voltes repetitiva, la llarga conversa que l’arquitecta i exregidora de Ciutat Vella Itziar González (Barcelona, 1967) i el doctor en Ciències Ambientals Iago Otero (Terrassa, 1981) mantenen per a l’editor Ton Barnils a Revoltes és un bon punt de partida per repensar la política des de la proximitat o el “quilòmetre zero” (González dixit).

En forma de diàleg intergeneracional entre dos activistes i des de la seva experiència a Barcelona (i Christiania), Matadepera, Sant Celoni, Cervera de la Marenda i Berlín —on mantenen les converses, entre novembre de 2013 i gener de 2014—, Revoltes no és el pamflet que podria esperar-se d’un títol equívoc i extret d’una evocació mitificada de la Catalunya republicana i anarquista. El llibre amaga un interessant retrat autobiogràfic de González sota una fórmula que, certament, no és nova, i que s’insereix en la millor tradició dels Diàlegs a Barcelona oberts el 1983 per Xavier Febrés a l’editorial Laia. Els continguts de les converses, sense aportar cap revelació, sí que fan reflexionar. Sobretot pel que suposen de contrast entre les cultures polítiques de l’arquitecta i del seu pare, el catedràtic de Dret Constitucional José Antonio González Casanova; i entre l’urbanista (i urbanita) exregidora independent (i dissident) del PSC i un jove afí a la CUP com Otero, de pulsió neorural i desvetllat a la política per l’ecologisme, l’independentisme i el 15-M.

REVOLTES

Itziar González i Iago Otero

DAU Edicions

222 pàgines. 18,50 euros

Sens dubte, el millor és l’exercici de memòria que fa González. Com la descarnada descripció del funcionament de Ciutat Vella i de la corrupció a Barcelona. Ella parla des de l’autoritat d’haver dimitit de regidora per denunciar la connivència política amb el “gàngster” Fèlix Millet i “amb grans hòldings criminals internacionals, empreses importants que col·laboren amb l’Ajuntament de Barcelona”. No obstant això, hi ha més serenitat que sensacionalisme en qui afirma: “Com a subjecte polític compromès, vaig néixer quan vaig dimitir. Fins aleshores, era la continuïtat de la història del meu pare”. I del seu pare —marxista i cristià, federalista i padrí del PSC i la Constitució— ella es reconeix com a filla i, alhora, “antídot” forjat per ell (no mata el pare, per tant) contra la deriva dels socialistes catalans i l’Espanya constitucional.

Igualment antídot és González amb relació a Otero i l’adamisme de la nova política que exemplifica el jove universitari. Curiosament, és ell qui defensa l’eix esquerra-dreta davant d’una arquitecta “postcapitalista” i més “partidària de fer un discurs d’elits i majoria social”. Però, en essència, és la impulsora del Parlament Ciutadà i de l’Institut Cartogràfic de la Revolta qui fa tocar de peus a terra i aposta més pel consens que pels antagonismes en el model de ciutat, el sobiranisme, la participació democràtica... “No es pot supeditar la complexitat dels moviments socials a la consulta d’autodeterminació” ni menystenir, per pervertida que estigui, la democràcia representativa. Ho diu qui sentencia: “La Barcelona d’avui no és culpa de ni és gràcies als governs de la ciutat, ni el franquista, ni el socialista ni el convergent. És el resultat de les interaccions entre els interessos privats i les lluites col·lectives”. Vet aquí dosis d’antídot de doble ús servides per qui és una baula (perduda?) entre la rebel·lia progre antifranquista i la revolta, en marxa des del 15-M i els 11-S, que impugna la transició.