Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Una pel·lícula de gàngsters?

Se sol presentar de forma sistemàtica els dirigents de Convergència com una munió d'evasors, corruptes i nepotistes compulsius

El 17 de febrer del 1939, tot just completada l'ocupació de Catalunya per part dels exèrcits franquistes, un Carlos Sentís en trànsit de fer mèrits va donar a la recentment rebatejada La Vanguardia Española un article famós. Volia ser una evocació sarcàstica i despectiva de l'èxode republicà a través dels Pirineus, però el sentit del text anava més enllà i quedava ben sintetitzat al llarg títol: “Finis Cataloniae? La fi d'una pel·lícula de gàngsters, simplement”.

Durant els mesos següents, la idea apuntada per Sentís va tenir un desenvolupament perseverant. No n'hi havia prou amb haver empès a l'exili, amb empresonar o afusellar els enemics ideològics ara vençuts. A més, calia destruir-los moralment, caracteritzant-los com una colla d'aventurers, cràpules i estafadors.

En aquesta tasca va brillar el diari falangista Solidaridad Nacional amb una secció fixa titulada Fantasmones rojos. Sota aquest rètol van ser injuriades totes les figures rellevants de la “gentussa de la Generalitat”: Macià era un “vell truà”; Companys, un “aspirant a dictador”; Joan Casanovas “tenia certa vista per als negocis bruts”; Pau Casals, “maçó i jueu”, era “un geni senzillament repugnant”; Pompeyo [sic] Fabra, “un gran vividor del catalanisme”; Pere Corominas, “un pocavergonya”; Rovira i Virgili, un “deformador de la història”; Pere Bosch i Gimpera, “un lladre vulgar”; etcètera. El lector curiós que vulgui conèixer íntegrament aquests textos els trobarà al volum preparat per Eulàlia Pérez Vallverdú, Fantasmones rojos. La venjança falangista contra Catalunya (1939-1940), aparegut el 2009 amb el segell d'A Contravent.

Vaig recordar tot això dimarts passat, mentre escoltava les intervencions d'Alicia Sánchez-Camacho i altres portaveus durant la compareixença del president Artur Mas davant la comissió parlamentària sobre el frau, la corrupció i no sé quantes coses més. I me'n vaig recordar perquè des que va cristal·litzar el procés sobiranista català, fa dos o tres anys, hi ha hagut qui creu –nihil novum subsole– que la manera de desactivar-lo i vence'l és... presentar la història del nacionalisme català durant les últimes quatre dècades com una pel·lícula de gàngsters.

Alguns ho creien des de sempre. Una antologia dels textos per mitjà dels quals les successives expressions de l'espanyolisme polític i intel·lectual han descrit, des de fa més d'un segle, la reivindicació catalanista com un embolic purament mercantil, un escambell per a enriquiments personals –la cucanya de reietons cleptòmans, en suma–; aquesta antologia ompliria diversos volums.

Hi ha hagut qui creu que la manera de vèncer el procés sobiranista és presentar la història del nacionalisme català com una pel·lícula de gàngsters

A partir del fiasco de l'Estatut i de la subsegüent radicalització nacionalista, alguns diaris madrilenys –sobretot, un que Sánchez-Camacho va exhibir l'altre dia com a argument d'autoritat– han emulat la Solidaridad Nacional abans citada en la presentació sistemàtica dels principals dirigents de Convergència com un gang delictiu: una munió d'evasors, defraudadors, traficants d'influències, corruptes i nepotistes compulsius. Sense proves, amb indicis, gràcies a informes policials apòcrifs o –com en el cas de l'alcalde Xavier Trias– pel morro.

Naturalment, per a aquests sectors el 25 de juliol passat va suposar una epifania, un regal colossal. A confessió de part, rellevament de prova. L'estranya i confusa autoinculpació de l'expresident Jordi Pujol permetia embolicar en un sol i gran paquet assumptes sobreseguts per la justícia (cas Banca Catalana, cas Casinos...) i d'altres encara en fase d'instrucció (cas Millet-Palau, cas ITV, origen de la fortuna dels Pujol-Ferrusola...), els testimonis remunerats de les Victòries Álvarez de torn i els rumors i xerrameques sobre si era el 3% o el 5%... La conclusió? Sí –han sentenciat els Catones–, com ja dèiem, tot el que ha fet CiU com a mínim des del 1980 és obra de corruptes, evasors i sinistres comissionistes.

Aquest va ser el missatge que van llançar dimarts els portaveus del PP, Ciutadans i algun altre grup. No es tractava d'aclarir conductes concretes, de posar davant el compareixent documents comprometedors. Es tractava d'associar Artur Mas amb Jordi Pujol, amb Lluís Prenafeta, amb Macià Alavedra, amb Júnior –vaja, amb Al Capone, amb Lucky Luciano, amb Frank Costello, amb Meyer Lansky– per reafirmar la tesi de la pel·lícula de gàngsters.

És una estratègia legítima, però equivocada, que no serà més efectiva ara del que va ser el 1939, quan gaudia del monopoli del discurs. Les responsabilitats penals de cada persona les establiran en el seu moment els tribunals. Però, siguin les que siguin, el sobiranisme de centre que avui representa CDC no desapareixerà enfonsat al fang. Igual que el socialisme democràtic no va desaparèixer d'Espanya malgrat els casos Filesa, i Juan Guerra, i Roldán, i GAL, i... De la mateixa manera que la dreta conservadora espanyola sobreviurà als casos Gürtel-Bárcenas o Palma Arena, i a l'operació Púnica, i... O que el socialpopulisme andalús no morirà víctima de l'escàndol dels ERO, o del frau dels cursos de formació.

Per tornar a referències històriques, CDC no és ni el Partit Radical de Lerroux el 1935-36, ni la UCD de Calvo-Sotelo el 1982. A veure si se n'adonen.

Joan B. Culla i Clarà és historiador